En 2010, l'Assemblea General de les Nacions Unides va reconèixer una demanda històrica de la societat civil i va declarar com a dret humà l'accés a l'aigua potable i al sanejament en quantitat i qualitat suficients. Pot semblar sorprenent que arribi tan tard la designació, però això té una raó: “Fa vint anys a ningú se li hauria ocorregut que l'aigua no és un dret humà; l'ONU ha hagut de fer la seva reivindicació perquè s'ha vist amenaçada per aquesta condició”, ens diu el català Eloi Badia. Badia és membre de l'associació Enginyeria Sense Fronteres i de diverses plataformes de suport a la publicitat de l'aigua. Aclarim, primer de tot, que l'amenaça a la qual s'ha referit no és la d'ahir al matí. Des dels anys 80, a través de diversos tractats internacionals, els dissenyadors de les polítiques mundials han intentat obrir la porta a la gestió de l'aigua perquè entre en el mercat lliure. Pel que sembla, el fracàs de l'ona de privatitzacions que s'ha produït a Sud-amèrica en els anys 90 no ha estat una bona lliçó; en els últims anys, Europa és el nou destí de les multinacionals de l'aigua. I en el podi de la privatització, després de Gran Bretanya, estan els dos estats que comparteixen Euskal Herria, encara que això ens afecta de manera diferent a un costat i a l'altre del Bidasoa.

Per què falta aigua?

Abans de prosseguir situem el tema en el seu context. L'informe Ura per a la Vida de l'ONU va començar l'any 2003 alertant a Ura per a tots que estem en una crisi mundial. En alguns llocs ha plogut bastant des de llavors, en uns altres molt menys, però podem dir que la situació no ha millorat, sinó tot el contrari. A tot el món, 1.100 milions de persones no tenen accés a l'aigua potable, la qual cosa provoca que milions de persones moren per alguna malaltia curativa i 2.600 milions viuen sense sanejament bàsic.

“La quantitat d'aigua és aproximadament la mateixa”, diu Eloi Badia, “però cada vegada hi ha menys aigua potable”. Una de les raons és la contaminació. Un altre, com usem l'aigua. Whose crisi, whose future? (La crisi de qui, el futur de qui?) Com es pot llegir en el llibre, només es consumeix el 8% de l'aigua en les llars, incloses les piscines dels més rics. La resta, la indústria i l'agricultura “beuen”. En concret, el cultiu absorbeix set de cada deu litres. “En un clima com el mediterrani –diu la Badia d'Eloi que viu a Barcelona–, la caça no esgota per si sola l'aigua potable, i no obstant això a les cases es troben discontínues; arribar a aquesta situació suposa invertir les preferències de l'ús”.

A Euskal Herria és difícil veure les interrupcions per falta d'aigua, però això no vol dir que no hi hagi problemes. En Bizkaia, la de Busturialdea està competint amb el gegant Bilbao Bizkaia, un consorci molt més petit que l'anterior. Iratxe Arriola, presidenta del Govern Basc, ens diu que no han de tallar el subministrament, però a l'estiu, quan s'ajunten menys pluges i tripliquen la població de la comarca, molts rius es queden amb molt poca aigua per a assegurar el servei. Això té conseqüències negatives en els ecosistemes, segons recorden els ecologistes de la comarca al consorci. Però ell no té diners suficients per a invertir, perquè la majoria de les ajudes del Govern Basc van a Bilbao Bizkaia.

La privatització fracassa, però segueix endavant

Com ja s'ha dit, molts han volgut difondre una idea en les últimes dècades: la manera de millorar la gestió de l'aigua és deixar-la en mans d'empreses privades. “Sempre estem parlant de gestió, perquè la propietat privada de l'aigua és gairebé nul·la”, aclareix Badia, “i la mateixa gestió també és pública en gran manera: al voltant del 85% en el món”. No obstant això, en els anys 80 es van començar a desenvolupar polítiques per a augmentar la pesadesa del sector privat, i encara que es demostra que la gestió privada té pitjors resultats que el públic, es preveu que el seu percentatge vagi en augment. En pocs anys, segons Badia, el creixement de l'economia espanyola podria arribar al 25%.

La doctrina que tracta de promoure l'espai privat es va posar en marxa amb el Consens de Washington fa uns 30 anys. Aquesta doctrina es pot resumir en què els recursos hídrics han de ser manejats d'acord amb els principis del mercat i que tant l'aigua potable com el sanejament han de ser considerats com un bé econòmic. Per tant, aquests serveis han de ser gestionats per empreses privades, més eficients que les públiques. Es preveu que la competitivitat del mercat augmenti l'eficàcia del mercat.

El que s'ha vist en la pràctica, no obstant això, és diferent. L'expert espanyol Pedro Arrojo considera que l'argument de l'avantatge de la competitivitat pot ser útil en altres àmbits, però no té sentit en el de l'aigua pel caràcter monopolístic dels serveis de proveïment. És a dir, la privatització pot generar competitivitat a l'hora d'accedir al mercat, però una vegada que una empresa aconsegueix una concessió –normalment sol ser una concessió per a dècades–, es converteix en un monopoli. “En aquest context, i encara que pugui donar paradoxa, desapareix la competitivitat”, diu Llanço. La conclusió és que el servei no millora i sí que s'encareix. L'usuari no pot pressionar sobre aquest tema, ja que no pot contractar una altra empresa sense més. S'han realitzat diversos estudis per a comparar la gestió pública i privada de l'aigua, i s'ha comprovat que la primera ofereix un millor servei.

El laboratori es va implantar a Sud-amèrica

Per exemple, en les últimes dècades, en moltes parts del món les institucions han decidit tornar a la gestió pública de l'aigua, després del fracàs del sector privat. Sobretot, destaca el cas d'Amèrica Llatina. Així ens explica Eloi Badia: “En la dècada dels 90 Amèrica del Sud es va convertir en el laboratori d'execució de les polítiques derivades del Consens de Washington, perquè era una regió amb característiques adequades: la renda mitjana era prou elevada, si les inversions públiques realitzades en anys anteriors eren les infraestructures necessàries, el servei estava bastant universalitzat…”. No obstant això, l'ona de privatitzacions va provocar una gran protesta social amb l'inici del segle XXI, quan els ciutadans van poder gaudir dels beneficis del mercat lliure: pujada de tarifes, incompliment dels contractes, no solucionar les mancances de la xarxa... D'altra banda, les empreses privades es limiten als nuclis poblats i abandonen el medi rural, al no ser rendible.

Europa és el nou mercat

L'experiment d'Amèrica del Sud ha sortit malament al sector privat, però gràcies a la crisi s'ha creat un nou mercat: Europa. EPSU, Federació Europea de Sindicats de Serveis Públics, ha publicat un document en castellà titulat “Per què l'aigua és un servei públic: destapant els mites de la privatització”. El Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i la Unió Europea, el trio neoliberal batejat amb el nom soviètic de Troica, expliquen en onze pàgines la “moda” que han portat a Europa per a privatitzar l'aigua.

El cas grec descrit en la pàgina anterior no és l'únic. A Portugal, s'ha plantejat la privatització de l'empresa pública Aigües de Portugal com a mesura per a “sanar” l'economia del país, i Itàlia també té pressions similars. El cas italià és paradigmàtic, ja que la societat civil va aconseguir, mitjançant la recollida de signatures, organitzar i guanyar un Referèndum sobre el tema, al juny de 2011. El Banc Central Europeu (BCE) ha advertit al Govern que no és el moment adequat per a posar en pràctica aquesta voluntat ciutadana. La desobediència civil està ara molt viva.

La societat civil europea també ha aconseguit, i més concretament l'EPSU, reunir més d'un milió i mig de signatures –necessitaven un milió– contra la privatització de l'aigua. Així, el comissari de Mercat Interior i Serveis de la Unió Europea, Michel Barnier, ha deixat l'aigua fora de la directiva sobre privatització.

Hego Euskal Herria, illa de publicitat en l'ona de liberalització d'Espanya

La gestió privada de l'aigua té més pes a Europa que en la resta del món. En concret, entorn del 30%, un percentatge bastant superior al 10% en el món. Però en alguns estats la gestió és totalment pública, cosa que significa que en uns altres el percentatge és major. Com s'ha dit anteriorment, França i Espanya són dos dels països amb major nivell de gestió privada.

Al País Basc això influeix de manera diferent al Nord o al Sud. En Iparralde, pràcticament en tots els municipis existeix gestió privada, encara que entre les excepcions cal assenyalar que Baiona està situada. Per contra, Hego Euskal Herria es pot insular en l'Estat espanyol: la gestió pública és del 85-90%, quan l'estatal ronda el 50% –els moviments a favor de l'aigua pública calculen que al final de l'any baixarà al 43%–.

Les sequeres que hem recordat anteriorment no són l'única causa principal d'interrupció d'aigua per a un usuari, en un context de crisi com l'actual. A mesura que els operadors privats van adquirint els subministraments a les ciutats espanyoles, s'observa amb més freqüència que es quedin sense aigua per deixar de pagar l'única factura. Això difícilment es pot casar amb la condició de Dret Humà, segons Luis Babiano, gerent de l'AEOPAS (Associació Espanyola d'Operadors Públics de Proveïment i Sanejament). Babiano mira amb enveja a Hego Euskal Herria. En la seva opinió, el caràcter públic de l'aigua està ben blindat aquí, perquè és una idea molt integrada per la societat civil.

De manera que el Sud està a resguard del fantasma de la privatització? De moment es pot dir que sí, però alguns recomanen anar amb compte. Cal no oblidar que l'alcalde de Vitòria-Gasteiz, Javier Maroto, va manifestar a la tardor del passat any la seva intenció de privatitzar AMVISA, el 49% de l'empresa pública que proveeix d'aigua a la ciutat. Com a resposta, potser, les Juntes Generals d'Àlaba van aprovar el mes d'abril passat una moció del PSE en la qual instaven la Diputació a no liberalitzar el sector de l'aigua. D'altra banda, la reforma de l'administració municipal anunciada en l'Estat espanyol facilitarà la privatització de tots els serveis, segons ha reconegut el propi Govern de Madrid. En qualsevol cas, Iñigo Elosegi, gerent del Consorci d'Aigües de Guipúscoa, no veu grans riscos: “La privatització de l'aigua, aquí, està molt lligada a una opció política; jo no veig a PNB, PSE i Bildu disposats a trencar aquest camí”.