Una broma bastant dolenta i antiga planteja la següent selecció: Esglai o mort? Forçats a triar, els nens i els idiotes ho tenen clar: l'esglai. I com l'esglai és gran, es queixen que no esperaven semblant esglai. "Vostè va triar la mort!", els contestem.

Potser no és un bon acudit, però està basat en la realitat, com aquests lamentables telefilms nord-americans que s'emeten havent dinat. En la nostra vida quotidiana, la qual cosa manen l'FMI, Merkel i Brussel·les seria “esglai”, i com bé saben nens i innocents, l'esglai sempre serà molt millor que la mort. Però, en aquest cas, què és la mort? Què és la mort que sofrirem si no acceptem aquest esglai? No podem ni imaginar-ho perquè es diu que és totalment apocalíptic.

Així les coses, no hi ha opció, no hi ha un altre camí, estem obligats a triar l'esglai (desgraciadament, diuen). Esperem que el següent esglai vingui, sabent que l'esglai no pot ser la solució de res. Però, bo, un esglai, on? I el que és encara més greu i preocupant, fins a on? Després de tot, fins a la mort. Llavors –acudit dolent (o dolent?) com en ell– “tria la mort!”.

Una vegada que hem arribat al final de l'acudit, i sabent que estem dins d'aquest acudit, potser ens ha arribat l'hora de triar la mort. Al cap i a la fi, estem retrocedint sustentats, donant l'esquena a l'abisme, cada vegada més prop de l'aresta, a l'espera de l'esglai final, en un patètic intent d'evitar la mort. Precisament, com fan els nens i els estúpids, sense mirar-se cara a cara a la realitat i a la vida, enganyant-se mútuament, com si aquesta crisi fos una tempesta: es calmarà!

No es tracta de discutir quants esglais suportem o fins a on podem retrocedir. El càlcul no ha de ser això, perquè aquesta lògica ens empeny a l'abisme sense remei. Avui, demà o demà passat. A saber d'on venen, obeir les ordres no és més que donar per bo l'esglai de l'acudit. I discutir sobre la graduació d'aquesta obediència que ens porta a la mort és absolutament estèril: la flexibilitat del dèficit, la reducció de les pensions més o menys gran, la baixada dels salaris, el repartiment de la desocupació (això és el que el Govern denomina “repartiment de treball”)... Al cap i a la fi, perdre's en aquests matisos és obeir, intentant que l'esglai es converteixi en una solució, per descomptat, fins al següent esglai.

Llavors tria la mort! És a dir, desobeir! I així sabrem almenys què passa, perquè ja hem provat el que porta l'esglai i no ens ha agradat. O a algú sí?