El mateix Bangladesh inoblidable que va cantar Joan Baez en 1972, el que Lupe va difondre en basc amb les paraules de Begoña Bilbao, 40 anys després, és tan tràgic com llavors. La causa era llavors el terrible combat sofert per la proclamació de la independència del Pakistan. Una batalla econòmica global que avui destrueix i deixa en la misèria a més gent que les guerres a tot el món.

El 24 d'abril es va enfonsar l'edifici Granota Plaza, de vuit plantes, a la ciutat de Dhaka, capital de Bangladesh (17 milions d'habitants). 1.127 treballadors, la majoria dones, van morir aixafats per les betonas, més de 2.500 ferits. Setmanes abans, el periodista Olivier Cyran havia visitat aquests llocs, investigant per a Le Monde Diplomatique una catàstrofe similar a la que va tenir lloc cinc mesos abans, el 24 de novembre de 2012. El reportatge de Cyran “Au Bangladesh, els meurtriers du prêt-à-porter” (a Bangladesh, assassins de peces de moda) explica per què aquestes coses tornaran a succeir.

El passat 24 de novembre no es va enfonsar, sinó que es va incendiar la fàbrica Fashions, de Dhakan Tazreen. En les seves nou plantes treballaven 3.000 dones joves, la majoria pageses pobres, guanyant 30 euros al mes, treballant 10 hores a la setmana. Es posaven vestits per a Disney, Walmart i Teddy Smith, movent cadascun la seva petita màquina de cosir, com si es tractés d'una competició muda de tres mil mestresses de casa, prohibint parlar.

Les mercaderies més fàcils de prendre estaven amuntegades en el fons de l'escala, prop de l'ull de l'escala, amb les portes tancades per a evitar robatoris. Es diu que és costum en les olles gegants de Bangladesh. El foc cremava, les flames s'escampaven, el fum s'extingia... Almenys 117 dones van morir aixafades per les finestres que no s'havien incendiat.

Delwar Hossain, amo de Fashion, en Tazre, no ha estat detingut, els tribunals no li han anomenat per a res.Compta amb el suport de la patronal
Bangladesh Garment Manufacturers and Exporters Association (BGMEA) i el lideratge de la BGMEA a Bangladesh. Té la seva seu en la riba del llac Hatirjheel, sense enveja de cap edifici de la City de Londres... si no fos perquè és il·legal: el Tribunal Suprem de Dhaka està condemnat a derrocar la seu pomposa de la BGMEA per haver estat aixecada per la propietat pública. Tothom sap que mai es complirà.

Però la patronal esclavista que fabrica roba per a marques famoses de l'Oest no sempre ha estat aquí. El periodista Anu Mohammed, que ensenya economia en la Universitat de Jahangirnagar, ha explicat que fins a la dècada de 1980 l'agricultura era la base del país.

Llavors van arribar el Fons Monetari Mundial i el Banc Mundial, que portaven a les seves mans els plans d'austeritat i privatització de les despeses públiques. “Així es va produir l'augment de l'atur, les importacions massives i la destrucció de la indústria local. Ara els buròcrates dels grans partits polítics, els oficials de l'exèrcit, els caps de policia i els joves de les famílies riques, tots estan ficats en aquesta patotxa”.

No et burlis dels pobres

Has de tenir diners a Bangladesh i no organitzar un atelier de confecció. Mà d'obra, gairebé gratis. El sindicat a penes existeix des que es van privatitzar la majoria de les parts de l'Estat. La importació de maquinària no té impostos en duana. A això cal sumar la corrupció, la possibilitat de comprar a qualsevol militar, polític o jutge i el còctel llest.

L'estratègia ha estat impulsada pels màxims dirigents d'Europa i Amèrica. Entre 2002 i 2012, la qual cosa Bangladesh embeni en peces de vestir ha pujat de 4.800 a 20.000 milions de dòlars. Quina quantitat de diners han deixat després en els hiperres dels Estats Units o d'Europa?

L'exportació ha enriquit la insolent elit de Bangladesh, que es passeja amb 4x4 per carrers plens de captaires famolencs. "No rigui de la gent que ha emmalaltit de pobresa, no es burli", ha llegit en les oficines Olivier Cyran. Dels 300 diputats del Parlament, 29 són els amos dels tallers de confecció... això oficialment. En la realitat molt més.

El periodista ha entrevistat els líders dels treballadors de manera clandestina a través d'entrevistes. Els sindicats estan prohibits de facto, si et presentes com a militant t'ho poses en el llibre verd dels teus patrons i ja no tindràs ocupació. La vida dels quals cusen les nostres tisores o calces no val més que la roba mateixa. Un dels ferits en el Fashion de Tazreen ha rebut com a indemnitzacions 25 quilos d'arròs, 25 d'all i un litre d'oli.

Oficialment, la vida del treballador és una mica més cara: La patronal BGMEA ha establert per última vegada que el ferit costa 1.000 euros i el mes 6.000... si vostè mostra el cadàver. En l'incendi de Tazreen es van fallar oficialment set. Però l'antropòloga militant, Saydia Gulrukh, ha denunciat que van quedar molts més morts sense comptar, almenys 68.

Cyran també ha obtingut l'opinió dels mediadors que treballen entre les grans marques d'Europa, els Estats Units i els seus patrons en la zona. El francès Georges Paquet, a punt de jubilar-se, li ha comptat els detalls sense vergonya mentre practicava el golf. “Aquí es fa de tot, inclosos bolquers per a majors. El problema és que els meus clients cada vegada rebenten més els preus. Què volen, que la gent treballi gratis? Les marques europees venen el producte en set o deu vegades més del que nosaltres vam vendre. Són insaciables. Hi ha una hipocresia tremenda. Imagina't que el mateix dia que els líders de la marca H&M [un dels quals venia roba feta en el treball accidentat] es van reunir amb el president de la patronal per a demanar als treballadors d'aquí que milloressin les condicions, uns altres d'H&M estaven negociant amb tots els proveïdors un 15% d'abaratiment de tots els productes. ‘Arregleu, a nosaltres no ens importa’, aquesta és la seva filosofia”.

Una jove que va resultar ferida de gravetat en l'incendi de Tazreen, li diu a la periodista: “Hi haurà més, fins i tot pitjors”. Cinc mesos després, en la Plaça de la Granota, 1.127 mesos.

L'antropòloga Saydia Gulrukh diu: “Això de Tazreene no ha canviat en res la vida dels treballadors tèxtils, perquè a les elits els importa un rave. Hi haurà més horrors. La patronal BGMEA realitzarà gestos cosmètics per a garantir la imatge dels clients estrangers, de manera que aquests puguin tranquil·litzar als compradors. Però res canviarà fins que el sistema es derroqui, es dissolgui i es construeixi sobre noves bases filosòfiques”.