Dius que Sarrionandia és el primer traductor postmodern que parla basca…

Alguns estaran d'acord en aquesta denominació postmoderna i altres no. És una cosa complexa. Cada disciplina ha utilitzat el postmodernisme a la seva manera, les paraules tenen diferents significats. Jo, en la meva tesi he volgut distingir el modern del postmodern, encara que les limitacions no són clares. En definitiva, la postmodernitat, el seu desenvolupament, la seva evolució, seria la continuació de la modernitat. Ambdues estan unides i és difícil distingir-les. La distribució pot ser perillosa, i el propi postmodernisme posa en qüestió aquestes divisions binàries. No obstant això, malgrat totes les contradiccions, i amb l'objectiu de facilitar el treball, he fet una distinció entre ambdues. Així, la traducció moderna, la traducció, començaria quan fan ciència. Durant molts segles la traducció ha estat una disciplina empírica, cadascú solia actuar com podia, sense una altra teoria que l'experiència. En la modernitat, a mitjan segle XX, la traducció abasta el nivell de la ciència autònoma: normes de traducció, característiques de la traducció, discussió sobre la fidelitat, respecte a l'original… És una reflexió sobre la traducció. Els postmoderns, per part seva, diran que aquesta transmissió de regles no és exacta, en lloc de prescriptiva prefereixen ser descriptius, evidencien les impossibilitats de la ciència perfecta, neguen que hi hagi una única manera de traduir, l'única manera d'entendre el text. Diuen que la traducció no és una ciència absoluta.

Joseba Sarrionandia, en la teva opinió, tindríem el nostre “primer traductor postmodern”…

Entre cometes, sempre. En el nostre cas, per primera vegada, Sarrionandia és conscient que la traducció mai és un treball perfecte, que no hi ha l'única manera de traduir un text, que és impossible… Des de Leizarraga fins al segle XX, els traductors han analitzat els ingressos que han fet al seu treball i sempre és un lema: El respecte a la paraula de Déu, l'original és sagrat, és veritat, absolut... “Aquest traductor ignorant i humil ha fet un esforç per retornar-li el més honest i fidel que pugui. Perdona que hagi fallat”. Així es diu. El seu objectiu és la fidelitat i sempre demanen perdó per si de cas. En canvi, Sarrionandia ho trenca per complet. En la seva opinió, el traductor és un creador. El traductor crea i reprodueix un text anterior segons la seva interpretació. Posa al mateix nivell la traducció i la creació. Fins llavors la traducció era secundària, era una reproducció, era una còpia, no tenia prestigi. Moltes vegades ni tan sols apareixia el nom del traductor!

En el si de Sarrionandia, l'opinió sobre la traducció ha estat sempre la mateixa, o ha tingut desenvolupament?

És molt interessant el pròleg que fa al llibre Izkiriatuta nire poemak, que he trobat escrit. És un llibre de 1985 i per a llavors ja es creia que era Sarrionandia. Considera que la traducció és crear. Uns anys abans, en 1978, en la revista Pott, hi ha un text explicatiu: Es tracta d'una traducció i una pràctica de traïció. No porta signatura, excepte Pottugalete. Diuen que és de Bernardo Atxaga, però no hi ha dubte que Sarrionandia també seria aquí. Crec que ja havia meditat. No obstant això, aquí hi ha una cosa, és a dir, que Sarrionandia ho retorna amb bastant fidelitat. Malgrat la creació, no s'allunya molt de l'original. És bastant precís. El que passa és que ell no reivindica la fidelitat, no ho pren com a criteri principal. El meu poema, que he trobat escrit, diu el títol del seu llibre. Poemes “Ena”, “Nireak”, ja sigui creació o regeneració.

És el primer que tenim en aquest camí, però també has esmentat en la teva tesi a Jon Mirande i Gabriel Aresti…

Tant Mirande, com Aresti, tenim precedents. Els dos van començar a traduir de tot. Fins llavors es van traduir en la seva majoria textos sagrats, als quals es van unir obres que en els idiomes següents es consideraven textos canònics, és a dir, clàssics: Sofokles, Plató, Horaci… van ser traduïts sistemàticament, dins d'un projecte nacionalista, com dient a la llengua del costat “nosaltres també som”. Entre altres, Orixe, Andima Ibiñagabeitia, Jokin Zaitegi i altres. Exiliats. Mirand va trencar completament amb aquest camí, trencant-lo totalment amb la religió. Aquest tenia altres plans: Nietzsche, bretons… Va obrir un camí, encara que no el va aconseguir perquè li seguissin. Per part seva, Sarrionandia es veurà directament afectada per la baixa mèdica de Mirande a Barcelona. Per a començar, Miranda decideix quin text traduir. Malgrat donar el vistiplau als clàssics, retorna als que li agraden. Malgrat el seu intent de publicar-los, rares vegades va aconseguir publicar-los.

I Gabriel Aresti?

Aresti també va obrir moltes portes. Va seguir el camí de la poesia social, li agradaven molts poetes espanyols… Va traduir Nazim Hikmet, Bocaccio… Vull dir que tant Mirand com Aresti van fer un pas de gegant, van obrir un camí que no van obrir els seus predecessors, i això és important en Sarrionandia. D'altra banda, també des del punt de vista de la reflexió, Miranda i Aresti posen en dubte la fidelitat, reivindiquen la regeneració. Tens textos reals, també apòcrifs, no sabem si són creacions, si són traduccions… Els dos van començar a trencar estretes fronteres.

Escrit… ha esmentat abans.

Sarrionandia va utilitzar les antologies d'aquí i d'allà per a l'elaboració d'aquest llibre. Però l'autor és el propi Sarrionandia, qui ha fet l'opció, qui ha recreat els textos. Els objectes de retorn són un instrument per a la creació. Crec que seria diferent si la traducció hagués estat un treball per encàrrec. Vull dir, quan l'obra és per encàrrec, les condicions les estableix l'editorial, o la que correspongui. Quan Joanes Leizarraga Joana Albret li va ordenar retornar la Bíblia, li imposaria una sèrie de condicions, li indicaria l'objectiu. La sokatira entre el text original i la traducció sempre és aquí, però quan un per la seva pròpia voluntat retorna un text –com ha fet moltes vegades Sarrionandia–, la llibertat és major, l'objectiu no és la fidelitat, sinó la regeneració.

Quan Sarrionandia està de tornada, té mesura la regeneració o és sense límits la llibertat?

Jo crec que Sarrionandia està reinventant-se a propòsit, precisament per a respondre a qui creu que la traducció és una cosa estreta. Sarrionandia es pren la llibertat de retornar, qüestiona l'autoritat de l'autor… En els anys 80 comparteix la idea dels autors llatinoamericans: “No hi ha text original”. Deien que tots els textos eren reescrits d'un text anterior, tot és de tots… És una opinió extrema, si es vol, però també d'aquí en l'obra de Sarrionandia: “Tornar és reinventar-me i portaré la idea fins a l'extrem”, com deia. Però ja ho he dit abans, quan es tracta d'un treball per encàrrec, crec que es respectaria el límit. En les traduccions que fa Sarrionandia hi ha joc, juga amb el lector, un original, un altre traduït, després l'apòcrif… Sembla que li diu al lector: “Quina diferència hi ha entre el treball creatiu i la traducció? T'he enganyat”. D'altra banda, aquí està també el plagi! Bernardo Atxaga també ha escrit sobre aquest tema, ha reivindicat el plagi. Aquí està sempre el famós conte de Borges, “Pierre Menard, autor del Quixot”. És un joc, un conte, però és allí on Borges mostra el que ocorre quan es vol emportar a l'extrem la idea de fidelitat. Parla de la frontera entre la creativitat i la traducció. És la idea que ha pres el postmodernisme: no hi ha límits, tot és borrós…

Tot en la boira.

Això és. Tot està lliure. Això també és perillós…

Vostè mateix és traductor, i ho sap. Per on està el nostre traductor?

Una vegada realitzada la tesi, pot ser el moment de començar a respondre a aquesta. Hi ha algun autor o traductor de la talla de Sarrionandia que es dedica a traduir de manera tan lliure? No ho sé. Seria bo que em detingués. Va haver-hi un temps en què diverses persones van fer traduccions per la seva pròpia voluntat. Avui dia, la majoria és per encàrrec. Serà la col·lecció de Literatura Universal d'EIZIE, serà el llibre de literatura infantil i juvenil, serà el Premi Jokin Zaitegi, el desig d'alguna editorial… En ells, el traductor té criteris concrets i límits bastant estrets, des del primer moment. No obstant això, avui dia s'accepta que la traducció és del traductor, ja se sap que el traductor té una certa llibertat, que prendrà llicències. Crec que les excuses del traductor es van anar per sempre.

Què dius de tu mateix? Amb Maialen Marin ja has guanyat el Premi Jokin Zaitegi, des de la Xina el Cap de Mo Yan està cada vegada més animat pel que esteu traduint la col·lecció de contes…

La consigna és encara caminar prop de l'original. És més, una de les raons per les quals hem triat el nostre projecte és que estigui més prop del xinès. Una altra, que funciona bé en basc. Al cap i a la fi, aquest serà sempre l'objectiu. Es tracta d'una soka-tira entre l'original i el retornat. La cerca de l'equilibri és el que més es valora en l'actualitat. En el segle XVIII, a França, es deia que Els Belles Infidèles, el bell infidele, malgrat el masclisme que emanava de la frase, havia de ser una traducció, preciosa. Aquest era el criteri.