No és fàcil precisar què és l'art, però el que demanem a tot art és que sigui bell, que ens emocioni amb la seva bellesa, que ens estovi, que ens tranquil·litzi el nostre profund interior.

El cinema és un art, també anomenat setè art: arquitectura, dansa, escultura, pintura, literatura, que ha vingut després de la música.

Des de la seva estrena a París el 28 de desembre de 1895, el cinema ha estat un art popular, al qual qualsevol pot accedir, un somni que arriba a molta gent.

Al costat de les narracions que ens conten les pel·lícules, ens mostren valors, coneixements i comportaments que ens eduquen inconscientment.

Des de molt jove, asseguts en el banc dels cinemes, tranquils, devorem tot, ens ensenyem els camins que hem de seguir d'una manera subtil. Un art realment poderós.

Des que va començar a la fi del segle XIX fins als nostres dies, el cinema ha experimentat una gran transformació tècnica, no obstant això, les imatges que ens ofereixen les productores de gran capacitat, juntament amb els relats, no han canviat substancialment pel que fa a la dona. Dones que apareixen en pel·lícules com a heterosexuals, fidels al seu marit, comprensives, submises, mares honestes, fines, que saben respectar les normes i límits de la societat.

Hi ha unes altres que es contraposen a la figura anterior, les malfactors, les seductores, però sempre acaben malament. Després, sota la direcció d'alguns autors, les esposes es converteixen en mares ensuciadoras, castradoras, destruint la vida del seu fill: Tal com apareix en el Psychon d'Alfred Hitchcock en 1960.

Els objectes desitjables van ser les dones, Marlene Dietrich va ser un dels més destacats en mans del director Von Stenberg. Per part seva, Federico Fellini ens va oferir en 1979 una estranya dona que somia amb la ciutat de les dones: sensual de cintura cap avall, sexual. De la cintura per a dalt, com la de les Mares Doloroses, que suporta en silenci tot el sofriment.

Què complicats són alguns homes!

En la dècada dels noranta van aparèixer directors que mostraven la seva sensibilitat cap a la dona. L'exemple de Ridley Scotter és Thelma & Louise. Ens conta la història de dues dones que volen viure un dia lliure, a pesar que la situació se'ls ensorra per una violació, avancen amb gran determinació.

Al cinema la imatge de la dona canvia i subverteix quan ella és la directora. Com a creador, com a subjecte de la narració, mostra les seves pròpies reflexions, desitjos, somnis i frustracions.

Cada vegada són més les dones que treballen al cinema. Entre altres, tenim a la belga Agnés Varda, coneguda com “l'àvia de les noves ones”.En la seva reeixida Cléo de 5 à 7, de 1962, ens compta les dues hores d'un dia de dona mentre espera el diagnòstic mèdic. L'australiana Jane Campion, autora de la pel·lícula The piano, ens conta a través d'aquesta narració els sentiments més profunds d'una dona. L'holandesa Marleen Gorris, en Antonia et ses filles, a través del seu protagonista Antonia, fa una apassionant reflexió sobre la vida. Guanyadora de l'Óscar a la Millor Pel·lícula Estrangera en 1996.

No obstant això, normalment els cinemes de les directores no es propaguen tan fàcilment perquè no interessen a les grans productores.