Fa dos anys li vaig comptar al meu besavi Leocadio Etxabarri la història de Leocadio Etxabarri. Enguany ha arribat amb ganes de conèixer l'entorn de la factoria d'Ekaiza, i no he tingut més remei que fer el camí d'Estella amb ell. Tenim la intenció de fer mig camí de reconeixement de la veritat, ja que comença en Lizarrusti, en el límit entre Navarra i Guipúscoa, passant per Lizarraga d'Ergoiena i passant el port, creua la vall de Lizarrate, amb destinació a Estella, ciutat líder dels carlistes. Com hem dit, partim amb cotxe del bressol de Leocadio, d'Etxabarria en Allín, on l'oncle Jenaro ens va deixar en el quilòmetre vint de la NA-120, on es troben les restes de l'antiga venda de Zunbeltz. Record que Muskilda Tellabide, en aquesta sèrie de La Fugida d'Argia, es va centrar en aquests paratges l'any 2000 (1763).

Són les 8.30 del matí, portem un litre d'aigua, però pel camí hi haurà lloc per a omplir les cantimploras. El matí anuncia calor. Saludem al meu oncle i iniciem el camí, passem les ruïnes de l'antiga venda i prenem a l'esquerra, el recorregut està bastant ben senyalitzat, es pot fer amb bicicleta. Dulantz és el primer objectiu, hem de superar un desnivell de gairebé 400 metres, tenim per davant el pendent més pesat del dia.

Sacrifici, pagament d'entrada en Lizarraga

De camí a Dulantz, he reinventat al meu cosí el que sé sobre el camí de Lizar, que és un antic camí. Alguns experts afirmen que va ser un camí de celtes, per a reconèixer la veritat, els paratges de Lizarrusti-Lizarraga i Lizarra formen una línia recta, i compte la llegenda que els caminantes havien de fer un sacrifici abans d'entrar a la vall de Lizarrate si volien arribar a Estella.

Arribem al cim del mont Dulantz (1.243 m). Es tracta d'un promontori més alt que el pic, el punt més alt de la serra d'Urbasa. Des d'aquest vèrtex geodèsic es pot veure un camp molt ampli en els dies nets, com deia la difunta amatxi: “Imagina't que també es pot veure Castella”. Mirant cap al Sud, a la nostra esquena Beriain i a la dreta una paret de pedra que delimita el mont Limitazioak. Mítica muntanya i traïdora de batusses, li he assenyalat al meu cosí un clar de bosc, on la nostra família tenia una barraca i un taller, on Leocadio, durant la seva joventut, va passar diversos mesos fent carbó en la solitud. Ha passat un segle i mig des de llavors.

Hem de prendre una decisió en la Talaia de Dulanz. Dos són les opcions que tenim per a arribar a Estella. Pel camí de la dreta s'accedeix pel camí de la Baixa Navarra a la dreta. El primer és més llarg, però té el seu encant, les neveres d'Ekaiza, les meravelloses pedres de Kerezmendi, el monument als carboners i l'elegància de les vistes des de les roques d'Etxabarri. Finalment, preferim el de l'esquerra, són les 9.30 i el sol ja escalfa. Hem deixat per a un any més la visita a Ekaiza, la zona dels sofriments de Leocadio. “Estic disposat a fer el sacrifici”, el xilè no m'ha entès. De Dulantz ens dirigim a l'esquerra, hem desmantellat el camí recorregut durant cinc minuts, el següent destí és Portandia, a partir d'aquí sempre cap al sud.

Estem en la zona de túmuls Portandia - Zanabe, en la part superior de la petita vall de Lizarrate. Comencem a analitzar la pedra altar del sacrifici: la pedra ha ovalizado quatre depressions, la funció de les quals era recollir la sang dels animals sacrificats, segons la llegenda. Prenem un mos, aquest ha estat l'únic sacrifici que hem fet. En el camí forestal que portem a Irantzu per Lizarrate hem trobat diversos pous d'aigua. En una d'elles hem trobat als ciclistes que ens han avançat deu minuts abans banyant-se. M'he dirigit en basc, han deixat el cotxe en Otsaportillo, en Urbasa, i han estat aturats fins a arribar als pous de Lizarrate. Calor a les portes del migdia.

Organista d'Irantzu

En Irantzu ens hem llevat el rodet d'una cervesa i hem entrat en el monestir. Es tracta d'un cartell en l'atri, que anuncia visites teatralitzades per a alguns dies d'agost. El temple original és romànic, es va veure obligat a tancar la desamortització de Mendizábal (1835), però els monjos es van mantenir sota la protecció dels carlistes fins a 1839. Cent anys més tard, en 1942, la Institució Príncep de Viana va iniciar les obres de reconstrucció. Avui dia no hi ha vent però, no obstant això, en Iturralde i Suit li he renovat la llegenda d'Irantzu, un organista boig. Pel que sembla, després del conveni de Bergara els monjos van marxar, però el monjo organista no va abandonar la regió del monestir, s'acostava sempre que podia a Irantzu, l'organista boig d'Irantzu va compondre un miserable amb les melodies que el vent provocava en travessar les restes del monestir. En aquest relat, Iturralde i Suite retrata la decadència de Navarra i la destrucció provocada per la liberalitat.

Avui dia, les veritats d'aquesta llegenda es poden observar als pobles de voltant, ja que no poques pedres de l'antic monestir van ser utilitzades per a construir o reconstruir les cases dels pobles d'Abárzuza i voltants. L'escultura policromada de la verge a la fi del segle XIII es va recrear a l'església d'Etxabarri a mitjan segle XIX.Hem hagut de deixar el camí d'Irantzu
i tornar a desfer el camí recorregut. És qüestió de tres minuts, hem pres el camí de la selva esquerra, la segona costa del dia: no és tan pesada com la primera però el sol fa que el camí sigui abrupte. Hem agraït de tot cor que els pins plantats –hi ha barbaritats a tot arreu– i que l'alzinar local ofereixi ombra. El serral d'Ollarrate és el nostre següent objectiu, en Etxabarri marquem el topònim de Bedaga en nomenar aquest serral. Allí, ens hem unit al camí que ve de Larraitz, queden lluny les hagis i els roures, estem en el camp de l'art.En
1492 es van reunir en Ollarrate representants d'Améscoa, Etxabarri, Eraul, Monestir d'Irantzu i Abárzuza, regulant l'explotació del mont Limitazioak. La norma ha sofert canvis al llarg dels segles, el més polèmic en 1903: s'acorda després d'un sopar bastant ben xopada, però això és una altra història, això sí, sempre guanyadora l'amescocesa.

El ressò dels carlistes i liberals

Tenim a la nostra dreta l'Azantza Haitza, hem de continuar endavant somiant la font del poble d'Eraul. No obstant això, no hem agafat el camí més directe, per a arribar a la barrera de Lazkua hem seguit la línia fronterera entre les localitats d'Eraul i Etxabarri. En el passeig se m'ha ocorregut portar un fragment del llibre L'home d'Atxaga anomenat Sara, però el 19 d'agost de 1834 les tropes de Zumalacárregui van destruir l'exèrcit del baró Carandolet en les roques de Sant Faust, molt prop de nosaltres, però no vull dir res al xilè sobre la primera guerra carlista.
Li vaig assenyalar al meu cosí l'ermita de San Mamés, en vista de la terra natal de Leocadio. Potser Leocadio era allí el 5 de maig de 1873, ja ho he esmentat, el de Xile m'ha respost massa jove. El besavi del seu cosí tenia nou anys quan va tenir lloc la batalla d'Eraul. El d'Eraul va ser la primera victòria dels carlistes després de la derrota d'Orokieta. Des de la serra de Lóquiz van arribar on som Dorregarai, Valdespina, Lizarraga, Ollo, Radica i altres, fugint de les garlandes del coronel de Joaquín Navarro. Finalment se'ls va plantar cara, en les terres d'Etxabarri, però la història ha escrit en les cròniques a Eraul de Deierri. S'ha despertat el cosí en conèixer el veritable escenari de la batalla, el xilè es diu Etxabarri, nosaltres ja tenim el cinquè cognom. Leocadio Etxabarri, fundat en Etxabarri en 1864, abandona la vall d'Allín en 1894. Per què? Ens han dit que no s'emportava molt bé amb el seu pare. Algun daltabaix després de la guerra? I si fos així, qui era el liberal i el carlista?
Entrem en Eraul, prenem un glop llarg de la font. Sempre que hem begut l'aigua de les fonts, he tingut la temptació de renovar la història del calpe, en això m'he rendit, la tradició diu que entre els homes hi ha molt pocs calbs en Eraul i en Etxabarri. És la calç que porta l'aigua? El cosí ha rigut i, en sortir al sol, va resplendir el seu camarlenc gris.

L'art d'Eraul, testimoni de la guerra

Prenem la carretera d'Abárzuza, a uns cinc-cents metres de l'alzinar d'Eraul, observem el ventre estripat de l'arbre. Després de l'art es troben Eraul i la vall d'Allin, a l'esquerra Abartzuza i Muru-Mendia. L'art d'Eraul, que es diu té cinc-cents anys, hagués estat una talaia perfecta per a la batalla del 27 de juliol de 1874. També en aquesta batalla els trigales es teñieron de vermell, entre altres coses perquè van matar al general liberal Concha. He portat a col·lació la novel·la Putzu de Txillardegi, que no s'ha traduït al castellà, que jo sàpiga. L'oncle Jenaro està aprenent basc a Xile, pot ser que li compti alguna vegada alguna cosa al meu cosí, el meu cosí, que té un fill. Vaig dir que era partidari d'una república liberal i per Eta tira i tunba (2010), ho tinc clar, haig de regalar un disc al meu cosí.
Les últimes arts delimiten el camí. Gira-sols i grans en els camps circumdants, també apareix una olivera en el camí cap a Estella. No són els primers que hem vist, quan estàvem en Ollarrate i en la campa de Lazkua hem vist un olivar mirant a Etxabarri, agafant-lo en línia recta és una distància de dos quilòmetres des de l'olivera fins a les primeres hagis que es veuen en les roques.Hem
entrat en el dermo de Bearín però no hem trepitjat el nucli urbà. Ens enfrontem a l'hospital d'Estella, hem passat sis hores caminant, gràcies a que no ens falta aigua en el camí. L'oncle Jenaro ens espera en la taverna que hi ha al costat de la plaça de toros d'Estella. Hem renovat l'excursió, avui no entrem a la ciutat carlista, volem tornar a la frontera dels paisatges.