La crisi ha empitjorat en Hego Euskal Herria en 2013, i d'aquí ve que es cregués que les raons de la protesta són més contundents. I pot ser que sigui així, però no s'ha reflectit en l'última jornada de vaga general, la convocatòria de la majoria sindical basca ha tingut la mateixa resposta que les anteriors i potser amb tendència a la baixa, almenys pel que fa a la vaga. En les mobilitzacions, la resposta continua sent alta i milers de ciutadans surten al carrer. Les previsions apunten al fet que la situació de 2014 empitjorarà per a la majoria de la població, però serà difícil veure l'any que ve altres convocatòries generals de vaga de la majoria sindical basca, les demandes de protesta i alternatives hauran de basar-se en respostes alternatives.

Això no vol dir que no hi hagi raons per a protestar, per a reivindicar un altre tipus de polítiques econòmiques, però sí que vol dir que la forma de la vaga general anual probablement s'hagi trobat amb la seva pròpia frontera. I significa que només el carrer no és suficient, hi ha complicitat entre tots aquells que volen allunyar-se del mal model de retallada al carrer i en les institucions. I en aquest context ve el lehendakari Urkullu, que apel·la a un acord global per a fer front a la crisi que, segons moltes fonts, es pot materialitzar amb el PSE. Si és contrari al model de retallada, tindrà suport, però les actituds que s'han fet fins ara no ho suggereixen, entre altres coses perquè no s'expliquen al ciutadà les bases o propostes d'aquests acords: quin tipus de reforma fiscal es farà? Si l'endeutament augmenta, on gastar-lo? Es pot impulsar que les entitats financeres ofereixin el préstec de manera raonable? Quines són les mesures per a blindar la despesa social? Com s'impulsarà l'economia social? On estan els límits per a invertir en grans infraestructures? Quines eines tenen les institucions basques per a respondre millor a la crisi? Quins els falten? Respostes a curt termini.

I es requeriran respostes contundents, perquè la grandària de l'escomesa també ho serà. Flexibilitzant la possibilitat de dèficit, des de la Unió Europea s'ha obert una mica la porta a l'endeutament als governs, però el que ve a canvi no és una broma: més retallades, més pressió fiscal sobre la ciutadania, una altra reforma laboral i, entre altres coses, una reforma profunda de les pensions per a reduir-les. És evident que l'Estat de Benestar continuarà destruint, i de moment, als nostres principals dirigents els falta reconèixer que això està ocorrent i que això no ve com una riuada o un terratrèmol, que darrere hi ha raons concretes i claras.la

crisi actual ve de la mà de les finances, on el consens és ampli, va començar a l'estiu de 2007 als EUA i després es va estendre a tothom, principalment als països desenvolupats, i especialment a Europa. Les explosions de les bombolles financeres, d'assegurances i immobiliàries es van produir al mateix temps i la grandària monetària de la mesura ve donat per la següent dada estatunidenca: El valor dels riscos derivats financers que figurava en els llibres de les empreses de Wall Street a la fi de 2007 era de 183 bilions de dòlars, 13 vegades superior a la grandària de l'economia estatunidenca.

El Govern federal estatunidenc va respondre a la crisi financera amb una despesa de 700.000 milions de dòlars (3 bilions d'euros en les guerres de l'Iraq i l'Afganistan). El rescat es basava en dues idees: els bancs són massa grans per a deixar-se caure i obriran la font del préstec en l'economia real. I es prendrien mesures per a controlar el món financer. Però no va ocórrer res d'això. L'inspector general de l'entitat (TARP) que va controlar el flux de diners de la font pública a la banca privada, Neil M. Barosfsky va reconèixer el fracàs de l'operació en 2011: “Els grans bancs són un 20% més grans que abans de la crisi i controlen una major part de la nostra economia” (Pel bé de l'imperi. Josep Fontana). Al juliol de 2011, l'organització Market Watch va calcular que els derivats en el món financer estatunidenc tenien un valor de 248 bilions de dòlars, més que abans de la crisi.

Després van venir el Regne Unit, Islàndia, Irlanda, Grècia, Portugal, Espanya, Itàlia… en els rescats de la banca, a més de que els governs inverteixen més o menys diners, en tots amb processos similars. Què s'ha fet, en general, per a controlar el món financer? Estan obligats a augmentar els seus fons, la grandària de la banca és igual o major i no hi ha flux de préstecs. Però de tot el que ja es parla poc, els governs estan callats, com si algú els ordenés el que es pot fer i el que no. I mentrestant, quina mostra el mirall dels Estats Units? Que les institucions financeres són més fortes que abans de la crisi, els ciutadans són més pobres i els rics més rics. És el gran acord d'Urkullu el que ha de lluitar.