A QUI ENXAMPARÀ el dia 7 de juliol? Almenys als carrers de Pamplona no hi hagi ningú, almenys de manera greu. D'altra banda, especialment en el món laboral, a partir d'aquest dia molts toros seran alliberats en tota Hego Euskal Herria, i seran molts els obrers que s'encarregaran de caçar costa amunt, com a Santo Domingo, amb el toro fort i el corredor esbufegant.

Tret que el problema se solucioni aquesta setmana, centenars de milers de treballadors i treballadores es quedaran sense conveni col·lectiu. L'Estatut dels Treballadors d'Espanya fixa com a nivell mínim de protecció que el treballador no podrà cobrar per sota del salari mínim (645 euros) ni obligar a treballar més de 40 hores a la setmana. En tota la resta, el treballador quedarà a la mercè de l'empresari.
Aquesta és una de les opcions reals i la situació d'indefinició i por que queda a partir del 7 de juliol ha obligat els sindicats a fer una negociació col·lectiva a la defensiva.

Aquesta situació es deu a la Reforma Laboral que va aprovar el Govern del pp al febrer de 2012. Fins llavors, quan s'arribava a un acord de treball, aquest continuava vigent fins que les parts pactaven un altre. A això se li ha anomenat ultraactivitat i és un dels punts que l'última reforma laboral colpeja amb força. D'acord amb aquesta Llei, en aquells llocs en els quals a partir del 7 de juliol de 2013 no s'hagués aconseguit un conveni col·lectiu, es perdran aquest conveni per la pèrdua de vigència de la seva validesa.

La situació probablement no és tan dràstica.Els empresaris són conscients que la legislació actual protegeix millor els seus interessos i, mancant pacte, té les mans molt obertes per a fixar al seu gust les condicions dels treballadors. Però, d'altra banda, sap que això pot fer molta calor i tractarà de posar-se en marxa amb precaució.

D'altra banda, existeix un alt grau d'indefinició legal, ja que si no hi ha conveni laboral, la llei promourà els arbitratges i no és clar com es donarà en el judici la lectura del xoc entre els drets i les retallades que s'han vingut produint.

En qualsevol cas, la classe treballadora espanyola es troba immersa en una nova fase de retallada de drets i l'excés de drets no és més que qüestió de temps, tret que es constitueixi un corrent contundent contra aquestes retallades. Això pot tenir dues fonts: la primera institucional, és a dir, la volta a la situació a través d'una nova reforma laboral; la segona, l'organització i la lluita de treballadors i sindicats, per a aconseguir convenis laborals dignes.

I COM ESTAN LES RELACIONS DE FORÇA? En aquest moment molt en contra dels drets dels treballadors. En l'estat del benestar sorgit de la Segona Guerra Mundial a Europa, les classes obreres han aconseguit el màxim nivell de drets en l'últim mig segle. Sota els impulsos neoliberals dels anys 1970, aquests drets han sofert grans retrocessos, especialment als països més desenvolupats, i a Europa, sobretot, amb motiu de l'última crisi econòmica.

En aquest sentit, les forces del capital estan aconseguint grans victòries. Als països més desenvolupats, per exemple, la distribució de la renda és la victòria més significativa, ja que de les classes baixes i mitjanes una part important de la riquesa està passant a les classes altes. Aquest és el context de la lluita, les forces del capital en atac i les forces de la classe obrera en defensa i retrocés.

Hi ha situacions molt diferents en tota Europa, tant de territori a territori com d'empresa a empresa. Les claus més importants es donen en dues àrees principals. D'una banda, el terreny natural d'aquesta lluita és el de l'empresa, com més organitzada és la plantilla, més força és la negociació. D'altra banda, hi ha un àmbit general: seran els ciutadans els que decideixin els governs que apostin per un Estat social?

Al cap i a la fi, totes aquestes decisions no són tècniques, com moltes vegades es vol disfressar, sinó polítiques. Fins i tot el mateix Henry Kissinger, secretari d'Estat de Richard Nixon, ho reconeix clarament en les seves memòries quan es refereix a la caiguda del sistema de Bretton Woods: “Més tard vaig saber que les decisions importants de les polítiques econòmiques no són tècniques, sinó polítiques”.

Millors condicions de treball, economies més desenvolupades, major distribució de la riquesa. Aquest és el cercle que mostra la història.