Hi haurà una guerra informàtica o una ciberguerra que es repeteixi? A principis de març el Setmanari francès Courrier International ha declarat La cyberguerre est déclarée. “Els conflictes entre Estats es juguen cada vegada més en un escenari de batalla virtual”, Courrier introduïa amb aquestes paraules una interessant col·lecció d'articles dins de la fórmula que ha convertit des de fa temps en model: recull setmanalment les entrevistes i les cròniques triades que han publicat els principals mitjans de comunicació del món sobre temes que estan en perill en l'actualitat de tot el planeta.

No fa falta explicar al nostre lector per què és important la ciberguerra. El desenvolupament de la informàtica ha digitalitzat tots els capítols de la vida, es convertirà en numèrica en Xilaba. Internet s'ha convertit en una garantia de desenvolupament econòmic i social... i, al mateix temps, en un risc de deterioració.

Cool War ha comparat la guerra freda (cold war) amb la guerra guay o chouette (cool war) que David Rothkopf ha publicat en el Foreign Policy americà: “Aquest nou cool de guerra és més temperat que fred, és a dir, basat en un atac continu; no són precisament accions de guerra, però busquen afeblir a l'enemic i obtenir avantatge sobre ell, trencant la seva sobirania i superant les seves línies defensives”.

El passat 19 de febrer, el New York Times va oferir un dels últims exemplars d'aquesta mena de guerra, denunciant que la unitat 61398 de l'Exèrcit xinès a Xangai és la que ataca sistemàticament els sistemes informàtics dels principals estats i empreses de l'Oest.Per a
David Rothkopf, tothom sap que els xinesos, igual que els militars russos i iranians, continuen en aquesta activitat, però "ningú creu que per això es trenquin les relacions entre els Estats Units i la Xina". (...) Els xinesos violen la nostra propietat intel·lectual, recapten informació sobre l'economia dels EUA, ensopeguen amb les nostres empreses i infraestructures fonamentals, la seguretat dels EUA (..) però els donem una resposta càlida, perquè nosaltres també estem fent el mateix a tot el món”.

Rothkopf ha esmentat el virus Stuxnet, creat pels ianquis i els seus aliats, per a infectar els seus ordinadors amb el programa nuclear de l'Iran. Amb aquesta mena d'atacs càlids volen aconseguir l'objectiu que, d'una altra manera, exigiria un atac càlid, un bombardeig: Que l'Iran no s'emporti la bomba atòmica.

“Però –diu Rothkopf- ells poden fer el mateix que nosaltres als enemics. Quan en alguna part llances una bomba, no sols destrueixes l'objectiu, sinó que fins i tot la bomba es desfà. En canvi, quan obris el cuc informàtic, els seus components romanen intactes i si els recupera podrà reutilitzar als seus enemics en el seu benefici”. Això és, pel que sembla, el que els ha ocorregut amb RQ-170. Així ho han venut, almenys, els iranians. És a dir, que els ianquis i els israelians han adquirit el control del sistema que utilitza l'avió RQ-170 a partir del coneixement dels virus informàtics utilitzats contra ells, fins a fer-se amb l'avió i aterrar íntegrament a l'Iran.

Els drons no són joguines

Quan parlem de ciberguerra, el lector pot pensar que estem parlant de la contaminació dels ordinadors que més coneixem. És a dir, virus, cucs informàtics, control extern d'un sistema informàtic, bloqueig de servidors, etc. És en aquest àmbit on es produeixen la majoria dels atacs que es donen a conèixer en els mitjans. A França, per exemple, s'ha esmentat que el mes de gener passat, un dia després que els francesos decidissin intervenir militarment a Mali, es van embussar dues zones del Ministeri de Defensa. Anteriorment, al març de 2011, algú s'havia fet amb el control extern de 150 ordinadors del Ministeri d'Economia i Finances. En aquests casos se citen ràpidament als sospitosos: la Xina, Rússia, l'Iran, o fins i tot el mateix Estats Units...

Però la ciberguerra també es juga en àmbits molt més allà dels programes informàtics. La seguretat dels satèl·lits i altres sofisticades infraestructures que necessiten les comunicacions digitals, i els robots guerrers construïts de nou per la tecnologia són només parts de la mateixa guerra.

En Sense Permís, Alfred W acaba d'oferir pistes per a entendre una mica la mesura del tot. McCoyk La guerra espacial i el futur del poder global dels EUA.

Macoy, professor d'història en la Universitat de Wisconsin, després d'un segle d'explicar el camí de l'Exèrcit dels Estats Units en el camp de la tecnologia, s'ha esforçat a cosir les petjades dels plans dels seus militars per a l'any 2020, per a completar el puzle que utilitza el Defense Advanced Research Projects Agency.

Segons Macoy, els Estats Units recopila els escuts que s'estan organitzant tant per a la defensa com per a l'atac en l'espai circumdant de la terra, les noves armes i dispositius electrònics que ha desenvolupat en les últimes dècades, com a drons sense pilot, satèl·lits de comunicació, etc. L'escut està dividit en tres capes.

La capa més pròxima a l'escorça terrestre està formada pels drons que operen en el vol més baix, els que actualment s'utilitzen tant per a espionatge com per a atacs, així com els nous Global Hawk de nova generació que s'estan construint. Aquests aniran equipats amb míssils i bombes, preparades per a fer foc en qualsevol part d'Europa, Àsia o Àfrica, on s'instal·laran els bombers. El famós RQ-170 era un component d'aquesta capa, que fins que els iranians el van robar i el van mostrar era un secret també per als ciutadans estatunidencs.

Els gegants Vultures, que es desplaçaran amb energia solar, també estaran en una mateixa capa de 12 milles –19 quilòmetres–, amb una ala de 121 metres d'amplària.

Per a la capa superior, el nou avió Falcon Hypersonic s'està desenvolupant a una altura de fins a 200 quilòmetres, preparat per a volar a una velocitat de 22 vegades la del so (21.000 quilòmetres per hora!), a pesar que en ser provat per primera vegada, se'ls ha rebentat.

En la tercera capa d'aquesta gegantesca xarxa, en una òrbita de 200 quilòmetres o més, ja tenen provat el dron especial X37B, que es governa sense pilots malgrat tenir 29 metres de longitud. Aquest tipus de grups nous vigilaran els satèl·lits dels amics i, si és el cas, els dels enemics d'atac.