Va conservar l'LP ‘Verges 50’ de Lluis Llach? ARGIA li va oferir un obsequi a l'abril de 1987, acudint a l'oficina de París per a entrevistar a Iñaki Uria i al signant d'aquesta crònica. En aquells anys defensava a dos presos molt diferents que causaven gran renou: d'una banda, el libanès d'esquerra Georges Ibrahim Abdallah, que encara està condemnat per la pressió dels EUA en Lannemezan, i per un altre, el vell carnisser de Lió Klaus Barbie, que anava a ser jutjat a França extradvertido de Bolívia. Com es comptarà a continuació, Jacques Vergès, mort a París el 15 d'agost, tenia una trajectòria molt més impressionant que la que coneixíem els joves periodistes que érem llavors.

Avui es va fundar en la Terra de Tailàndia en 1925, la mare professora vietnamita, enginyer, metge i cònsol que va emigrar del Pare París i que va cursar una carrera política en la coalició d'esquerra Front Populaire. Jacques va fer la seva infància a l'illa francesa de Reunió amb el seu germà Paul, per a després tornar amb la seva família a París. I de seguida es va involucrar en política.

Quan Hitler va encendre la guerra, va entrar en la Resistència als 17 anys, després de fugir a Anglaterra i participar en les batalles d'Itàlia. Des de llavors sempre admiraria a de Gaulle. Afiliat al Partit Comunista després de la Guerra Civil, aviat va assumir el protagonisme, teixint una xarxa de relacions molt qualificades a nivell europeu. Presentant-se sempre reuniano, va conèixer des de dins el naixement dels moviments anticolonialistes moderns, el de la Indoxina –que des de llavors li acompanyava el cambodjà Pol Pot, que portaria a la seva terra una espècie de calamitat amb els Khmers Vermells–, el de Palestina i sobretot el d'Algèria.

va marxar del PCF creient que era massa càlid amb els lluitadors per la independència d'Algèria: En la dècada de 1960 ho trobarem en la defensa dels militants del FLN. A més de defensar-se, va prendre per esposa a Djamila Bouhired, acusat d'explotar amb bombes un cafè a Alger, condemnat a mort, indultat per Vergès per de Gaulle.

Diuen que va ser Vergès el que va crear o almenys va obrir defensa amb fractures (défense de rupture) en els judicis de violència política. En aquesta tàctica, l'acusat no busca una altra cosa que qüestionar al propi Estat que jutja per a alleujar el seu càstig. El número més famós d'aquest tipus seria el cas de Burgos, pocs anys després.

En relació amb el nou comandament de l'Algèria Independent, va treballar diversos advocats i periodisme... En 1970 va desaparèixer en un d'ells. No tornaria a sortir a la llum fins a 1978. Per on va caminar?

Vergès no ho ha aclarit mai. Hi ha els qui estan convençuts que va haver d'allunyar-se de França per motius econòmics; un ex jutge ha escrit que va haver d'amagar-se sota l'amenaça de l'israelià Mossad; molts creuen que va estar a Cambodja al costat del seu company de joventut, Pol Pot, durant el sagnant mandat dels Khmers Vermells.

Que un joc és la justícia

A ningú el va sorprendre veure a Vergès defensant a militants armats d'esquerra, com George Ibrahim Abdallah, d'Action Direct, Ulrike Meinhof i Klaus Croissant, advocat d'Andreas Baader, que més tard va guanyar Ilich Ramírez Carlos, etc., però en l'època de l'ocupació nazi.

Vergès argumentava als periodistes que amb el seu treball com a advocat volia mostrar com el poder, l'Estat, utilitza la justícia com a espectacle. Barbie havia estat a Amèrica del Sud durant molts anys sense que ningú li hagués donat un dur cop de cap, i just quan estava a punt de morir per a organitzar un espectacle democràtic que França volia utilitzar, sense cap conseqüència pràctica, perquè el llavors president, François Mitterrand, aprofités per a donar lliçons de democràcia... quan ell estava més prop de la joventut que de la resistència a la col·laboració.

Al marge de la múltiple llista de defensores del Vergès, resumida per la Wikipedia en francès (governants corruptes d'Àfrica com Laurent Gbagbo, suposadament va assassinar al cap de la casa el jardiner algerià Omar Raddad, finalment absolt, que va acabar de catolicisme i que negava l'holocaust de pensadors jueus Roger Garody, l'ex-politz-evišic, va matar ràpidament. D'un home que és difícil jutjar.

Sobre la personalitat i la vida de Vergès existeix un documental de gran prestigi, L’avocat de la terreur, que també té la seva versió en castellà, disponible en Internet. A més de les sis biografies escrites sobre ell, hi ha 31 llibres signats pel propi Vergès, l'últim d'ells De mon propre aveu (Niume), editat aquest mateix any.

En 1992 Vergès va publicar La Justice est un jeu, que explica la seva visió de la justícia des de l'escepticisme, que podria dir cínic. Del que s'ha llegit un no sap si és un joc de Justícia o és un joc de Justícia que hauria de donar en basca. En la introducció ha escrit la següent frase: “Rient en desesperació”.

Per a Vergès, es tracta de “una llarga cerca d'Egia consensuada pels membres de la gran família forense, magistrats asseguts i dempeus davant d'ells advocats defensors, advocats de l'acusació i policies, tots ells servidors honestos del déu Themis. (...) Una qüestió és la lluita entre dues hipòtesis convincents: que el més hàbil guanyi! Per això la Veritat judicial sempre té un sabor una mica amarg”.

Posseïdor d'un saber enciclopèdic, coneixedor de moltes de les principals polítiques i polítics del segle XX, amant de la polèmica, i també de les bones robes i purs, molt egolatra, maquiavèl·lic, inexorable acusador del políticament correcte... això i més era Jacques Vergès. Ah, i quin bon actor!

Igual que en molts altres àmbits de la vida, o més, perquè el que s'ha dit a les sales de judici és tan important com el que s'ha dit. Una cosa és voler rebentar un assumpte i una altra aconseguir-lo. Aquest ho sabia.

En 2008 va presentar el monòleg Serial Plaideur –fent l'ullet a la idea de serial killer– en un teatre de París. El 15 d'agost va aparèixer el cadàver en la mateixa casa i habitació on va morir Voltaire en 1778. Si això no és fins al final dominar el teatre...