El periodista del Correu Iñaki Esteban ens ha donat els detalls d'aquest festival, que també és un dels organitzadors. “En la meva humil opinió, l'important és que el públic de Bilbao, o qualsevol que s'acosti a l'Alhóndiga, pugui veure en directe als grans escriptors. En definitiva, la Carta Blanca és una trobada entre els lectors i els escriptors que formen part de la seva vida”.

La d'enguany s'ha presentat sota el títol Les llegendes del lector i escriptor. Els participants explicaran com i quan van fer el pas de ser un lector simple a ser un escriptor. Per a Iñaki Esteban, la línia entre el lector i l'escriptor és molt estreta: “La figura del lector no està completament definida. Al cap i a la fi, l'imaginari del lector és aquí i amb això contribueix a la novel·la, hi ha una altra novel·la en la ment del lector. El lector no és element passiu. En aquest sentit, el que ens interessa és descobrir com aquest element actiu del lector passa a l'imaginari de l'escriptor”. Han volgut recuperar el plaer o l'aventura de la lectura, segons ens ha dit Esteban.

Els periodistes faran de pont entre l'escriptor i el públic. Així, Margaret Atwood respondrà a les preguntes de Montserrat Domínguez, periodista de la SER, i el periodista argentí Alberto Manguel serà entrevistat pel periodista d'El País Javier Rodríguez. Per a acabar, el programa estarà amb l'irlandès John Banville, que estarà acompanyat en els comentaris per Iñaki Esteban. La periodista i escriptora d'Euskadi Irratia Goizalde Landabaso respondrà a les preguntes d'Harkaitz Cano, la periodista de Berria IDURRE Eskisabel Berria a Eider Rodriguez i Pedro Ugarte, responsables de comunicació de la UPV/EHU a Iban Zaldua.

Altres disciplines també han tingut cabuda en el festival. La bertsolari Maialen Lujanbio i el músic Xabier Erkizia presentaran l'espectacle Txori Mugariak, mentre que el director de cinema Oskar Alegria ens presentarà l'obra Emak Bakia. D'altra banda, l'escriptor colombià Héctor Abad parlarà amb els reclusos de la presó de Basauri sobre la seva última novel·la L'oblit que serem (L'oblit que serem). En la novel·la, Abad conta la història del seu pare. Era mèdic de professió. Va ser assassinat per paramilitars a Medellín.

Les nostres paraules

A més de ser escriptor, Harkaitz Cano és també un apassionat lector. Així defineix la relació entre l'escriptor i el lector. “M'agrada el wreader inventat pel món anglosaxó, és a dir, l'escriptor i el lector barrejats, perquè la distinció cada vegada és més difícil, tant per a bé com per a mal”.

Darrere de l'escriptor sempre hi ha un lector entusiasta. “D'alguna manera, escriure i llegir són sistole i diastole. Sense un no hi ha res més. El millor lector d'un text és probablement traductor. I llegir és també una escriptura mental, encara que la major part del llegit desapareix. Encara que no es faci físicament, “escrivim” o almenys construïm una narració particular i personal. Tots dos estan dins de nosaltres mateixos”.

Es pot dir que la lectura és una part important de la professió de l'escriptor, però fins a quin punt afecta a l'escriptor i al seu treball? Cano ens explica que “en francès diuen faire feu de tout bois: qualsevol fusta és bona per al foc. Així ocorre quan estàs molt ficat en una història: tot el que trobes al teu voltant serveix per a alimentar el foc de la novel·la… Tot el que et passa, el que estàs llegint és útil en el remolí de la novel·la. Mentre escrivia el twist, es va lliscar per la porta una fulla de propaganda per a controlar les plagues dels insectes, i tirant d'ella van venir un passatge del llibre i l'ofici d'un personatge... Vaig començar a escriure des de Julio Cortazar, Italo Calvino o Ionelección, i també per Atxaga o Sarrionandia. Diuen “Mata al teu pare”, però en la literatura sorgeixen contínuament nous pares i padrins, quan un mor hi ha un altre. En el meu cas és així, i gràcies!”

Goizalde Landabaso coneix bé l'obra d'Harkaitz Cano, potser perquè també ell reuneix les figures del lector i de l'escriptor. Landabaso exerceix de periodista en la Carta Blanca. En concret, Harkaitz és l'encarregat d'entrevistar l'ex jugadora d'ETB Patxi López. En la seva opinió, Cano és un escriptor “valent, innovador, ric, coherent i fort. Està al més alt nivell”. Diu que l'escriptor sol ser conseqüència del llegit: “Si l'escriptor té estil és conseqüència de tot el viscut i, per descomptat, de tot el que ha llegit”.

Parlants rars

Anaven Zaldua presentarà el seu últim treball Gutun zuria, Aquest idioma rar i poderós: onze decisions crucials que un escriptor basc està obligat a prendre. Per a Zaldua, “ser lector sempre és més difícil que ser escriptor: de lector a escriptor hi ha un petit pas, i ser lector (bon lector) és una tasca de tota la vida. Per descomptat, si parlem de ser lector d'una llengua minoritzada”. L'escriptor vitorià ha argumentat les peripècies d'un escriptor basc en l'últim llibre que va dedicar al públic castellanoparlant. “Més que les peripècies d'un escriptor, el llibre parla de les peripècies de la literatura basca contemporània; jo afegiria les alegries i els alls. ‘L'escriptor basc’, des d'aquest punt de vista, no és més que una eina per a centrar el llibre. En principi, he escrit el llibre per a un públic ampli en castellà, ja que moltes de les coses que apareixen en ell les vaig explicar en assajos anteriors sobre literatura basca. El lector de castellà té molt poques possibilitats de conèixer la situació actual de la literatura basca”.

La força desconeguda que li empeny a escriure ha tingut una llarga corda en la literatura universal. “No tenim respostes clares. És més, per falta de resposta, els escriptors sovint construïm una ficció per a fer front a la pregunta. A més, una mateixa resposta no seria vàlida per a tota la vida. Em semblaria sospitós un escriptor que, als trenta, cinquanta i setanta anys, donaria la mateixa resposta a aquesta pregunta. No obstant això, el nostre egocentrisme ens empenyerà sempre a continuar responent”.

Però la resposta és diferent per a l'autor que escriu en basc? En opinió de Zaldua, “no és especialment diferent per a la majoria dels escriptors actuals. Per descomptat, caldrà preguntar-ho cas per cas. Una de les conclusions del meu assaig és que la nostra literatura no és tan rara, no és més que una altra literatura (occidental) basca. Té alguns detalls, però és molt semblant a tots, perquè tots tenen detalls, al cap i a la fi. Per als qui van començar a escriure fa quaranta o cinquanta anys, algunes de les motivacions eren més especials, com la revitalització o el rescat de la llengua. Però això ja ha canviat”.