Llegit en Berria a mitjan agost: “La Salvi sense volta avui en Azkoitia”. No volia dir que, després de la crisi, els cristians d'Azkoitia no sortirien a prendre les mitjanes per la Salvi, sinó que la solemne excursió que realitzava la Corporació des de la Casa Consistorial fins a l'església tots els anys, el dia de Santa María, se suspendria enguany.

Títol de l'article intern:Deslligar el nus de la tradició. I a continuació, les opinions de tots els partits, gairebé inevitablement, vinculen aquesta tradició amb la religió. No és així. En la tradició, quan el Ple Municipal decideix acudir a algun lloc com a Corporació, constitueix un ritual d'acompanyament. El model que ve almenys des del segle XVIII ha estat el següent: abans el grup de txistularis i els clarins tocant l'Alcalde, els policies municipals i els maceros (tots vestits de gala); darrere el regidor més jove amb la ikurriña de l'Ajuntament i seguint en dues files a tots els altres regidors. Finalment, els Tinents d'Alcalde als costats, amb el cèrcol de vímet o bastó de comandament a la mà.

Aquests festejos es realitzen en celebracions molt variades. Per exemple, quan les Juntes Generals es reuneixen en un poble. Algunes fites: En 1918 es va celebrar en Oñati la I. Edició de la Societat d'Estudis Bascos. En el Congrés Internacional o en l'Assemblea que es va celebrar a Estella el 14 de juny de 1931 per a aprovar l'anomenat “Estatut Basc-Navarrès” també van aparèixer nombrosos representants municipals. La majoria d'ells van acudir a la manifestació i a la concentració dels Ajuntaments en la qual es demanava l'Estatut d'Autonomia a Vitòria després de la mort de Franco. Fins i tot quan la invitació a actes civils, polítics o religiosos hagi estat aprovada pel Ple municipal.

És a dir, aquestes manifestacions rituals són “civils i laiques”. La qüestió és diferent de què es creen o a on. Si el Ple Municipal no vol anar a l'Església, està bé –encara que crec que és més cortesa que una qüestió de laïcisme–, però que busqui alternatives amb els símbols d'autoritat per a explicar davant la ciutadania. Perquè és molt interessant que davant la gent apareguin autoritats i que hagin de mantenir la mirada del poble. Són formes de control i participació. Els antropòlegs han mostrat clarament el seu valor simbòlic: recordar a les autoritats –fer-les sentir– que el poder que tenen els ve de la ciutadania. No sols el poder, sinó l'ombra, l'autoritat real. Que no són mers gestors, sinó alguna cosa més, perquè tenen una funció representativa. No sols han estat triats per a defensar les seves idees, sinó que el seu lloc té una dimensió pública. A més del que s'ha dit, els ciutadans senten “el seu” i “de prop” als qui han triat, utilitzant un codi estètic ben integrat en la cultura en la qual viu aquest grup de persones.

És un tema profund i mereix un plantejament més complet. Les persones amb sensibilitat ecològica han de tenir en compte que en les aportacions culturals també pot produir-se l'efecte Tximeleta. “Lleva't i no posis la nostra bossa c´est fini”. Quedi clar, almenys, que no estem parlant d'un carreró. Es necessita fonament per a deslligar el nus de la tradició.