És una nova situació i l'Estat espanyol mai ha estat preparat per a això. Ha conegut moltes de les independència de les seves possessions d'ultramar, dolorosa per a l'orgull de molts i més encara per a moltes classes econòmiques, però molt acceptable (i desitjada) per a la majoria de la població.

La situació és desconeguda i moltes tensions es deuen a ella. Espanya és un Estat lligat a Europa, i la naturalesa i el projecte d'Europa són plenament democràtics. No hi ha espai per a les reaccions clàssiques: preval el diàleg, la voluntat de la ciutadania. Tanmateix, això no és la voluntat dels governants espanyols, i la seva reacció ens porta a necessitar molt d'esforç, molta dosi de paciència i molta mà esquerra per a afrontar la major dificultat del procés, que consisteix a atrapar a la terra de ningú en una situació actual. Cal avançar i a Catalunya es pot avançar en una sola direcció. J. M. La frase d'Aznar va ressonar: Abans que es trenqui Espanya es trenca –llegim “trencarem”– Catalunya. L'enemic no és el nacionalisme català, ni tampoc els seus líders. El que realment espanta als que mouen informació de qualitat és l'alt grau de mobilització de la ciutadania. No és un partit: és un corrent profund, transversal, intergeneracional, interclassista i interlingüïstica que ha emergit superant els aspectes clàssics del nacionalisme. El major desafiament per a Espanya no és la majoria parlamentària que sustenta l'autodeterminació, sinó que darrere d'això està mobilitzat tot el poble.

Per això, la major dificultat que coneixerà el nostre poble estarà relacionada amb la mobilització. L'Estat sap que només pot guanyar aquest repte si aconsegueix desmobilitzar a la societat catalana. I ha emprès aquesta tasca. La veu de la guerra bruta, que no sols no quedaria impune, sinó que hauria d'agitar als demòcrates espanyols, continua sent clandestina, però és compatible amb l'estratègia de la desmobilització. El seu objectiu és refredar a la societat catalana i trencar la unitat entre la classe política, imprescindible per a governar el procés, i la majoria social que l'ha d'assumir. Tacar la política catalana, desprestigiar al propi lehendakari, ajuda a aquesta estratègia, encara que per a això cal falsejar informes d'escassa moral i perspectiva democràtica, la qual cosa dona resultats a curt termini, però també suposa un gran risc per a qui ho fa. Ja veurem.

Amb això s'està posant a prova el grau de maduresa de la societat catalana, la seva capacitat de resistència i la seva paciència. En definitiva, la força del seu desig de sobirania. No estic entre pessimistes ni entre idiotes. Serà molt difícil, però ho serà. Que ningú ho dubti.

(*) Carles Puigdemont és l'alcalde de Girona (CIU).