Arribar a un llibre després de tretze anys no sempre és un exercici fàcil. En què consisteix la lectura que tant has fet, com li ha afectat el pas del temps, quant has envellit tu. Si recordes encara que aquell llibre era digne de ser assenyalat. Però, naturalment, tenies llavors vint anys, no sabies res de la vida. L'autor que ja coneixies. Cel blau de bala de 1993. Recorda un dels primers llibres que vas comprar. Recorda el que et va deixar atònit: què menja aquest noi per a publicar un llibre als divuit anys. Demasa.

Vestit amb draps de busseig, per tant, tretze anys menys amb la col·lecció de contes Bazterrakoak de Xabier Aldai. I, què voleu que us digui, em sembla que ha millorat amb el temps, com els vins. Tretze anys després em va sorprendre de nou, amb quina veu, amb quina força, amb quina cruesa. Em tornen a fer terribles –i en qualsevol sentit de la paraula– “Caçadors”, “Joguines”, “l'Uruguai viu”, “Allí l'herba sempre és verda”. Tots els que es poden llegir a l'estiu, en la placa, en la muntanya, en el sofà de casa –jo també els portaria a les festes del poble, tranquil·lament–. Però a llegir, el mateix a la tardor que a l'hivern, a la primavera.

L'única cosa que lamento és que siguin de la Vall de Baztan de l'any 2000 on es publica l'últim llibre d'Aldai. No sé si continua escrivint –potser amb una mica de sort, sí: En 2010 va guanyar un premi amb el conte “Lanbrotan”. Però si continués, esperaria amb ansietat la publicació del que ha escrit. Perquè en cas contrari es trigarà massa a haver d'esperar altres tretze anys per a rellegir als de la Vall de Baztan.