Es evident que el mont Hernio és el pic més característic i significatiu d'Errezil. Hernio es pot veure per gairebé tots els racons de Guipúscoa i atreu als excursionistes d'aquí i d'allà gairebé tots els dies de l'any. Sobretot els diumenges de setembre, en els quals se celebra un romiatge en el pas de Zelatun.
En arribar a la porta de l'església d'Errezil, aixequem el cap i descobrim la creu d'Hernio –hauríem de dir les creus– al lluny, gairebé 800 metres per damunt. És un vessant abrupte, certament meridional. La del nord no és menys.
Malgrat ser el cim d'Hernio la més visitada d'aquests paratges, no és l'únic cim. També es pot pujar en l'excursió que es proposa en aquesta ocasió, si així es vol, però donarem protagonisme a la zona situada a l'altre costat del serral de Zelatun, amb el cim d'Akategi o Gazume al capdavant. És una zona oblidada del massís d'Hernio, un racó oblidat de Guipúscoa.
Començarem i acabarem aquesta excursió inusual en el barri Etumeta d'Errezil. Es recomana pujar amb cotxe a aquesta, encara que es pot arribar des d'Azpeitia –després de pujar els cims d'Arauntza i Sañu–, des del barri de Lasao, a la vora del riu Urola, o des d'Aizarna, allargant una mica l'excursió. Començarem l'excursió a l'altura de l'antiga Venda d'Etumeta. Allí, segons la llegenda, Ignasi de Loyola va descansar una vegada en la seva volta de Roma. El barri d'Etumeta és un d'aquests paratges que queden clavats en la memòria com a mostra d'una Guipúscoa que ja teníem per la passada. Allí es respira tranquil·litat, com si el rellotge s'hagués parat de sobte.
Deixarem enrere el barri i pujarem pel vessant, primer per la fageda i després pel pasturatge, fins que en pocs metres agafarem ràpidament l'altura. El fort pendent es convertirà en esbarzers vorejant el pujol de Txoondegi i aviat arribarem a la creu del serral de Komisolatza. Els cims de l'Indus seran el punt final per a respirar, ja que a continuació s'aixecarà un pendent bastant suau, gairebé sense descans, fins a arribar al cim del Gazume.
No hi ha pèrdua pel camí, i a mesura que anem més amunt, la perspectiva s'anirà ampliant. Podem pujar a la cimera de l'Indus (758 m) si ens separem uns metres del camí, però desgraciadament la majoria dels muntanyencs es llancen cap amunt i aquest cim, com moltes altres, és de les quals estan oblidades. Per a quan arribem al serral de les roses ja haurem superat els 200 metres de desnivell des del Komisolatza i seguirem la senda que es dirigeix a Mendibeltz, encara que també és possible, sense pujar Mendibeltza i Gazume, arribar directament al serral de Zelatun, passant per les bordes d'Elkamen Txiki.
Sortim del bosc i pujant pel prat arribem ràpidament al cim de Mendibeltza, patrona de Gazume. Baixem uns metres i ens enfrontem als últims metres del mont Gazume, ascendint entre pedres. Arribarem en pocs minuts a Gazume (1.003 m). Des d'aquest cim es pot gaudir d'una vista meravellosa, especialment cridanera la bellesa de la paret oest del mont Hernio, que es troba enfront de nosaltres.
La nostra marxa es dirigirà a Iturriotz, però una vegada en Errezil i en el massís d'Hernio, sembla un pecat no tocar el cim d'Hernio. Descendirem ràpidament de Gazume a Zelatun, primer entre pedres i després per l'herba, seguint algunes marques de pintura, especialment en la primera part. Els diumenges de setembre, en aquesta cruïlla estratègica, predominen els ritmes de la trikitixa, i la multitud es congrega sense equivocar-se, encara que repassant les fotos d'antany i les d'avui dia pot semblar que el romiatge de Zelatun ha descendit. En qualsevol cas, tindrem l'oportunitat de reposar forces en la barraca de Zelatun, recentment reformada, i tornarem a posar el cos en condicions per a fer front a l'última costa d'Hernio.
Tenint en compte que després de pujar a Hernio haurem de tornar a baixar a Zelatun, i volent completar el recorregut circular en la mesura que sigui possible, us proposo que deixeu la ruta normal per al descens i que pugeu directament per la riba. Encara que sembli impossible des de baix, hi ha una senda sinuosa que ascendeix entre roques. Per a això, haurem d'ascendir directament el prat, amb fort pendent i fora d'ell, fins a arribar al peu de la roca. Hi ha una escletxa en la qual trobarem petjades de senderes, a més de trobar l'un o l'altre. Una vegada superada la forta pendent arribarem a la crestería i notarem la creu d'Hernio molt a prop, encara que per a arribar a ella encara haurem de fer una mica de treball entre les pedres. En pocs minuts, arribarem a Hernió, una dels cims més estimats de Guipúscoa (1.072 m). A més de la creu principal hi ha moltes altres en el cim. Tindrem tota Guipúscoa als nostres peus, però sobretot Errezil, com no.
Baixarem a Zelatun pel camí normal, seguint la sendera que han trepitjat diverses generacions, sempre amb Errezil a la vista. El camí entre Zelatun i Iturriotz és també molt conegut, trepitjat una vegada i una altra per nombrosos muntanyencs i excursionistes. No hi ha pèrdua. Estem en un antic camí clàssic: La GR34, que uneix Sant Sebastià i Arantzazu, passa per Zelatun i el camí fins a Iturrioz es compon de les marques vermelles i blanques d'aquest llarg recorregut, gaudint del camí.
Trobarem una ermita d'Iturrioz i un caseriu gegant, en el segle XVI. Dependent. Allí també va passar una nit Ignasi de Loyola, venint de París a Azpeitia. Iturriotz, Etumeta... Pas a pas estem descobrint gairebé involuntàriament tot el camí de pelegrins...
Ens queda l'últim tram de la marxa, la part més desconeguda i atractiva. Per a tornar a Etumeta baixarem primer des d'Iturriotz fins al forat del riu Granada, seguint la pista en la qual també poden circular els vehicles, sense possibilitat de perdre's. El pendent és abrupte i en pocs quilòmetres perdrem fàcilment l'altura. En el fossat de Granada Erreka, passarem pel caseriu on va néixer Iñaki Eizmendi Basarri, abans de tornar a afrontar una forta pendent. A continuació, ens toca pujar a l'ermita d'Erdoizta, una de les poques ermites circulars de Guipúscoa, un paratge desconegut, oblidat i màgic. El gran muntanyenc i etnògraf Luis Pedro Peña Santiago, en la seva obra Passejos per Guipúscoa, diu el següent: “Cal anar a Erdoizta. Allí mor la carretera, en el centre de la plaça, sense desviar-se. El casc d'aquest barri d'Errezil està format exclusivament per l'ermita i dos caserius. És un paratge oblidat del nostre país, un nou paratge, que crèiem que no existia però que forma part d'una Guipúscoa... A mi m'agrada Erdoizta amb mal temps, els dies en què la boira cobreix els vessants de l'Indus, i quan la humitat fa brillar les fulles dels fajos, aquests són els dies en què Erdoiza ens mostra la seva força...”.
No es pot negar que es tracta d'un paratge atractiu i misteriós. Per a completar l'inoblidable recorregut que hem realitzat en aquests racons oblidats de Guipúscoa, només falta unir Erdoizta i Etumeta, recorrent dos o tres quilòmetres per carretera.
Galarra-saletxeko Bartolo da beste fenomeno bat izana. Garai batean Landetan bazkaltzen zuen beti, apopilo. Beti prezio jakina ordaintzen ohituta zegoen nonbait. Menuaren prezioa igo egin zuten garai hartan, baina Bartolok beti bezala bota zuen hamar eurokoa. Bordatxoko Anak esan dio:
– Aizu, Bartolo, ezta ailatzen!
–Eon haina lasai, bultzako´zeonat-eta –diruari bere aldera bultza eginez.
******************************
Beste behin, zerbitzaria lanean iritsi ezinda zebilen tabernan eta Bartolo adarra nondik joko. Berotu zaio zerbitzaria:
– Mundu hontan danok gaituk amaik eindakuak, e?
– Ni ez –Bartolok.
– Hi ez? Hi zeinek eindakua haiz ba?
– Amak ez, zaharrena naun-ta. Ni jaio arte ez huanan ama, hua ni jaiotakuan ein hunan ama. Aurretik neska edo nahi denana izengo huanan, baina ez ama.
