Luis Shabi recorda amb nostàlgia els seus nou anys de vida a Roma. Després de ser noviciat allí, va tornar a l'Iraq en 1969, “en un viatge meravellós per Europa”. Shabi és l'arquebisbe de Bagdad. Per a l'entrevista ens hem reunit en l'est de la capital iraquiana, en el seu despatx de l'església de Santa María de Rosario, en un soterrani. És un temple senzill, protegit per murs de formigó, envoltat de filferros picants i soldats. “El nostre poble sempre ha estat pacifista i treballador. A més, gràcies a les aportacions d'escriptors, poetes i filòsofs vam obtenir fama i prestigi en la cultura iraquiana. Desgraciadament, des de l'any 2003, els extremistes estan intentant canviar aquesta imatge; diuen que som nouvinguts, representants d'Occident a Orient Mitjà”. En el seu discurs el prior va de l'anglès a l'italià, però vol subratllar bé les paraules: “Tampoc ens va fer cap favor que hi hagués ministres cristians que van actuar en l'època de Saddam Hussein, va anar per a malament”.

“Què ha fet Europa per a ajudar-nos? I Roma? En el pitjor moment de la nostra història, les autoritats civils i religioses europees no han fet res”. Shabi té clar que, a més dels orientals, no queda cap altre cristià en el món.

A més de la comunitat dels mandataris iraquians –nou de cada deu han mort o han fugit en 2003–, els cristians han estat els que més han sofert. Segons dades d'ACNUR, l'associació de cristians confessionaris s'havia situat fa deu anys entorn d'un milió. Aquesta xifra s'ha reduït a la meitat en l'actualitat. “No som àrabs, som semites. Parlem d'arameu i vivim a Mesopotàmia des dels temps d'Hamurabi. Som fills d'Abraham i Nabucodonosor. Tenim una llarga història de 6.000 anys, però el futur podria acabar demà”.

A peu es triga deu minuts a arribar a una altra església pròxima, l'Església de La nostra Senyora de l'Eterna Ajuda. Es tracta d'una església de façanes blanques, llargues, avantguardistes, elegants entre les construccions boges i monòtones de la zona. Soldats amb camuflatge gris registren de dalt a baix tot el que vol entrar en el temple. Després de les obres de reforma de l'any passat, l'edifici es troba en estat immaculat. Però les vivències internes són molt diferents: “Eren cinc. Van saltar per sobre dels murs de formigó i van començar a disparar a l'església, cridant ‘Al·là és gran’. Es va dir que formaven part de l'Estat islàmic de l'Iraq (grup lligat a Al-Kaeda), que es va autodenominar Estat islàmic. Va ser el 31 d'octubre de 2010, quan estàvem en missa”. El tràgic succés ha quedat inoblidable en la memòria de l'actual rector, Aysur Said.

En l'atemptat cruel sofert per aquesta comunitat des de l'any 2003 també va morir Aita Waseen, anterior a Said, entre altres 50 persones. "Alguns van morir en el tiroteig, altres ofegats. Els van tancar en una habitació contigua i, sense finestres, es van ofegar de seguida”.

“Imagina't –prossegueix–, tu, per a entrar avui aquí, has hagut de passar dos llocs de control vigilats per tres soldats, no? Doncs bé, el dia de l'agressió no hi havia cap. Això és l'Iraq, aquí no ens fiem de ningú, molt menys de la policia. Des de l'atemptat, el Govern ens ha donat permís perquè els soldats del segon lloc de control siguin cristians. Fa anys que ho vam fer, però han mort 50 persones fins que ens han fet cas”.

Jardí d'Edén

Després d'aquesta massacre, els cristians iraquians van reclamar immediatament una regió autònoma en les planes pròximes a Nínive, en el nord-oest del país. Segons la Bíblia, aquí està el jardí d'Edén, però és la part de la terra que avui reclamen els kurds i els àrabs. Mossul és, a més, la seva capital administrativa, el bastió històric de Saddam Hussein, que des de desembre s'ha convertit en l'escenari de les protestes contra el Govern.

A pesar que Mossul és a prop (a solo uns 30 quilòmetres de distància), en la localitat de Baxika es troben una mica més tranquils a causa de l'expansió dels soldats kurds peshmerg. Es tracta d'una població mixta, en la qual viuen yihidi, shabakh, kurds i cristians. Aquest poble també estaria integrat en el projecte autonomista dels cristians.

“La solidaritat de tots els iraquians és fonamental”, ens diu el Pare Daniel, responsable de l'església assíria ortodoxa, Mart Shmouni. El jove de 23 anys no veu amb bons ulls el projecte autònom. No obstant això, reconeix que el discurs oficial de la solidaritat nacional també és cada vegada més difícil. “El nou comandament de Bagdad no és capaç de protegir-nos i el nostre poble està fugint. Per contra, en els últims mesos són moltes les famílies cristianes que han vingut des de Síria per a demanar asil. Surten al galop i molts arriben sense tot just res. No són pocs els que es dirigeixen cap a una regió autònoma kurda a la recerca de seguretat. La parada de Baxika sol ser a mig camí”.

Sens dubte, Kirkuk és avui el barri principal dels àrabs i kurds. Allí, Imad Yokhana Yago, parlamentari del Moviment Democràtic Assiri, viu amb dolor la fugida massiva del seu poble, que va ser provocada per l'amenaça d'una guerra entre kurds, sunnites i xiïtes.

“En barris com Mossul, Kirkuk o Daura (al sud de Bagdad) és un genocidi sistemàtic el que està succeint, no són casos aïllats” diu Yago. L'exclusió es fonamenta en la pròpia Constitució, “L'Islam és el fonament de la religió oficial i de la legislació”. Així les coses, el diputat reivindica un projecte a la mesura de la seva comunitat. “Si tinguéssim una regió autònoma cristiana a Nínive, viuríem a l'abric i, a més, la regió podria produir un descoratjament entorn dels grups que estan en conflicte. Sabem que serà dolorós portar a Bàssora, a Bagdad i a altres cristians iraquians, però aquest pot ser l'únic camí perquè no abandonin el país”.

Per què no nosaltres?

A la ciutat kurda de Dohuk, les botigues d'alcohol governades per cristians són tan nombroses com els campanars. A més dels perseguidors kurds, només ells poden vendre begudes alcohòliques. En l'oficina del Moviment Democràtic Assiri, el representant polític Yousif Eisho agraeix molt la seguretat de la regió i les seves relacions amb el Govern kurd. Però demana més: “És clar que som iraquians, però no kurds ni àrabs; som assiris, tenim una llengua i història que ens diferencia dels nostres veïns. Reivindiquem els drets bàsics, com el dret a l'educació en la nostra llengua. A més, si els kurds tenen dret a ser una regió autònoma, per què no nosaltres?”.

El projecte de Nínive és molt polèmic i molts temen que la regió no es converteixi en una espècie de gueto per a aquest país. Yousif Eisho no comparteix: “La persecució que estem sofrint mai ve dels àrabs de l'Iraq. l'Iran, l'Aràbia Saudita… Són molts els que han participat en la neteja ètnica del nostre poble. Mentre s'autoritzi aquesta ingerència exterior, el gueto serà una realitat”.