En contra del que pugui donar en el primer cop, són indicis de l'existència del barri des de fa temps: Era d'Antso Abarka –i ara porta el nom de Carles V.llaurin–, l'antecessor de la vila que es va formar entorn del castell. Madalena va començar a construir el barri entorn de l'ermita. El de Magdalena era un dels allotjaments de pelegrins que es construïen a la vora del riu en els camins de Santiago, i és pas de la costa. Però sempre ha estat un barri, un suburbi, un renou. I l'estima que avui coneix, no sempre ho ha estat. Dedicada a la mar i a la pesca, ha rebut durant anys el menyspreu de la vila: la prohibició de construir noves cases, l'obertura de comerços, en definitiva, l'ombra de la vila.
Després de la Segona Guerra Carlista, van començar a canviar les coses, a posar el barri en el camí de ser el que avui coneixem. L'Ajuntament, conscient de la decadència del Casc Vell, va decidir que “l'únic futur de la ciutat” es trobava en el Port. D'una banda, perquè la pesca estava en vigor. Però, d'altra banda, i sobretot, perquè l'esperança es va deure a una activitat econòmica incipient: el turisme. En la Primera Guerra Carlista van començar aquells soldats britànics que van aparèixer al poble: es banyaven i prenien el sol en els arenals del Port, sorprenent la població, ja que en aquella època es considerava que els banys de mar eren perjudicials per a la salut. Aquests van ser els primers “banyistes”. Avui dia, els hondarribitarras encara coneixen als turistes amb aquest nom.
I fem això del soldat britànic, siguem, almenys per un dia, banyistes. I comencem el recorregut pel carrer de la Magdalena. A la part alta del carrer, on comencen a descendir les escales mecàniques. Podem deixar el cotxe, ja que el transport públic és una qüestió de millora a Hondarribia. Els símbols de la resistència veïnal –amb els lemes més memorables com “Lajazia eskiletak daguen daguen”–, una vegada construïts, com va ocórrer amb Leitzaran, són utilitzats per tot el món. En descendir, veurem de seguida el lloc on es trobava l'ermita de la Magdalena, que avui dia és una caseta que es pot imaginar fàcilment. El carrer és curt després: Ens acomiadem d'Amparito i ens trobem de seguida, travessant el carrer de Santiago, en el famós Sant Pere.

Paradís del soldat britànic

Carrer Sant Pere, per tant. Paradís del soldat britànic d'un dia. No en va, amb allotjament, pubs, restaurants afegits, el visitant té més de 40 opcions disponibles. Algunes d'elles, com la Germanor dels Pescadors, en mans de la mateixa família durant anys, lluny d'altres models turístics més salvatges. Per cert, és el restaurant en el qual, segons els japonesos, s'elabora la millor sopa de peix del món. Mirant a la mar, Azken Portu es troba en l'extrem esquerre, que abans era per als pescadors, amb un pub que avui dia és el port per a capturar altres classes de lluç. Des d'aquí comença també el barri d'Arrantzale, que es va construir amb l'estímul de la llei per les cases barates de 1939 i que va ser inaugurat l'any 46 enfront del bust de Franco. Després de ser el txoko de Junkien a les 80, els 58 habitatges tindran poc de barat en l'actualitat. Però tot el carrer de Sant Pere ens val la pena, almenys des del Port Final fins al racó de Zabala. En la posada de Txantxangorri podem prendre alguna cosa en homenatge a l'irundarra Josu Zabala, assassinat per la Guàrdia Civil en les festes de 1976.
Encara hem de conservar una mica de força per a tocar el salnitre. El millor és acostar-nos a l'antiga Benta Vella, on comença el Passeig de Butró. En algun lloc col·locaria la primera pedra del que el rei d'Espanya, Alfons XIII.ak, va voler cridar Puente Internacional, en 1928. Però fins i tot sense aquest pont que uniria Hondarribia i Hendaia, els francesos, creieu-me, són francesos. Aviat, en un barquito que uneix les dues vores. I nosaltres també tenim a la vista tot un continent, a l'altre costat del Bidasoa. Després alguns diran que aquest és la fi del món. Però si abans era un familiar pobre del poble, avui el vent bufa del Port. I se li pren més aviat el final que la tragèdia del principi d'un món.