Ederlezi. Podria donar, però no és la paraula basca.

Ederlezi és una festa dels zíngars, una festa de primavera que se celebra el 6 de maig als Balcans. Nosaltres hem pres aquest nom com a metàfora, perquè la nostra és la pastoral de primavera. Sabem que la pastoral és a l'estiu, però a la primavera s'ha repetit molt. Nosaltres ho farem, una pastoral en petit format. El tema i el fons d'Ederlezi són zíngars i la forma serà pastoral.

Potser és “alternatiu” l'adjectiu més utilitzat al costat del nom d'Ederlezi. Estàs d'acord?

Utilitzat i que ho utilitzin. Jo no sé què és l'ortodòxia i què és l'alternatiu. Per a mi, la pastoral és l'alternativa en aquest món uniformitzat, una forma diferent de contar històries, avorrida per a uns, molt contemporània per a uns altres i obsoleta per a uns altres. La pastoral ha pres una forma i la vull. Però Patri Urkizu va reunir en un llibre les pastorals del segle XVIII, i la primera pastoral a la qual es fa referència té 700 versos o cobles i nou actors. Llavors, què era una pastoral ortodoxa o alternativa? La veritat és que en el festival Xiru ens encanta mirar la tradició, no com alguna cosa que es repeteix, però com alguna cosa que sempre ressorgeix.

Tornant a Ederlei. Els zíngars són els protagonistes.

Sí. A Euskal Herria es diuen gitanos, i aquí hi ha una sagnia, perquè per a alguns bohemis, és una classe social, la més pobra. Però no, és un poble que ha passat per Euskal Herria i s'ha assentat aquí des dels segles XVI i XVII. No obstant això, aquesta imaginació s'ha quedat perquè alguns no s'han integrat i sempre ha existit tal distinció. Aquesta distinció es mantindrà mentre duri la vida com a poble. Crec que en 1969 es va celebrar el primer congrés mundial de zíngars, i aquesta consciència es va despertar. Jo estimo això com a basc. També en algun moment –afortunadament–, Campion, Sabí Arana...

Hi ha algun rastre d'aquest poble en Zuberoa? Suposo que em diràs que una dels senyals és la mascarada, o almenys la més evident.

És borrosa, però a Euskal Herria hi ha comunitats, més prop d'aquí, en la zona de Garazi. Potser el més difícil és esmentar perquè no estan integrats socialment, per això a França s'han donat tremends debats. En Zuberoa l'assumpte és molt nou. En els quals encara viuen i són vells, la “gitana” és un insult tremend. Saben a qui li ho diuen, saben a qui li ho fan. Dir bohemi per a una generació és una cosa molt dolorosa, ridícul en les mascarades, i això és una cosilla. Com pot ser ridícul en les mascarades i tan marginat en la societat?

Ridícul, diu vostè. Però diria que són més que això. Els gitanos són grans protagonistes en les mascarades i les cauteras no tenen res a dir: Pitxu i Kabana són alguns dels principals protagonistes, si no majoris, i el poble parla per boca de Kabana i de la Majoria de Buhame. Per tant, almenys en les mascarades, als gitanos, als captius, se'ls reconeix alguna cosa, no?

Això és relativament nou, va haver-hi una petita corba en les mascarades de 1982. Un d'ells va estudiar els sermons i va descobrir que Kabana s'havia convertit en la veu de la consciència basca. Ara no veig a bohemi ni a Kabani parlant en contra del basc. Va succeir durant uns anys i es va produir un autèntic xipollejo. “No es pot subestimar el basc en les mascarades!”. La qüestió és que, com vostè diu, tenen un gran protagonisme, però per què els resulta tan difícil reconèixer públicament als investigadors i a la societat que són buhames i cauteristas, tziganos, rom, gitanos, que són un poble i que potser tenen alguna cosa a veure en les nostres mascarades? No tinc resposta a aquesta pregunta. He estat a Romania amb Nicole per a la seva recerca i allí hem vist, amb altres noms, a Kabana, Pitxu, Jauna i Anderia... Per què és tan difícil reconèixer al País Basc que aquestes olors han arribat del poble dels zíganos? El seu reconeixement, pel que sembla, és l'afebliment de la cultura basca. “El nostre símbol són les mascarades de Zuberoa i si reconeixem que tenen a veure amb les gitanes, ai, ai, ai...”. Jo estic orgullós d'això. Als Pirineus la gent ha passat i s'ha anat, i gràcies, aquest contagi positiu ha fet el que som. Sento que hi ha un tabú en el nostre petit món basc.

Què veurà qui vegi a Ederlei?

És una ficció, encara que tots els fets són històrics. Una mare, en Ederlez, recorre Euskal Herria, i també els segles, amb les seves set filles. Des de Guipúscoa fins a Zuberoa travessen el País Basc. La seva marxa comença en el segle XVII i es prolongarà al llarg de la seva vida al llarg de quatre segles, fins al segle XXI. Aquesta mare, com en totes les pastorals, mor, té un final trist, perquè mor a la presó, però no mor al final, mor en mitjana pastoral i després les set filles continuen vivint i cantant els seus costums i fent mascarades, i són elles les que suporten les agressions i els descartis.

Ederlezi tindrà molt pocs participants. Intencionadament?

Sí. Les pastorals ara són molt grans, i semblaria que fer-ho amb poca gent és alternatiu, però fa 50 anys la pastoral es feia amb menys de la meitat de la gent. Com deia, en els escrits recopilats per Urkizu se citen les pastorals de nou actors.

Per què són tan grans les actuals?

Ara fem una cosa gran o estem morts. Això té el seu costat bo, per a ser visible, sobretot per a una minoria com la basca, però també té el seu costat dolent, perquè si és un aspecte social ràpid en una pastoral gran, la part artística no és necessàriament major.