El filòsof i científic grec Aristòtil va dir que si una comunitat política volia ser bona, el poder hauria d'estar en mans de la classe mitjana, perquè exclou les tendències extremes, garanteix l'estabilitat i promou el creixement econòmic. Era el segle IV abans de Crist.

Henry Ford (1863-1947), pare de les modernes cadenes de producció, era conscient que el consumisme pot garantir la pau quan converteix als seus empleats en clients dels cotxes que pujaven i fabricaven salaris. UU., Barack Obama, és conscient que en el fòrum econòmic de Davos es parla del destí de la classe mitjana, i en el seu discurs del 13 de febrer es va parlar de les mesures per a revitalitzar la classe mitjana. “Aquesta és la nostra autèntica maquinària de creixement”, va dir.

Distribució de classes: història recent

El filòsof alemany Karl Marx (1818-1883) va classificar les classes socials basant-se únicament en termes econòmics. Destacava sobretot dos: la burgesia capitalista i els proletaris obrers. La burgesia és propietària dels mitjans de producció i el proletariat de l'obra. A mesura que un explota a l'altre, el conflicte de classes és permanent.

L'economista i filòsof Max Weber (1864-1920) va distingir tres dimensions: classe (poder econòmic, ingressos), estatus (prestigi social, privilegis) i poder polític. La unió dels tres determinarà la posició socioeconòmica de l'individu tal com se li ha anomenat posteriorment. Per exemple, un líder sindical pot no tenir grans ingressos, però tindrà una posició més alta en l'escala de poder que una altra persona amb ingressos similars. En l'actualitat es basa en aquest esquema i se li afegeixen altres elements que han anat variant en el temps, com el tipus de treball, la formació i el nivell educatiu.

Entre 1945 i 1975 van viure els anys daurats del capitalisme en l'oest d'Europa: aprofundint en el model de societat del benestar, sectors molt amplis de la societat van aconseguir el màxim nivell de vida aconseguit fins llavors en el món. I la classe mitjana era l'element equilibrador. Era un grup integrat social i professionalment, amb més nivell d'estudis, més moderats políticament, votant els partits del govern…

A principis de la dècada de 1980, quan Margaret Thatcher era primera ministra del Regne Unit i Ronald Reagan era president dels Estats Units, els plantejaments neoliberals es van centrar en els partits de dreta i esquerra. Els governs van retallar la despesa pública, desregularizaron el mercat laboral, van fer independents als bancs centrals… El sector financer funcionarà cada vegada més d'acord amb la seva lògica i interessos. No obstant això, els governs tindran menys recursos per a influir en l'activitat econòmica.

En el context de la crisi iniciada en 2008, l'economia s'està globalitzant i els atacs que està sofrint l'estat de benestar colpegen constantment als col·lectius més vulnerables, especialment a la societat en general. Les polítiques d'austeritat aplicades en el sistema de salut o en l'educació han fet a la societat més fràgil i aquí se situa el debat sobre la decadència de la classe mitjana, centrada en la qualitat de vida i la seguretat econòmica.

De què parlem quan diem ‘classe mitjana’?

Segons l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), els ciutadans de classe mitjana són aquells que gasten entre 10 i 100 dòlars al dia (7,50-75 euros) en concepte de dietes. El Banc Mundial també classifica les classes per paràmetres econòmics, però els indicadors socials (habitatge, professió, educació, accés a les TIC…) no han de deixar-se de costat. No es pot donar una única definició, perquè hi ha molts factors que són interpretats de manera diferent per cada analista. Varien d'un país a un altre, fins i tot dins d'una mateixa societat, al ritme dels fluxos socioeconòmics de cada moment.

En les classificacions per capital econòmic, a l'hora de determinar si una persona és d'una classe o d'una altra, es tenen en compte tots els ingressos de l'habitatge en la qual viu. La llista adjunta mostra el nombre d'habitants de classe mitjana en cada país. Els càlculs s'han realitzat en funció dels ingressos de la unitat familiar respecte a la mitjana dels ingressos de cada país. Es tractaria d'una classe mitjana quan les famílies tenen entre el 70% i el 150% dels seus ingressos mitjans.

Sobre la base d'aquests percentatges (70-150%), i a partir de l'ingrés mig anual per habitatge a Euskal Herria, Espanya i França –renda–, hem representat on se situaria la classe mitjana.

Segons diversos analistes, per a obtenir valors més reals cal tenir en compte el valor central de la renda, que està en el centre, més que la renda mitjana. Per a calcular el valor central s'enumeren totes les famílies d'un país en funció de l'ingrés. El valor central és la renda familiar que té per damunt la meitat i per sota de les famílies. Les dues xifres són molt utilitzades per les institucions franceses. Segons l'INSEE, l'ingrés mitjà per habitatge en 2010 es va situar en 35.220 euros, mentre que el valor central es va situar en 28.910 euros. És a dir, són moltes més les unitats familiars que estan per sota de la mitjana que les que estan per damunt.

Altres indicadors mesuren el desequilibri de la distribució de la renda, la qual cosa revela més clarament les diferències entre els habitatges. Un d'ells és el Coeficient Gini. La igualtat perfecta seria “0” (tots els habitatges tenen la mateixa quantitat d'ingressos) i la diferència perfecta “1” (l'únic habitatge té tots els ingressos). En moure's en valors tan estrets, la diferència d'un centenar és significativa. En l'Estat espanyol, per exemple, en 2007 la diferència era de 0,31 punts i en 2010 era notablement superior:0,34. En la resta de la zona euro hi ha menys desigualtat, però la tendència a l'alça és generalitzada: els rics són cada vegada més rics i els pobres són més pobres.

Els ingressos de les unitats familiars són cada vegada més baixos i les diferències més acusades, la classe mitjana més colpejada a mesura que la qualitat de vida és reduïda. En l'oest d'Europa i als Estats Units es nota aquesta tendència al pitjor, i al revés als països en desenvolupament, encara que parlar d'igualtat seria massa.

En el sud d'Europa, França i Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya, agrupats sota el nom de PIGS, la crisi ha colpejat amb força a la classe mitjana. La globalització del mercat i les polítiques d'austeritat –retallis– de l'estat de benestar orientades a la reducció del dèficit
fiscal han tingut un efecte negatiu en aquest col·lectiu, potser més en el personal del sector públic, però en el conjunt de la societat en general.

Per contra, la globalització ha impulsat el creixement de l'economia i en concret de la classe mitjana en països en vies de desenvolupament com Amèrica Llatina (Mèxic, Xile, Colòmbia, el Perú…) i els anomenats BRICS (el Brasil, Rússia, l'Índia, la Xina i Sud-àfrica). En els pròxims 20 anys, més de 3.000 milions de persones passaran a l'ampli i flexible sector de les classes mitjanes.