El mes d'abril passat va tenir lloc a la ciutat italiana de Civitanova March el triple suïcidi. El matrimoni format per Anna Maria Sopranzi (68) i Romeo Dionisi (62) es barallava per sobreviure amb una pensió d'uns 500 euros, però devien diversos mesos de la renda de la llar.

Dionisi estava sota les retallades del Govern de Roma, entre ells el retard de l'edat del reardit. Com altres milers més es va trobar sense el suport de les ajudes socials. El 5 d'abril ella i la seva dona van deixar una nota en el cotxe al primer barri demanant perdó i després es van penjar en el garatge de la casa. El germà de la dona, Giuseppe Sopranzi (73), es va llançar a la mar Adriàtica en assabentar-se de la notícia.

David Stuckler i Sanjay Basuk inicien l'article “How Austerity Kills” (Com mata l'austeritat) en el New York Times. Entre els dos han escrit The Bodi Economic: Why Austerity Kills, en castellà, presentat amb el títol Per què l'austeritat mata: el cost humà de les polítiques de retallada. S'ha presentat a Madrid a principis de juny d'aquest mateix any. Existeixen referències del llibre en tots els idiomes d'Internet.

Stuckler és Cap de Recerca en Sociologia en la Universitat d'Oxford, Basu és Professor de Medicina i està especialitzat en Epidemiologia. La relació entre l'atur i les taxes de suïcidi per als investigadors està demostrada des del segle XIX. “Però si els suïcidis fossin la conseqüència fonamental de les crisis econòmiques, el relat del preu humà d'aquesta Gran Recessió seria diferent. Però no és així. Els països que han afeblit la sanitat i la protecció social, Grècia, Itàlia i Espanya, tenen dades molt pitjors en salut que els d'Alemanya, Islàndia i Suècia, que han triat incentius contra l'austeritat i han mantingut xarxes de protecció social”.

Experts en salut pública, havien observat fa temps que en les interminables discussions de la crisi econòmica els polítics no dedicaven més que poca atenció als costos humans de les mesures que ells mateixos havien decidit. Al mateix temps, és abundant la literatura que vincula les crisis amb la salut humana. Però Stuckler i Basu diuen que el problema no és la crisi: “La caiguda de l'economia no fa emmalaltir a la gent, mentre que la política fiscal pot convertir-se en un problema de vida o mort”.

Han citat a Grècia per ser la primera a Europa a aplicar les brutals retallades de la sanitat pública, un descens del 40% per ordre de la Troica decadent des de 2008, 35.000 metges i cuidadors al carrer, encariment dels medicaments, dificultats per a acudir als metges... “La taxa de mortalitat infantil s'ha incrementat en un 40% a Grècia, a causa de la interrupció de la distribució de xeringues per duplicació de la contaminació de la SIDA [disminuint a mitja dotzena en comptes de 200 a l'any], s'han tornat a repetir els casos de malària en el sud...”.

Prioritzant la privatització a la vida

El cas d'Islàndia és el contrari. A pesar que la crisi va estar a mig camí, a través de dos referèndum els islandesos van decidir no rescatar als bancs i pagar a terminis el seu deute extern. L'economia ha començat a recuperar-se i a nivell sanitari no s'han registrat retallades. Les taxes de suïcidi no han canviat.

Però una de les excepcions és la d'Islàndia, juntament amb Finlàndia i altres. Des que la majoria dels governs d'Europa i Amèrica del Nord van iniciar les retallades, els investigadors creuen que les xifres fins llavors de suïcidis han augmentat en 10.000. En aquest cas, Grècia ha passat de ser la part més baixa d'Europa a la part superior del tauler, augmentant en un 60%. A més, cada vegada que s'aconsegueixi l'objectiu en ells es comptabilitzen 10 intents més, més depressions que no arriben tan lluny. Quantitats immenses.

Stuckler i Basu creuen que les avaries en la salut pública no han arribat encara a la seva màxima cruesa, ja que les retallades a Espanya s'inicien més tard. Diuen les cròniques que molts dels quals van assistir a la presentació a Madrid es van sorprendre per la rica documentació de tots dos, sorpresos que a Espanya sigui molt difícil aconseguir aquestes informacions.

Han citat a Gran Bretanya com a exemple de com l'austeritat mata. Han comparat els capbussons i suïcidis de l'economia local en l'última dècada, la qual cosa els ha resultat molt clar que aquests no canvien amb els avatars de l'economia, sinó amb les mesures d'austeritat imposades pel Govern.

Un detall explicatiu. Stuckler i Basu han demostrat que la quantitat de diners que perd l'Estat pel frau de la gent pobra és inferior a la que paga a l'empresa especialitzada per a evitar el frau.

Els investigadors han realitzat el test per a comprovar si les retallades són letals o no, i ho han fet investigant durant el desmantellament de l'URSS. Després de la dissolució de la Unió Soviètica, en 1991, l'economia russa es va enfonsar. La pobresa va augmentar, l'esperança de vida va caure, sobretot, entre els joves en edat de treballar.

Però les coses no van ocórrer de la mateixa manera en tot el territori soviètic. Als països de Rússia, el Kazakhstan i el Bàltic, quan els governs dels països van aplicar la teràpia de xoc, van augmentar els suïcidis, atacs cardíacs i morts per alcohol. Per contra, la salut dels ciutadans a Bielorússia, Polònia i Eslovènia, que els governs han establert de forma més gradual, no va sofrir tant.

Un fet similar va succeir després de la crisi financera asiàtica de 1997. Tailàndia i Indonèsia van assumir les receptes del Fons Monetari Internacional, augmentant la fam i les malalties infeccioses. Mentrestant, Malàisia es va enfrontar al FMI i va mantenir millor la vida dels seus ciutadans.

Com en cas d'urgència després del pas de l'aigua, l'FMI ha demanat perdó una vegada i una altra... massa tard. Després de reconèixer que es va equivocar a Àsia en 2012, acaba de reconèixer que ha fet un càlcul equivocat a Grècia.

Llavors, si això està provat, per què els governs continuen salvant als bancs i condemnant les vides dels ciutadans? “Per ideologia, no és cap altra raó. Els polítics utilitzen la crisi per a privatitzar els béns públics”.

En la presentació de Madrid, Stuckler va destacar especialment els mals números que ha suposat la privatització de la sanitat catalana. Igual que a Austràlia i Gran Bretanya, ha començat a mostrar el fracassat. Al final es paga més car la pitjor cura de la població. “Si l'assaig clínic fora d'austeritat, ja va ser interromput pels danys col·laterals mortals”.