Se sap que hi ha anys d'esforç en el llibre. Quin va ser el teu punt de partida?

Res més començar el periodisme, vaig començar a veure les brises de la guerra de 1936 en els relats de gairebé tots els entrevistats de més d'una edat, i vaig començar a adonar-me de la importància del tema. També tenim afició a escoltar gent gran. Jon Benito, per exemple, també estava interessat en el tema, i a la fi de 2002 comencem a entrevistar la gent del poble. Teníem intenció de fer un llibre de testimoniatges, però deixem enrere aquesta idea. Vaig continuar conversant. I devorant llibres sobre el tema. Quan la Fundació Basca de la Memòria va abordar el tema per encàrrec de l'Ajuntament de Zarautz, em van proposar fer un llibre.

Així vaig entrar per segona vegada en el cercle viciós de la guerra. Vaig fer més entrevistes, vaig llegir més llibres, vaig mirar els periòdics vells, vaig buscar en els arxius... i vaig decidir dividir el llibre en tres parts. El primer, els anys de la República abans de la revolta; el segon, els anys en què els franquistes van entrar al poble; i el tercer, els primers anys de la dominació feixista.

Al costat del fil principal apareixen textos auxiliars. I les postals de Maritxo.

Maritxo és la memòria completa dels entrevistats d'aquests anys, un mediador de ficció per a difondre informació veraç, anònimament transmesa per molta gent, i mostrar la cruesa de Zarautz amagada en les postals.

Dona'ns les dades del llibre en xifres.

Ja estan canviant. En els dies de la presa del poble d'Erreke i Falangistes teníem noms i cognoms de cinc persones desaparegudes a Zarautz, així com d'un milicià desconegut que va ser executat en el cementiri de la localitat, però vaig saber després que en el mateix lloc i forma van morir altres tres persones. Fa uns dies m'han dit que eren tres les persones mortes en l'alt d'Orio. He rebut informes de sis condemnats a mort en els sumaris judicials, un dels quals va ser crivellat. I també la setena part de les execucions extrajudicials. I a més de 40 morts en el front, en la presó o en l'exili. I sé que no estan tots. Per descomptat, em refereixo a les baixes dels perdedors, ja que la dels vencedors va ser ben elevada i estesa durant tots els anys del franquisme.

Per donar altres xifres: els requetés i falangistes abans d'entrar al poble van marxar de Zarauz més de 300 habitants, la llista de 63 dones i nens que van ser expulsats el 13 de febrer de 1937, la presó de Franco i la d'uns 200 zarauztarras atrapats en la xarxa d'esclaus... Cal dir que la major part del treball que s'ha realitzat per a elaborar aquestes llistes és el que han realitzat uns perdedors de guerra fa 35 anys. Ells van aixecar una acta notarial de les vivències dels perdedors. I en aquesta llista ja estan apareixent els noms que cal afegir.

Vostè ha dit que el poble necessita teràpia col·lectiva. Com és possible?

No ho sé, perquè no soc terapeuta. L'única cosa que sé és que aquest poble va viure una cruel guerra a partir del 18 de juliol de 1936, i després va arribar una dictadura de 40 anys. Franco havia tingut massa temps per a reformar el pensament dels seus súbdits. I molts col·laboradors, en cas contrari no moriria de vell. Som nets i fills d'aquells que Franco ha dirigit en el nacionalcatolicisme, molts de nosaltres han estat educats i educats en els valors del seu sistema educatiu, tant de bo puguem analitzar alguna cosa, entendre els capritxos de la nostra societat actual! No obstant això, actuem com si la nostra història col·lectiva hagués començat amb la Constitució espanyola de 1978, com si no existissin els crims anteriors, criminals i mines. També en aquests temps en els quals estem repetint que ha arribat el moment de treure a la llum els dolors, conèixer-los i reconèixer-se mútuament. És absolutament incoherent dir que el dolor d'uns mereix més que el d'uns altres. Organitzar una lliga de mines de primera, segona i tercera divisió és, al meu entendre, anti-teràpia. Augmenta el dolor.

Què et diuen els zarauzters després de treure el llibre?

De tot. Molts, que ja era hora. Alguns em van preguntar per què no m'havia posat el nom. Els altres, que l'ambient d'aquella època també es podia mostrar sense posar els noms i cognoms dels col·laboradors i de les estructures de persecució de Franco. Una gent que no em coneixia riu una miqueta al carrer, uns altres no saben res del llibre i, cosa que és més important, se m'han obert unes petites portes per a més informació. Els que no m'agraden no m'han dit res.

Com era Zarautz abans de l'alçament? Fes la postal.

Una població d'uns cinc mil habitants. Agricultor, replet de caserius de carrer, però també conegut per la indústria del moble. Euskaldun i amant de la cultura, però que es castigava a si mateix amb l'anell escolar. Marcada per la forta competència entre carlistes i abertzales, però unida en l'integrisme. Lloc d'estiueig dels membres de l'elit econòmica i política espanyola; un poble costaner aixecat pels subordinats dels senyors.

També van obrir la pàgina web per a continuar recollint testimoniatges. Què passa?

Hem plantejat la web com una eina per a continuar completant i ampliant la informació. Presentem el llibre fa dues setmanes, a poc a poc anirem traient els d'allí i els fragments que m'han quedat per no poder entrar en el llibre. Encara haig de treballar en diverses entrevistes llargues que vaig fer fa deu anys; després de la presentació he fet un parell d'entrevistes; he rebut alguns documents i vindran més. No és el meu ofici, no puc dedicar-li tot el temps que volgués, però la meva intenció és fer-lo en la mesura que sigui possible.

En el cas dels perdedors i les víctimes és més clar, però quina és la compensació d'haver escoltat i rebut tanta injustícia? Quin és el seu costat dolent?

M'obsessiona reunir el major nombre de peces possibles del puzle del que va passar. Estic convençut que el seu passat està íntimament unit al meu present, em sento hereu d'aquest passat. A la nostra casa hi ha un besavi carlista, hi ha un net d'un afusellat, hi ha un avi que va viure ocultant que era nacionalista, hi ha un tret al cap i un pare que va créixer sense poder oblidar la imatge del jove maqui que havia vist en la plaça del poble... Crec que el desig d'entendre les causes de tots m'ha portat a aquest llibre, de la mateixa manera que m'ha portat a moltes altres converses i lectures. Per a mi ha estat una teràpia saludable, és enriquidor conèixer a tantes persones i vivències.

Acceptar que algunes peces s'han perdut per sempre i que mai les rebrem, bandejar el pensament que he arribat tard, empassar que els mecanismes d'esborrament de la nostra memòria continuen estant molt vigents, és el que més m'ha donat treball. El nebot d'un executat desconeixia el nom del seu oncle assassinat. Pregunti als zarauztarras menors de la meva edat i gairebé tots li diran que al poble no va passar res en la guerra del 36 i en els anys posteriors. Aquesta és la gran victòria dels vencedors de la guerra: eliminar la seva consciència.

Després d'haver après tantes coses del passat, com se't veu ara el teu lloc de residència, Zarautz? Quin balanç fa de la situació actual des d'aquesta perspectiva?

Segueix, en part, mirant a la postal de la platja; i crec que el basc que tant sorprèn als forans també té part de l'herència dels vascófilos d'abans de la guerra. Sobre el balanç de la situació actual, he dit abans que el llibre és un intent de completar el puzle. En aquest puzle apareix una ferida gegantesca, i ja és hora de deixar que les ferides es rentin i respirin. No podem repetir el mateix error que després de la mort de Franco, no es pot demanar justícia i només per a algunes veritats.

Tenint en compte la teva experiència, faries un treball similar en un altre país?

La veritat és que no penso en això ara mateix. L'última redacció del llibre, la família i el treball se m'han fet molt complicats, i encara tinc un punt de treball que fer. Estic treballant tot el dia en Berria, tinc un lloc web per a alimentar i dos nens també. Es necessita temps per a instal·lar-se en un país estrany, per a identificar a gent interessant i aconseguir entrevistes a través dels més pròxims. I el temps val més que l'or vermell, perquè queden molt pocs testimonis en directe i cal parlar-los al més aviat possible. Crec que haurien de començar a recollir testimoniatges en tots els pobles com més aviat millor. Després, les circumstàncies. Ja han començat en molts pobles, i aquest és el camí.