Bé, a Euskal Herria no hi ha presos polítics. Ni a Logronyo, ni en cap altre lloc. És una decisió de l'Assemblea. I el mateix pot dir “demà sol i bon temps”, el ciutadà ho agrairà, i si així ho diu l'Assemblea, així sigui. No hi ha hagut conflicte, mai hi ha hagut, almenys a partir de 1975, quan es tracta d'un grup d'assassins terroristes i ja està. Més els seus amics, més els amics dels seus amics, més els que ells entenen, més els que a vegades no són amics i, a més, els donen protecció ideològica, sabent o no. La meitat està en la presó. Sí, si no hi ha conflicte, tampoc fa falta un procés de pau. Continua omplint les presons. Els terroristes i els seus amics han de reconèixer que no són més que això: els terroristes i els seus amics. Acceptar i llest. I llavors sí, la democràcia i la convivència floriran.

Durant quant temps es poden sostenir aquest tipus de relat i realitat sense que l'olla esclatés en algun lloc? De moment, ha passat un any i mig des que ETA anunciés el cessament definitiu de la seva activitat armada. I es diu que cal anar a poc a poc, ja que aquest tipus de situacions no se solucionen de l'una a l'altra. I és veritat, tots entenen que necessàriament serà així, però si no és més que avançant per centímetres i no retrocedint, com ocorre aquí. Si el que mou una marioneta vol dispersar el nerviosisme i la desorientació, es pot dir que l'està aconseguint. Però, per on esclatarà la pressió?En

IPAR EUSKAL HERRIA també en els últims mesos s'ha anat acumulant pressió amb la reivindicació de la Mancomunitat Territorial, fins a aconseguir el màxim consens entorn d'una estructura d'aquest tipus. La gran mobilització de Baiona l'1 de juny va ser la prova d'això. “Aquesta vegada sí” ha estat l'esperança que s'ha dipositat fa temps, entre altres coses perquè el PS és el cap de l'Elisi i els electes bascos del PS també s'han posicionat a favor d'això. Entre les llums, aquestes, que entre les ombres han estat llançades repetidament pel ministre Manuel Valls, recalcant que no hi haurà Col·lectivitats Territorials.

La veritat és que la desconfiança té un ampli camp, en una entrevista que el propi Argia va dirigir a la fi de maig a Jean-Michel Galant, alcalde d'Azkarate, que deia el seu: “No sé què pensar. És de la seva incumbència avançar la petició. Però si no aconsegueixen res, han de donar respostes al poble. És a dir, dir que no hi ha res a fer amb el Partit Socialista, i potser haurien de deixar el partit. O només estan jugant?”. La iniciativa del senador socialista Frédérique Espagnac aviat donaria les claus del seu joc: va ser en la manifestació de l'1 de juny, però per a llavors ja havia llançat una altra iniciativa al Senat francès perquè aquest acceptés l'estructura del Pol d'Organització i Cooperació per al País Basc francès. Ningú ho sabia fins al 3 de juny, ni la diputada socialista Colette Capdevielle. El Senat de França va aprovar el passat 7 de juny la proposta d'Espagnac, que haurà de ser aprovada posteriorment en l'Assemblea Nacional. Aquest cop d'Espagnac ha tornat a recordar, una vegada més, la famosa traïció a l'ordre del Departament Basc que François Mitterrand es va fer amb la presidència francesa en 1981.

No obstant això, la Coordinació per a impulsar la idea de la Mancomunitat Única d'Iparralde ha deixat clar que aquest pol d'Espagnac no crea cap institució basca i ha anunciat que continuarà impulsant la seva iniciativa. En els primers passos, la reivindicació ha estat molt unitària, ara es veurà el que la iniciativa d'Espagnac crea en aquesta unitat.