Una de les principals preguntes que es plantegen cada vegada que els sindicats fan una crida és si la vaga general pot solucionar alguna cosa en un moment determinat i, per diferents raons, les respostes no són del tot clares. D'una banda, l'objectiu d'una vaga general no és resoldre res en el moment, sinó la classe treballadora i una manifestació de força de la classe mitjana per a influir en les relacions de poder en la societat. D'altra banda, els poders econòmics i institucionals que protegeixen les classes altes també estan immersos en aquesta lluita diària, en la qual, a més de demostrar la superioritat, han demostrat fins ara.
Curiosament, el dret a la vaga sol ser venut com un assoliment social per part de les democràcies liberals actuals, com l'assoliment de la classe obrera en la lluita de classes. Són coses que s'han après a l'escola i en les universitats, però això sí, són coses que molts volen com a coses del passat. El mateix ocorre amb les eleccions i el sufragi universal, són assoliments socials i polítics, però aquests sí que es venen com la màxima expressió de la democràcia: “la festa de la
democràcia”. Quan entra en vigor el dret a la vaga, s'embeni dels altaveus de l'Estat com a antidemocràtic: és un enfrontament, no solucionarà res, és contrari a la realitat, no hi haurà res fora de les institucions… La lluita de classes serveix per a explicar els canvis polítics i socials del passat, però pel que sembla, per a explicar l'actual. O això seria suficient

L'il·lustre ideòleg neoliberal Francis Fukuyama va anunciar la fi de la història després de l'enfonsament del bloc de la Unió Soviètica: una frase que pretenia representar la fi de la lluita ideològica, la victòria total dels EUA i el capitalisme, com si a partir d'aquí no hi hagués més que construir la felicitat. Aquella preponderància, no obstant això, no va suposar més que l'acreixement de la crisi actual, la major del capitalisme després de la Gran Crisi del segle XX. I la veritat és que les forces del capitalisme s'han organitzat molt bé per a defensar bé els interessos dels diners fins i tot en la crisi més severa, i que les classes obreres i mitjanes no poden fer front a l'ofensiva de les dues últimes décadas.no és només un discurs, i això es veu millor que en
cap altre lloc d'Europa. Entre 1945 i 1975 van viure els anys daurats del capitalisme en l'oest d'Europa: aprofundint en el model de societat del benestar, sectors molt amplis de la societat van aconseguir el màxim nivell de vida aconseguit fins llavors en el món. I tornant a l'acadèmia i a l'escola, l'explicació és bastant consensuada: el desenvolupament tecnològic va ser clau per al creixement econòmic, i la pressió de les forces obreres dins dels estats i la pressió del bloc comunista van ser claus en l'esforç de l'estat del benestar per redistribuir la riquesa.En el
context mundial s'està produint un espectacular creixement econòmic en diversos països: la Xina, l'Índia, el Brasil, Rússia, Sud-àfrica... i com a conseqüència, en els pròxims 20 anys, més de 3.000 milions de persones passaran a aquest ampli i flexible sector de les classes mitjanes. No hi ha dubte que això influirà molt en el clima, en l'ús dels recursos, en la necessitat d'energia... i també en la relació de força de les lluites de classe. En la dècada de 1990, es van sumar al mercat laboral mundial 1500 milions de persones, principalment procedents del bloc de la Xina, l'Índia i l'antiga URSS. Això va influir molt en el mercat laboral mundial, baixant el preu de la força de treball i, sobretot, empenyent a empitjorar les condicions de la classe treballadora als països desenvolupats. Segons el NIC dels Estats Units (National Intelligence Council, organització que realitza estudis geopolítics i econòmics de la cia), els països occidentals perdran la meitat de la seva força econòmica d'aquí a 2030 (del 56% al 25%). Qui sap exactament si és així, però aquesta tendència sí. I davant això, algú pensa que els més rics han d'acceptar aquesta enorme pèrdua de diners? Ells tenen les seves eines i estan en ús.
La vaga, la mobilització, la negociació col·lectiva, les eleccions, els moviments socials, l'economia social, l'alta participació dels estats en l'economia, la recerca i el desenvolupament, la major pressió fiscal... En tots aquests àmbits es donarà una lluita de classes que viu intensament a principis del segle XXI.