Tren Txikito neix en 1898 de la mà de la companyia britànica Bidasoa Railway and Minis. Es tracta d'un vapor de tracció que va ser construït per a transportar minerals de les mines amb destinació a les mines d'Endarlaza des d'Irun. En els seus inicis, el ferrocarril tenia una longitud d'11 quilòmetres, i de seguida, a més del mineral, van començar a utilitzar el tren per a transportar altres mercaderies: fusta, carbó, ferro o animals.
Ja no hi ha rastre del ferrocarril, en el seu lloc trobarem un camí pla i còmode, adequat per a l'excursió. El bidegorri comença en el barri de Behobia d'Irun, en el mateix pont que Guipúscoa connecta amb Lapurdi. Sobre la bicicleta, ho hem fet sense problemes fins a Endarlatsa, intercalant la pista de formigó amb el camí de grava. Hem caminat en tot moment per la riba del riu Bidasoa i ens acompanyarà durant tot el viatge. El riu neix en Erratzu, des de la confluència dels llits de Xorroxin, Izpegi i Iztauz, fins a Oronoz-Mugaire es denomina Baztan i des de Doneztebe, fins a la seva desembocadura en la Badia de Txingudi, el Bidasoa. Aprofitant els corrents del riu, hem vist a les associacions de rem de Donostia i Irun entrenant amb la piragua. El mes de juliol, els piragües realitzen la Baixada Internacional del Bidasoa. En Endarlatsa hem trobat als pescadors intentant pescar a les truites i sobretot als salmons més famosos del Bidasoa. Es realitzen per torns, ja que el nombre de pescadors i el temps de pesca estan regulats. El primer salmó del Bidasoa és un premi molt important per a tots els pescadors.El
pont d'Endarlaza separa Guipúscoa i Navarra; hem vist la central elèctrica a la nostra esquerra i, encara que sigui d'amagat, a uns 50 metres es pot veure una ermita amb un pont propi, en la dreta.

109 vagons i tres classes

El Tren Txikito es va prolongar fins a Elizondo i es va preparar per a portar als viatgers a més de la mercaderia. El primer viatge amb la gent es va realitzar en 1916 d'Irun a Elizondo, es va celebrar una gran celebració en la línia de meta i el tren va rebre la benedicció del bisbe al final. Tenia quatre locomotores grans (Navarra, Bizkaya, Guipuzkoa i Àlaba) i tres petites, i per a 1936 va arribar a tenir 109 vagons. D'ells, 18 eren per a passatgers, 12 metres de longitud cadascun, i es tractava de vagons de primera, segona i tercera classe -també amb furgó-. Els vagons, almenys els millors, tenien llum elèctrica, calefacció, lloc per a resar i bany, entre altres coses. El recorregut consta de 51,5 quilòmetres i 23 parades, vuit túnels i diversos ponts de ferro. També es preveia un projecte d'ampliació fins a Pamplona, però mai es va dur a terme.No
fins a Elizondo, però avui dia la Via Verda arriba a Doneztebe. Seguim en el traçat de l'antic ferrocarril, i res més creuar Endarlatsa trobem un llarg túnel d'uns 150 metres de longitud. Hi ha més d'un túnel pel camí, però tan llarg com aquest només hi ha dos més –el segon a punt d'arribar a Igantzi i el tercer abans de Sunbilla– i els sensors de moviment permeten que la llum s'encengui automàticament en els tres –també hi ha un interruptor en les entrades dels túnels–, però per si de cas és recomanable portar una llanterna.
Hem esmorzat en Bera, el camí passa pel frontó del poble i allí hi ha la font. A més, té un agradable camp on asseure's. De seguida, ens ha tocat creuar la N-121 per a reprendre el camí. Només en aquest tram surt el recorregut a la carretera, però una o dues vegades prop de la N-121y en un parell d'ocasions es creua per sobre del cap la carretera renovada.A punt
de deixar-li enrere, hem vist la urgència en el barri d'Otsango. També podria dir-se el camí de les preses, ja que són moltes les que trobarem en el Bidasoa fins a Doneztebe. També hi ha miradors i seients en la riba del riu. A punt d'arribar a Igantzi, hem agraït la font d'Itturxar, hem continuat caminant envoltats d'arbres, de sobte hem vist la central hidroelèctrica i hem travessat el poble de Sunbilla. Després d'uns quilòmetres més, arribem a Doneztebe per un bonic pont sobre el riu Bidasoa.
Des de Behobia a Doneztebe/Santesteban, hem recorregut un total de 36,7 quilòmetres en un recorregut ben preparat que combina la pista i la pista de grava. Si ha plogut abans, això sí, es poden formar pous i fang en algunes zones. De fet, hem estat pujant fins a Doneztebe, però a penes hi ha costa amunt, i hem creuat molts cicloturistas i vianants, a més de dues noies que anaven a cavall. Es tracta d'una excursió sense pèrdua, encara que no compta amb cap senyalització ni amb les indicacions de pobles, quilòmetres, etc. que haguessin estat d'agrair.En
Doneztebe/Santesteban hem buscat un lloc per a menjar; a les tres hores no ha arribat el temps que hem trigat a arribar al poble de Malerreka i hem previst una mica més per a la volta. El tren arribava d'Irun a Elizondo en dues hores i deu minuts, en 1946. Va estar altres deu anys en funcionament, perquè no era rendible fins que es va tancar el servei.

Decadència, inundacions i comiat

Les dificultats per a ser rendible econòmicament les va tenir Tren Txikito des del principi. En 1920 va aconseguir el major nombre de passatgers, 171.000 persones, i va ser progressivament decaigut. El punt d'inflexió va ser 1953, quan les salvatges inundacions d'aquell any van arrencar 400 metres de vies fèrries i van reprendre amb gran feina el camí. Els veïns conten que quan el riu es va desbordar, els camps es van omplir de salmó i als obrers que van reparar la via els donaven salmó per a menjar tots els dies. Els operaris, farts de peix, havien dut a terme una vaga de fam en la zona.Per a
llavors, els camions i furgonetes eren més competitius en el transport de mercaderies, l'autobús era més rendible per al transport de passatgers, i els cotxes també augmentaven. En 1956, ofegat pels deutes, Tren Txikito va realitzar el seu últim viatge. La inauguració va ser una gran celebració, mentre que al comiat “només es van acostar uns pocs nostàlgics”, apunten les cròniques de l'època. Si vols saber més sobre aquest recorregut ple d'història i història, els majors de Malerreka i Bidasoaldea et contaran moltes anècdotes.