La senyora Thatcher va comprovar els ensenyaments de Milton Friedman i va transformar tota Anglaterra en un terreny de batalla delicat. Elvis Costello ha viscut bastant temps per a tapar la fossa de Maggi, per a no tornar a encendre-la. Hem vist l'alegria de les famílies dels vaguistes de fam de Belfast, el riure del cap miner de Durham i la ironia de Ken Loach. Els periodistes ens han repetit que, encara que Thatcher va morir, encara quedava bastant neoliberal en la superfície de la terra per a assegurar la devoció col·lectiva que sabem.
Però si ens posem a pensar honestament, ens adonarem que en l'altar de l'economia, en sacrificar la política i el debat democràtic, en cridar “tots corruptes!” exigint una intimidació més dictatorial, en excitar la conveniència dels salaris socials, per exemple, o en construir la llei del mercat com a límit en el terreny de la poesia, el tacherismo se'ns vessa sense adonar-nos, convertint-nos els seus fills perseguits.
Friedman i Thatcher eren fills de petits propietaris de botigues, becaris, que no arribarien mai al poder sense l'ajuda de l'Estat que anaven a rebutjar-los més tard: la paradoxa de la paradoxa.
Aberri Eguna elkarrekin ospatzeko xedez sortu zen Euskal Herria Batera plataforma. Aurten, ikusgarri bat eskainiko dute apirilaren 11n, Manex Fuchs antzerkilariaren, Lorea Agirre idazlearen eta Martxel Rodriguez dantzariaren eskutik.
L'escriptor Juan Bautista Bilbao Batxi treballava en un vaixell i enviava les cròniques dels seus viatges al diari Euzkadi. Gràcies a això, comptem amb interessants cròniques de principis del segle XX a tot el món, en basc. Al juny de 1915 va fer una petita parada a... [+]