Vaig sentir gana, nàusea, quan un amic, “perquè soc homosexual”, em va tirar sobre les soles.

vaig callar, perquè no hi havia res a dir. Me la vaig imaginar situada en un paisatge de cartes postals del nostre país i quin podria ser el seu dia a dia, com tantes altres. Perquè fa unes setmanes hem votat fora de la llei del matrimoni per a tots, més enllà del cas dels homosexuals, en el camí de la normalització de qualsevol desigualtat de pseudo-taxis, fins que la societat doni per finalitzades totes les fronteres.

Aquesta societat no conserva res, sinó que calla molt, i pot fer que els dies de qui no viu segons els codis de ramat es converteixin en cansament: és difícil viure en el costat d'una comunitat conformista d'alguns pobles. Pesat. Negre, homosexual, mare única, independentista, refugiat, forà i tot el que no visqui en algun moment sota un model, haurà de sofrir: els barris en la barranca, els riures grossos i les converses sense refinaments micològics, qualsevol exclusió. A vegades els de casa també tindran poca pietat: “Així no es pot, així es deu, què dirà la gent?”. Lluny de casa, a l'abric de l'anonimat de les ciutats sembla més fàcil; veure i creure.

Mentre el nostre territori i la nostra societat continuen explotant (sent conscients d'això, és paradoxal), continuem teixint fils d'altres segles: éssers i actituds uniformes, repulsa sensual del que surt del quadre, amb tots els estàndards i la il·lusió que en el motlle hi ha juntes. Vulguis o no, en el mirall gegant, la societat ja ha dibuixat la teva ombra, perfecta, amb llapis negres, limitadora i dolorosa. Per a explicar-ho d'una altra manera, és com una gran capa negra que, a diferència d'altres coses, rares vegades falla en la transmissió, que no permet integrar-se, desenvolupar-se i simplement no permet viure, que ens agarra dins de si mateixa, més pesat que una capa d'una tona de galipot.

La batalla durarà molt temps fins que s'hagi deslliurat d'aquest mantell que impedeix a aquest poble donar pas, perquè els nostres fills no hagin de viure-ho.
Al final, Amaia Ezpeldoi aconsegueix viure gairebé amb facilitat! No? Sembla gairebé lliure. Almenys, sembla que ha aconseguit ser part de si mateix, a diferència dels quals estem atrapats en les cobles de Martin Larralde en comptes de passar el temps bregant amb els nusos.