En la guerra de YOM KIPUR, en 1973, Egipte i Síria van acollir a Israel més estretament del que pensaven, i si els Estats Units no li hagués ajudat en gran manera, qui sap el que anava a passar. O sí, amb totes les dades que tenim, és molt imaginable que Israel s'imposaria, però potser en altres condicions. El cas és que, en els primers quatre dies, Israel va perdre 500 vehicles terrestres d'assalt i més de 80 avions. I davant la gravetat, va transportar 13 artefactes nuclears a un túnel per a tenir-los a mà en cas que la situació s'agreugés molt.

No va necessitar, com de costum, a Richard Nixon, llavors president dels Estats Units, el subministrament immediat d'avions i tancs, i Israel no va trigar a donar la volta a la situació. No obstant això, no tots els de la Casa Blanca van compartir la mateixa opinió sobre l'actuació, especialment el secretari de defensa, James Schlesinger, i el secretari d'Estat, Henry Kissinger. El propi Nixon va córrer en la seva primera legislatura de la mà de Kissinger i, de nou, es va imposar la visió del secretari més pròxim.

En aquella ocasió, l'ONU va aconseguir posar en marxa l'alto-el-foc, però Israel continuava atacant, sobretot contra Egipte, amb el suport incondicional dels Estats Units. El 20 d'octubre de 1973, Kissinger es dirigia a Moscou per a negociar els comptes de la treva, i quan va passar per Tel Aviv, els va instar que fossin els israelians els que podrien continuar atacant Egipte aquesta nit, encara que hagués estat en treva, perquè ell no diria res. Durant els dies es va produir una situació de tensió entre l'URSS i els Estats Units, ja que Moscou va anunciar que no acceptaria aquesta postura i que prendria mesures per part d'Israel. Kissinger va posar en marxa la situació de DEFCON III als Estats Units, la més alta disposició a la guerra en l'estat de pau, i del 24 al 25 d'octubre va viure un dels majors riscos de conflicte nuclear en l'època de la guerra freda (una de les centenars d'històries representatives que l'historiador Josep Fontana relata en el seu llibre Pel bé de l'imperi).

El component del risc nuclear va ser allí, però també el del petroli, que era una de les causes de les discrepàncies entre Schlesinger i Kissinger, entre altres. l'Aràbia Saudita havia de sortir en defensa de Síria, i la pèrdua de la guerra provocava un gran malestar en molts sectors dels Estats Units, perquè tenia molta por al que anava a passar amb el petroli saudita.

El petroli, les armes nuclears, Israel, els països àrabs i els Estats Units continuen sent els principals components d'Orient Mitjà i de l'Aliança Atlàntica. Falta l'URSS, el principal enemic dels Estats Units, i per això, els Estats Units ha de crear primer el seu propi enemic, primer l'Iraq, o més tard l'Iran i Corea del Nord. Mentrestant, en un moment donat, l'atac israelià contra Síria sembla mirar més cap a l'Iran que cap al règim de Bashar Al-Assad.

En aquests moments no és clar en quina fase del programa nuclear iranià es troba respecte a l'assoliment de l'arma nuclear, però aquests atacs israelians a Síria semblen tenir més connexió amb aquesta carrera nuclear i amb el seu petroli que amb el Hezbollah, la qual cosa no és més que una excusa. En 1991, amb l'esclat de la primera guerra a l'Iraq, Sadam Husein va mossegar en la invasió de Kuwait i l'ONU va autoritzar l'atac a l'Iraq.Segons els Estats Units, el petroli iraquià no estava entre les causes dels atacs, però els documents que s'han fet públics recentment www.monde-diplomatique.fr/48797 mostren una perspectiva molt diferent de l'actual.

El Golf Pèrsic concentra el 60% de les reserves mundials de petroli, mentre que l'Aràbia Saudita, l'Iraq i l'Iran són les que concentren les majors quantitats. Una vegada controlat el petroli a l'Aràbia Saudita i l'Iraq, falta el de l'Iran. Però no sols això, que l'Iran aconsegueixi una arma atòmica pot fer fallida la supremacia militar absoluta d'Israel i, en la mesura que sigui possible, també cal evitar-ho. En la història no hi ha un imperi permanent i tard o d'hora aquesta superioritat d'Israel i els Estats Units es trencarà, o s'estructuraran amb altres equilibris, creant noves potències i aliances. Mentrestant, el que vol mantenir la superioritat ha d'atacar i és en el que està fent Israel.