“Aquella massa tenia cap i cor, feia seves les consignes i començava els moviments”. Roberto López d'Etxezarreta recorda amb un punt de nostàlgia a la gent que treballava en la zona de Luzuriaga a Pasaia. Fresadora, també sindicalista, a l'obra Veu i vida que recull els testimoniatges dels treballadors que van treballar a la fàbrica de Pasaia: Luzuriaga és un dels protagonistes dels vint-i-cinc llibres de testimoniatges.Koldo Izagirre també ha parlat amb
altres 24 persones en aquest treball que s'ha publicat la setmana passada. Són històries de la fosa Luzuriaga, en plural, ja que el seu relat permet veure la multitud d'arestes de la vida en el lloc de treball: condicions de treball, relacions amb el patró, activitat sindical, influència del clima polític del franquisme i la transició a la fàbrica...
Victorio Luzuriaga va ser una de les empreses més importants de Guipúscoa en el segle XX. Milers de treballadors s'han donat cita en la planta de Pasaia, així com a Tafalla, Errenteria i Usurbil. Aquest va ser el punt de referència per a les obres de combat. En el llibre es repeteix amb freqüència que quan es convocaven vagues i aturs, els centres de treball de la comarca volien saber què anava a fer Luzuriaga abans de decidir si s'unien o no a la mobilització.
Els representants de tots els sindicats, en l'època en la qual els sindicats estaven prohibits, actuaven a la fàbrica. No són poques les històries de pamflets copiats en vietnam, clandestinitat, detencions, comissions obreres. I canvis importants: amb la legalització dels sindicats, per exemple, el pas de l'assemblea a l'afiliació; o els debats que sorgien en combinar les dinàmiques en defensa dels drets dels treballadors amb altres causes. Tots aquests fets van ser agents actius per part de les persones.
Una de les característiques que pot distingir-se del llibre és que en primer pla apareixen els treballadors. També s'esmentaran els propietaris de l'empresa, com no podia ser d'una altra manera, però a través de la seva relació amb els peons o oficials. És una opció conscient, explicada pel propi Izagirre en la introducció del llibre, partint d'un context més general: en la seva opinió, a Euskal Herria l'antropologia ha analitzat històricament els aspectes religiosos, culturals i lingüístics dels bascos. “Barandiaran, prenent la paraula al baserritarra, va recollir mites, contes fantàstics. Azkue realitzava enquestes lingüístiques. El Pare Donostia va formar un cançoner amb cançons escoltades aquí i
allà…”. “És curiós”, continua l'escriptor, “aquells que es deien científics van rebre una realitat literària, un món de fantasia. Per superstició, porta a porta, conte a conte, la paraula no tenia valor. Els seus informants mancaven de vida autònoma, d'opinions personals, de sentiments. El poble, o un concepte de poble, va ofegar a l'ésser humà”.
No és només un error dels antropòlegs, també molts llibres d'història sobre el sindicalisme han posat la lletra majúscula en les lluites ideològiques i en el funcionament intern de les centrals, deixant a les persones que han actuat des de la cadena de producció en un fons i sense enfocar.
Uns altres són els que es compten en aquest llibre: Enrique Cerdán va arribar a la direcció social després de ser futbolista de primera; Javier Esnaola, que després de tota la seva vida lluitant, continua defensant els seus drets; Julian Okendo, amb l'ajuda de la gent que deixava el treball el primer dia a veure la sopa de ferro que sortia del motlle.
“Llegint les entrevistes dels treballadors de Luzuriaga ens adonarem sense molta feina que en 1840-60 els nostres pares van treballar en una de les brutes fàbriques de fum i foc de Londres, els nostres familiars, els nostres amics cent anys més tard, gairebé fins a la dècada de 1980” diu Koldo Izagirre.
Recollint les seves paraules, el llibre ofereix el retrat d'una generació que es va embarcar en la cerca d'un jornal i va sortir acomiadat després d'haver guanyat els seus drets.
Són les últimes peces tretes de Luzuriaga. I sobreviuran als de ferro si les generacions esdevenidores inventen l'experiència d'aquests treballadors com a font d'inspiració.