Els problemes estructurals del pacte social de l'estat tradicional de benestar són la pobresa i l'exclusió social. D'aquesta manera, les polítiques socials representen la solidaritat social i el dret de cada ciutadà. En els últims anys s'està qüestionant aquest enfocament a través del model de “activació”. L'activació planteja incentivar al més aviat possible la comercialització laboral de les persones perceptores de prestacions econòmiques i/o ajudes socials. Per a això s'han aplicat sancions, mesures coercitives o reduccions en la quantia d'aquestes prestacions, entre altres.

Aquest canvi posa en qüestió el model que fins ara ha estat el predominant. I és que enfront de la responsabilitat de la societat davant la pobresa i els drets socials dels ciutadans, l'acostament que ara s'està imposant posa l'accent en la responsabilitat individual i, per tant, cadascun és responsable de la seva pròpia situació. Igualment és titular de drets, però també de deures. Aquesta mutació té un reflex notable en el propi llenguatge. D'aquesta manera, cada vegada s'utilitza menys la “falta d'ocupació” –factor estructural– i més la “falta d'ocupabilitat” –qualitat individual–. Cada vegada menys suport a la incertesa –responsabilitat col·lectiva– i més elogi de les pròpies capacitats per al canvi –la pròpia naturalesa–.

A més del llenguatge, el canvi de model ha produït moltes conseqüències en la realitat. Si bé abans existia una àmplia majoria integrada en les nostres societats, cada vegada són més les persones que no són capaces de gaudir d'aquesta integració i es troben en una situació de vulnerabilitat social, amb una dualización social cada vegada més evident.

Fins ara les polítiques socials han actuat com a pont, amb el que les persones que es trobaven en la riba equivocada tenien l'oportunitat de passar a l'altre costat. En aquests moments el pont ha estat rebentat, i per primera vegada en els últims 200 anys, una generació pot viure pitjor que l'altra en el futur, és a dir, els que estan per sota dels 40 anys. I el pitjor, perquè el camí de salvació que l'activació planteja en aquest context és el següent: cerca un pot, rema quant puguis i així aconseguiràs arribar a l'altra riba.

Aquest model oblida que moltes persones no tenen la possibilitat de comprar el pot o de remar. En altres paraules, les solucions basades en si mateixes i en els dons individuals no tenen cap possibilitat de garantir el benestar i la cohesió de les nostres societats. En qualsevol cas, aquest és el futur... i el present.