Sé que ets un bon conversador. Encara sé el que escrius.

Vaig començar quan el meu home va morir. Un any després de la mort de José [Uribe]. Vaig pensar a anar a Arantzazu, passar-me uns dies, només jo, i vaig pensar a escriure el meu interior. Li dic als meus fills a casa i em va venir el nen –tenia 30 anys, ara fa més de 40, però jo li dic el nen, el nen encara, el nen!–, va treure aquest quadern i em va dir: “Ho tenia guardat per a posar coses boniques a Atxa, però ara ho poses tu”. Així vaig començar. Em vaig sorprendre a mi mateix, vaig escriure amb humor sobre el daltabaix que havia sofert. És natural! Vaig començar l'any 2000, any en què va morir l'home.

“Hola, Joxe: No endevinarà vostè per on diables estic. Sap vostè on estic? Amb els monjos d'Arantzazu. Sense que tu ho pensis malament! (…) Quan et vas anar, des de llavors has dit: ‘Ara t'aniràs molt bé, saltant i botant, com si tinguessis disset anys’. Però aquí, què fer i venir a internet! Deia als nens: ‘Si us comporteu malament, a internet’] No ho creuràs però et falta i tot! La primera d'elles ha estat una gran entrada a casa de competició. Com aquests exèrcits, amb el sant crist sobre el llit… La veritat és que és millor en la part davantera que al cap el sant crist! Vols dir una cosa? L'habitació té un escriptori i em sembla una mica Antzosolo [una gran casa en Ondarroa]. He perdut el fil, clar!... Ja ho sé! Desitjava venir a explicar-t'ho i explicar-li-ho. No sé on està vostè, però des d'on està no m'importa que no em contesti, però estic segur que ho sent. La finestreta està situada darrere de l'església, i el temporal és aquí: vent i pluja, la part posterior està en baranes. No penso dormir! (…) Encendré la ràdio per a escoltar-ho. La veritat és que no fa venir ganes, perquè només compten el desastre. No saps què passen, cada vegada anem pitjor. Tot funciona com el temps. Fins que guanyi. Crec que així no anem a cap part, però... De totes maneres, com un torn, què sentireu tots els dies! No sé què veuran els nostres petits!”…

Els vostres nens, els teus nebots...

Va reconèixer al nebot del primer. La segona no, i ara són set! “No creuràs que a la nostra casa el buit era el teu, i no sols jo, tots! Han estat malalts. No sé si em trobaran a faltar! Ha vist vostè en el cementiri que elegant està vostè? Has llegit la cartografia de Kirmen? Com conèixer-la a vostè! ‘El gest d'amor’ (…) No tinc gens de pressa i demà més. No et creuràs si et dic que estic molt més tranquil. Sense això no hi havia pau. Et busco a tu pertot arreu. (…) Com et buscaré, jo tampoc sé per on estic. Primer et trobaré a tu i després a mi mateix, perquè em trobo partit. José, no puc escriure més i fins demà. Sempre t'he volgut i seguiré així fins a la mort. Vostè ha estat el meu primer home, i des de llavors les aparences han estat el meu últim aspecte. Fins demà”.

Tretze anys, de tornada a Arantzazu, prenent el quadern, comptant l'interior.

L'any passat em va faltar, perquè el meu nebot estava per a néixer. Però enguany tampoc em falta. Acabo d'arribar. Vaig només, en el cotxe. Mentre no estigui en condicions de caminar, tinc la intenció de fer-ho.

Ens ha ensenyat tres quaderns plens de lletres. El quart ve en vers, els de casa, aniversari i la resta. Tres treballs premiats en els premis de literatura dels anys 90 en Ondarroa, columnes escrites en l'Hitza de Lea-Artibai en 2009-2010… Ondarroa sempre, estàs parlant d'ondarrutarra, encara que hagis nascut en Altza de Donostia.

Perquè soc post-guerra! El meu pare Hipòlit, quan van estar en guerra, es va anar a Passatges. Aquí alguns van prendre les armes i altres es van dedicar a pescar per a donar menjar a la nostra gent. Com el nostre pare. Però venia de la mar, preguntant a les altres dones de pescadors: “Has vist al nostre home?”. El meu pare va veure les llanxes, els pescadors dividits, la barbeta a la vista… I com dir-los això a aquestes dones? Sofria molt. I hi havia també mitja paraula: “Ni tan sols sabem on estan els uns i els altres!”. A Pasaia, el moviment de pesca d'arrossegament va començar en aquest moment, i va anar allí, amb la Sra. Anparo. Havien llogat la casa en Altza i allí vaig néixer jo. Tenia 5 anys quan vam tornar a Ondarroa. Però jo soc donostiarra! Ja, ja, ja.

Oskorri canta Gosetea, de Gabriel Aresti, després de la guerra.

El que em recordo, que no podia anar a escola perquè no teníem sabates. Anar amb espardenyes i tos i etc. M'agradava anar, però no podia, i això em feia una pena tremenda. Vaig voler dir que ho necessitava. Quan tenia 5 anys venia a Ondarroa, començava a l'escola amb 6… Sempre m'he sentit ondarrutarra.

Més patriòtic que el seu pare, mare.

Sí, deia “nacionalista abantzara!”. El seu pare estava malparat perquè havia fugit en la guerra i havia estat amb els vermells, i la seva mare va ser davant el jutge dient-li que el seu home era un home molt bo, que no li agradaven les guerres ni els embolics, que era un home de la missa diària i que això i allò. Llavors li van preguntar: “I vostè?”, “Jo? Nacionalista abantzara!”. D'un mode o d'un altre l'home va ser posat en llibertat. Però no estaven bé en Ondarroa i per això se'n van anar a Pasaia. Després, quan les coses es van calmar, van tornar a Ondarroa. La meva mare volia anar a Ondarroa. Per això em va posar el nom d'Antiga, l'amabirjina d'aquí.

El patriotisme de la mare…

Una vegada, la senyora de Franco va venir a Mutriku per a inaugurar alguna cosa. Havia de tenir uns 8 anys. Per a nosaltres, anar amb autobús a Mutriku era una gran cosa. “A on vas?”. “La senyora de Franco ve a Mutriku…”. Nosaltres ni Franco ni la seva senyora, no sabíem res. La nostra mare sí! “Vas allà?”. No. Jo les meves raons. La meva mare diu que no. “Digues-li que no vagis!”... Una altra vegada hi havia una escola en Zornotza, i la secció femenina tenia allí un mes o dos per a passar-nos-els. Tots els meus amics van marxar. Jo no. Li vaig dir a la meva mare que no havia fet més que fer les meves necessitats, els meus jocs, els meus estudis. “Què? Falangistes! Fos!”. Vaig pensar a no marxar-me.

La meva mare estava més calenta que el meu pare.

Sí, el meu pare mai ens va comptar res de la guerra. Fèiem el que la nostra mare ens deia. El meu pare callava. Mai li sentim. Ni guerra ni guerra. No li agradava l'embolic. Per exemple, no li agradaven els assassinats d'ETA, li semblava un disbarat. Però quan Imanol [Oruemazaga] va sortir de la presó, rebent a tanta gent al poble, li va agradar. “Al carall!” [Pikutara!] -va dir-. O quan feien alguna acció enfront de les ments dels guàrdies civils… Això sí, li agradaven. Però el meu pare no feia més que parlar. La nostra mare era la que parlava, tenia paraules apropiades, parlava amb franquesa, comptava les coses d'abans. Quina llàstima no tornar a sentir-la!

En això ets partidari de la meva mare.

Quin aspecte! Sempre dic: si la nostra mare no hagués estat alegre i amb humor, jo no hagués sabut totes les cançons que sé ara, perquè són les que li han escoltat. Ell les cantava i jo les escoltava i les aprenia. L'altre dia, el dia de Sant Ignasi, vaig posar en el meu quadern la cançó que havia après de la meva mare. Mai he escoltat a ningú –a una sola dona a la fàbrica, potser, quan jo era un trio, de 12-13 anys–, els nostres fills no han après, i això es perdrà! És la cançó de Sabí Arana, en la marxa de Sant Ignasi de Loyola. I un altre, el que diu “Iñaki” en comptes de “Sant Ignasi”, Euzkadi, Euzkotarrak i les antigues Lleis. [Ens canta als dos] He après els dos escoltant la meva mare. “Això es perdrà i llavors ho posaré aquí en el quadern”. I avui, una altra vegada aquí Sant Ignasi!

El pare pescador, l'home pescador…

I tots els germans d'ell, tots pescadors. No puc viure més prop del món de la mar. De sobte vaig escriure: “La vida dels nostres pescadors des dels ulls d'una dona”. A pesar que aquí passava alguna cosa per terra, el que passava per la mar era sempre major. Temporal o temporal. Sempre havia de callar-se. El nostre Txomin ja havia nascut, el nostre home era patró. A l'hivern s'impartien classes, es van anar a elles i va ser patró. Els dos primers nens van néixer a casa, l'home pescador i nosaltres som pobres. El tercer estava a punt de néixer, l'home, patró, de prosperar i com tothom anava a la clínica, jo també. Vaig portar als dos nens a la casa més bells del que estava, i la tercera vegada que vaig fer la força al revés, que la vaig fer, que no la vaig fer, la meva germana va haver d'entrar en el quiròfan. Havia perdut molta sang, moriria, sense sentir, sense sofrir… Ni tan sols sentia la veu del metge. Quan va entrar la seva germana, Marguerite, res va ocórrer. Què significa ser familiar. Vaig comprendre alguna cosa d'ell.

Ja no tenia llestos: “Antiga! Quan tindràs un fill, fill meu! Para esment al metge. Si no li fas cas, moriràs allí!”. “La força, què diu?”… “Para esment a mi!”, de la germana Margarita. Vull dir-te el mal que vam fer. I l'endemà, fins i tot per a veure-la, em vaig posar a obrir els ulls amb totes les meves forces. No podia obrir-la! No la vaig veure. “Està bé?”. “Sí”. “Quants quilos?”. “Tres i vuit-cents”. “Errakitiko llavors!”, dic. A casa naixien quatre quilos i més! El nen hi havia trencat el cuir cabellut, també l'orella, el pobre lleig-lleig… “El sento, però hauràs de quedar-te més dies”, va dir el metge, i jo estic content. Cada dia que passa menjaven al nostre nen! Tindria uns 27 anys. Vaig tornar a casa, vaig menjar als que estaven enfront de mi i em vaig recuperar. José havia sortit a la mar, feia llavors 21 dies. Quan em van dir que venia, porteu als dos nens de més edat, porteu al nen nounat i al port, a la barra, a buscar-lo. Comenci a dir-me alguna cosa, “no m'ho explicaràs a mi, que ho hem passat per la marea!”. Així. En la mar, sempre majors. M'havia vist, com és natural, amb els seus bells colors, amb els seus pits plens, jo, la seva dona! No ho crees. El pitjor dels pescadors sempre: el temporal, el perill… Les nostres mares també: “Atendre bé a l'home, que sempre camina en aigües grans”. Sempre estàvem més ben secs. Els homes s'endureixen en la mar, s'endureixen i s'avergonyeixen de mostrar amor. “Matxoteak”, la qual cosa es deia abans… Els nostres homes en la mar pescadors i nosaltres a casa, soles.

“En terra sempre millor”. Què era Ondarroa en aquesta dècada dels 60, sota el franquisme? Aquí Andoni Arrizabalaga i la resta.

El polp era allí, dins. I els nostres fills? Tots érem “cosins”. “Avui ve un ‘cosí’ a passar uns dies”. Sempre “cosins”. I quan havia d'anar d'un poble a un altre, la meva germana Marguerite i els nostres fills a l'esquena, en el cotxe, per a passar menys admirats. En les hores nocturnes, els nens dormien. Ells ho sabien tot. Fins a quina grandària, no ho sé. Així era abans i així vivíem. Després vam veure que era suficient, que així no podia ser, que una mica més necessitava. L'any 2000, quan vaig començar a escriure el quadern, veia que no era així.