El 6 de maig de 1943, la comitiva de mort habitual va partir de la presó de Porlier cap al cementiri de l'Almudena a Madrid. Portava deu republicans i socialistes per a afusellar als camions contra el mur del cementiri, i amb ells a un company d'elm, Luis Alava Souto. Les preses de Les Vendes, pròximes a aquest lloc, havien sentit, com de costum, trets a l'alba. Però quatre dones basques tancades allí (Tere Verdes, Delia Lauroba, Bittori Etxeberria i Itziar Mujika) sabien bé qui era Luis Alava, un dels afusellats d'aquell dia. D'una banda, perquè havien estat camarades i sumari, i per un altre, perquè des de la vespra sabien que estava “en la capella”, és a dir, a punt de ser afusellat.

Aquest afusellament va resoldre la pregunta que tots eren al cap des de setembre de 1942: si els franquistes acabarien amb aquesta última condemna o si es rendirien davant moltes gestions diplomàtiques i polítiques. És evident que va guanyar l'opció habitual. Entre maig de 1939 i febrer de 1944 es van produir 269 afusellaments col·lectius en el cementiri de Madrid, en els quals van morir 2.663 persones. Fins que la Segona Guerra Mundial va canviar de rumb, els franquistes no van tenir cap complex per a cometre aquestes massacres gairebé totes les setmanes.

La mort de Luis Alavés, a més de mostrar la falta de misericòrdia dels franquistes, una xarxa que estava absolutament paralitzada tres anys abans, va donar nom al grup que va actuar en ella. Des de llavors ha passat a la memòria popular i als mitjans de comunicació com a Xarxa Alava.

Però aquest trist assassinat va tenir el seu origen en una iniciativa que va més enllà del nom. A pesar que al final de l'organització tenim a Luis Alava, en el punt de partida i en l'activitat va haver-hi gent que va tenir més responsabilitat.

D'Elizondo a Baiona per Santoña

Aquestes dones van ser les pioneres en la constitució de la Xarxa Alava. Va sorgir arran de la rendició d'una gran part de l'exèrcit basc en la zona de Cantàbria. A la fi d'agost de 1937 a Santoña i Laredo es va signar un conveni amb diversos dirigents bascos italians i les autoritats del Govern Basc volien notícies directes i concretes sobre el seu compliment i les seves conseqüències.

El diputat José María Lasarte, per part seva, va demanar a Bittori Etxeberria, veí de Baztan, conèixer les condicions i situació dels presos. Etxeberria va començar a moure fils en Elizondo per a crear la primera xarxa solidària d'Euskal Herria. Va ser la primera baula de la cadena de connexions amb els dirigents gihadistes que es trobaven en Ipar Euskal Herria, així com amb els quals estaven presos en la resta de territoris bascos.

Al costat d'Etxeberria, dues dones, les donostiarres Delia Lauroba i Itziar Mujika, es van encarregar de les dades sobre el succeït a Santoña i la situació de la presó del Dueso. Tots dos tenien bones excuses per a acostar-se i obtenir informació. Lauroba tenia presoner al seu marit José Azurmendi en El Dueso, i Mujika tenia tancats a dos germans, un en El Dueso i l'altre en Ondarreta. Per a tenir relació amb les presons de Bilbao i Burgos, van comptar amb l'ajuda d'una altra dona, la bilbaïna Tere Verdés, ja que el seu germà José, va estar pres a les presons de Larrinaga i Castella.

En aquesta xarxa, Bittori Etxeberria va ser clau, ja que era l'encarregat de traslladar tota la informació a banda i banda de la frontera. En l'informe sobre el Servei Interior redactat pels dirigents del PNB per al Govern Basc, es destaca el paper d'Etxeberria: “L'organització va néixer de Llavor (Bittori Etxeberria es deia Llavor Etxano). Va ser ell qui va fer els primers passos, ell qui va obrir el camí. Avui dia continua sent la base fonamental de tota relació. En l'últim moment de Laredo, Llavor Etxano va realitzar una excursió clandestina. A continuació, ens entrevistem amb ell: ho considerem de provisió. Ell coneixia els mitjans i hi havia molts abertzales aïllats que treballaven en iniciatives socials i de solidaritat… Des del principi ens va dir que tenia mitjans, amb bona mà i amb total seguretat, per a garantir la comunicació a banda i banda de la frontera”.

Aquestes quatre dones van ser les encarregades d'enroscar els trams de la xarxa, tan ràpids com robustos, estenent-la a més més enllà d'Euskal Herria. Encara que el punt de partida el va tenir en Baiona, aviat van arribar de Baztan a Pamplona, de Sant Sebastià a Bilbao i Vitòria, i més tard, a causa de la dispersió dels presos bascos, la influència de la xarxa de solidaritat que va arribar al Dueso, Burgos, Propietàries i Port de Santa María.

Per a dur a terme la difusió, van comptar amb la col·laboració de diversos participants en tots els territoris bascos. A Àlaba, per exemple, Etxeberria es va posar en contacte amb Luis Alavés perquè fos el màxim responsable de la zona. A Navarra va aconseguir amb facilitat l'ampliació de l'organització, constituint el grup més nombrós. En concret, els treballs dels baztaneses Esteban Etxeberria, Felicites Ariztia i Timoteo Plaza, així com els de Felipe Oñatebia, Modest Urbiola, Rafael Goñi Latasa i Felix Ezkurdia. A Guipúscoa també es va posar a treballar un bon equip: A més del prestigiós metge Iñaki Barriola, el programa comptarà amb la presència d'Inocencio Tolaretxipi, Rafael Gómez Jauregi i Patxi Lasa. L'equip biscaí era més petit i es va basar en Tere Verdes, encara que va comptar amb alguns col·laboradors, com Julián Agirre i Antonio Causo, que van ser els encarregats d'acomiadar.

Objectius de la Xarxa

El principal deure de la majoria de l'exèrcit basc que estava en captivitat va ser promoure l'ajuda als presos. Era important mantenir el vincle entre els líders en l'exili i els que es troben en les presons. Per exemple, els presos Juan Ajuriagerra i Jesús Solaun es van posar en contacte amb els dirigents gihadistes José Mari Lasarte, Ramón Agesta i Juan Iturbe, que es trobaven a l'altre costat de la frontera. L'objectiu era traslladar la informació de les presons a Baiona i París per a evitar que les condemnes dels presos, especialment les de mort, poguessin ser evitades a través d'agents internacionals.

La llista de penats, les sentències i el sumari que van rebre els membres de la xarxa van tenir una gran importància per a mantenir la vida de molts presos. Així mateix, la informació que van rebre va ser fonamental per a poder dur a terme els intercanvis de presos de totes dues parts, duts a terme abans del final de la guerra. En moltes ocasions, el treball de la xarxa va ser inútil per a salvar la vida o aconseguir la llibertat dels presos, però en altres ocasions, van aconseguir substituir les penes de mort per unes altres.

Una vegada acabada la guerra, la situació es va agreujar. D'una banda, perquè es van acabar els intercanvis de presos, i per un altre, perquè la repressió es va generalitzar. A més d'augmentar el nombre de presons i de presos, altres espais repressius, com a batallons de treball i camps de concentració, s'estenen pertot arreu a l'Espanya franquista. Així, va augmentar la solidaritat amb els presoners i oprimits i la necessitat d'informació sobre ells. La realitat repressiva del règim franquista que s'anava a mostrar a Europa va ser aprovada per Gran Bretanya i també per França, fruit dels acords entre Jordana i Bérard.

Però la informació no es limitava al tema dels presos. La segona iniciativa de la xarxa va ser el subministrament d'informació sobre l'Estat espanyol. La curiositat per la situació polític-militar que empitjorava, va empènyer a la xarxa de suport als presos a convertir-se en una xarxa d'informació. El context internacional, la situació en la vespra de la Segona Guerra Mundial, va accentuar a més aquesta voluntat d'informació. En un ambient cada vegada més conflictiu després de la Guerra Civil espanyola, França i Gran Bretanya van considerar necessari disposar d'informació el més precisa possible a banda i banda dels Pirineus.

Gràcies a la Xarxa Alava i a través del Govern Basc, van poder saber on estava l'exèrcit espanyol desplegat, quants fortins i casernes eren a la frontera, com eren els moviments dels vaixells, els desplaçaments dels alemanys, la situació soci-política interna d'Espanya… L'eficàcia de l'organització va ser enorme. Gairebé totes les setmanes va remetre als exiliats del Govern Basc documentació i paquets d'informació. L'informe confiscat a la xarxa en la seu de París indicava que "al marge de llibres, revistes i similars, es van posar a la disposició dels membres del Govern de José Antonio Agirre 1.242 documents".

Per a explicar aquesta eficàcia, cal tenir en compte que les fatigues de la clandestinitat es van portar adequadament. Durant el temps que va durar la xarxa, tan sols un dels participants, Agustín Ariztia, que va ser perseguit per la policia, va haver d'escapolir-se. Tots els altres van continuar en actiu com la xarxa fins que l'informe interceptat a París va posar a la policia espanyola darrere de la seva pista.

La presó per dins, la mort pels pèls

Amb la presa de París dels alemanys, els franquistes van adquirir la seu del Govern Basc en Avenue Marceau, avui seu de l'Institut Cervantes per robatori sense retorn. Membres de la Gestapo i policies franquistes van localitzar en el lloc l'informe sobre el Servei Interior que els va ser lliurat. En aquest document, encara que s'utilitzaven els pseudònims i els noms de guerra, es recollien nombroses característiques i dades sobre els incidents de la xarxa: com es va formar, qui la formaven, quin tipus d'actuació va tenir… Era a la fi de juny de 1940 i a partir de llavors van començar els registres policials i militars franquistes.

Al desembre de 1940 es va celebrar a Vitòria-Gasteiz l'última reunió entre els representants de la xarxa, davant la situació d'Ipar Euskal Herria i França, per a decidir la seva dissolució. Encara no sabien que els feixistes estaven seguint el seu deixant. La policia franquista coneixia de primera mà als membres de la xarxa als quals pertany. Una setmana després de la dissolució de l'organització, es van produir les primeres detencions, en el lloc on es va crear la xarxa, a Baztan. Es tracta de Bittori Etxeberria, germà d'Esteban i Felicites Ariztia. A continuació, es van produir diverses detencions més a Pamplona/Iruña, Guipúscoa, Vitòria/Gasteiz i Bilbao. Poc abans que comencés 1941, van ser detinguts a Madrid 28 persones, després de passar per les presons d'Ondarreta, Pamplona i Larrinaga.

Els arrestats van ser dispersats en presons i txeques de Madrid o en zones de captius de la Comunitat. Malgrat que al principi tots havien estat en la check del carrer Foment, després dels primers interrogatoris, les dones van ser traslladades a la presó de Les Vendes i els homes a Porlier. Van tenir l'oportunitat de conèixer, des de dins dels murs, quina era la situació de les presons espanyoles: a més d'un enorme amuntegament de persones, malalties, fam i sobretot por a la mort, perquè els treus –treure als presos de les cel·les i afusellar-los– estaven vigents.

Molts dels quals havien pertangut a la xarxa van estar prop de la mort, ja que el tribunal els va imposar condemnes molt dures després de ser jutjat el 3 de juliol de 1941: 19 condemnes a mort i penes de presó llargues per a la resta. No obstant això, la sentència va ser recorreguda i el 18 de setembre de 1942 va tenir lloc el segon judici. A conseqüència d'això, es va reduir la pena a una única mort –la de Luis Alavés– i a llargs empresonaments.

Després de la condemna definitiva, van intentar salvar d'alguna manera la vida de Luis Alavés, recordant el treball que estaven realitzant al carrer. Però a partir d'aquí les coses van haver de ser dutes a terme per les faldilles de la dictadura salvatge, i en el cas de Luis Àlaba, sense èxit. Per als quals es van quedar en Porlier i Les Vendes, la mort d'aquest camarada va ser l'episodi més trist de la iniciativa solidària iniciada en 1937. Per això, en la seva memòria i en la del poble, des de llavors és la Xarxa Alava.