Vostè va ser el responsable del grup Ikasle Abertzaleak durant la seva etapa com a estudiant. Aquesta va ser la teva primera activitat pública?

Sí, vaig ser allí diversos anys. Vivim temps molt bonics i actius en la creació de la universitat. Per exemple, organitzem la primera batalla sobre la pujada de les taxes. Les mobilitzacions contra el servei militar també estaven en aquest moment en ple apogeu. Van ser anys molt interessants.

Ara ets director de la Granja Escola en el si de la Fundació Haritz Berri d'Ilundáin. Què feu aquí?

La Fundació treballa amb joves amb problemes a través de diferents programes. Per a dur a terme aquest treball en aquests moments, en la Fundació estem treballant uns 200 treballadors. Alguns d'aquests joves participen en el programa Baserri Eskola, i a més, aquí treballem l'educació ambiental, sobretot amb els centres escolars, les famílies, els joves i els jubilats.

Quants joves viuen ara en Ilundáin?

El centre de menors compta amb 14 nens i nenes. A més, en Beloso, Mutilva i Zolina tenim altres residències. En total són 50 els joves que viuen en elles. I altres 100 persones acudeixen al matí als programes de dia: fusteria, obra de paleta i jardineria. Algunes de les persones que viuen aquí han arribat per ordre del jutge de l'Audiència Nacional acusats de delictes, entre altres delictes. La resta, per contra, són joves amb dificultats familiars o d'inserció social. Les persones amb problemes de drogodependències es desplacen a altres centres. Aquí venen, en concret, els que tenen problemes de conducta, per un temps. En el cas d'alguns nens i nenes, les estades es prolonguen fins als cinc o sis anys. A més de les labors pròpies del caseriu i l'horta, també es realitzen tallers de lampisteria i electricitat, entre altres. L'objectiu és dotar d'uns coneixements que els permetin ser autònoms i després reintegrar-se a la societat. En la majoria dels casos s'obtenen bons resultats. En aquest sentit, la Fundació fa una gran feina, ja que si aquests joves fossin al carrer, el risc es multiplicaria.

Sou els vostres segons pares?

Les educadores aquí presents tenen una gran vocació. Jo només coordino els treballs que realitzen en el caseriu. De seguida es veu que venen molt a gust. En molts casos, la seva primera relació directa amb els animals i la naturalesa és la d'aquests. Estar amb animals és molt beneficiós per a ells, una espècie de teràpia. Aquest tipus de teràpies s'està fent cada vegada més amb persones amb problemes de comportament i els resultats són molt positius. S'observa, d'alguna manera, que aquesta relació amb l'entorn, amb els animals és una cosa que tot ésser humà necessita. Abans teníem l'oportunitat de fer-ho a casa, però en la societat actual la població es troba, sobretot, a les ciutats, i en els grans pobles s'ha perdut aquest ambient rural.

Com és la teva relació diària amb aquests joves?

Les relacions són normals. En definitiva, els joves que estan en la Fundació Haritz Berri són molt semblants als altres joves, però han tingut seriosos problemes en les seves vides i això els ha condicionat enormement. Treballant amb ells t'adones ràpidament del privilegiats que hem estat en les nostres vides.

Des dels centres escolars també rebeu molts grups de visita al llarg de l'any. Quants nens?

Al voltant de 6.000 nens a l'any. El començament del curs ha estat més patoso però ara ja tenim visites tots els dies. Al voltant del 75% dels nens i nenes dels centres escolars que acudeixen a la granja escola són nens i nenes de Pamplona i la seva comarca. De totes maneres, es pot dir que els que venen d'Altsasu, Elizondo o Ribera també viuen en un ambient urbà, i els encanta treballar amb els animals. Realitzem les sessions en castellà i basc i en els campaments d'estiu també hem començat a oferir anglès. Durant una setmana els nens es converteixen en baserritarras i realitzen activitats relacionades amb el medi ambient.

Bonic treball teu!

Molt bonic, estic molt a gust. Així vam créixer nosaltres, en un caseriu com abans. Aquest model està pràcticament perdut i els baserritarras o vaques de carn, o les ovelles, o la pila de porcs que hi ha en l'actualitat tenen. En Ilundain vam mostrar com era el caseriu tradicional, variat. A més, treballem molts temes a través de programes: horta ecològica, vivers, energies renovables, bosc, climatologia, reciclatge…

Vostè sap molt del temps. Com has après?

Sempre he tingut afició. Vaig escoltar els meus pares, ho he llegit, i sobretot a Pello Zabala. Amb el seu llibre i blog s'aprèn molt.

Per exemple, funcionen les temporades per a predir el temps?

Amb els temps podem saber quins vents predominaran en la pròxima estació, i sabem el que normalment porten aquests vents, però res més. Han de prendre's com a tendència. A partir d'aquí, és impossible endevinar-ho. Les pluges d'enguany no han estat anunciades, no han estat normals: En dos mesos, entre gener i febrer, s'han registrat més de 400 litres per metre quadrat. La meitat del que se sol tirar durant tot l'any. Març també ha marxat, però com deia la meva mare: “Els mesos que comencen els divendres solen ser confusos”.

Els esports rurals són la teva altra gran afició.

Vaig començar en el vaixell, he fet una carrera de sacs i una mica de sokatira, però sobretot aixecament de pedres en els últims anys. Últimament soc bastant escultor amb la motoserra. Molt a gust. Faig de tot: cabres, cocodrils… i últimament estic amb les cares. Faig alguna cosa totes les setmanes. El treball es realitza amb bastant rapidesa. Primer analitzes les proporcions i les formes i després agafes la motoserra, que en un principi té un pes de 12 o 15 quilos, després medio, i de 4 quilos i mig d'espasa de 25 centímetres per a treballs més concrets.

Ha estat president de la Federació Navarresa d'Herri Kirolak i ara responsable de l'escola d'aixecament de pedra de Sakana. Com veus els esports rurals? Hi ha afició entre nens i joves?

Sí, sí. Si et planteges una organització bàsica, si no és el primer any, s'acostaran a l'any següent o al següent. No podem tenir massa alumnes perquè se'ls ofereix una atenció molt personalitzada. Ara tenim sis alumnes i estem bastant satisfets amb aquesta xifra. Jo veig bastant bonic aquest moment de l'esport rural. Hi ha un bon nivell. Hi ha molts aizkolaris joves i també hi ha harrijasotzailes. L'esport s'està estructurant cada vegada més i les escoles s'estan creant aquí i allà. No estem en condicions de tirar els pots, però estan fent coses i hi ha afició. En Berriozar hi ha una escola molt bona: es practiquen molta sokatira, tronza i esport, a Baztan-Bidasoa també es practiquen molts tipus d'esport rural, en la Sakana hi ha una escola d'aizkolaris i un grup de sokatira per a noies, en Irurtzun hi ha molt d'esport rural...

Esportista i entrenador, però també bloguer, escriptor i spiker…

M'agrada molt la divulgació. Ens movem sobretot els caps de setmana. Veuré les proves, faig un reportatge, em prenc unes fotos i tot això ho poso en el blog. La veritat és que tinc molts seguidors, uns 60.000 al llarg de l'any. Les noves tecnologies ho han facilitat enormement. Pots escriure en un blog gairebé sense cost; això sí, no guanyem res, sinó que gastem.

Quina és la marca més gran que has fet amb la pedra?

Fa deu anys vaig aixecar la pedra del doble pis, de 160 quilos, en un torn de cinc minuts la vaig aixecar sis vegades. Normalment solc caminar amb pedres de 100 quilos. Ja no faig campionats. Cal fer unes formacions molt profundes, perquè el nivell és bastant alt.

L'altra vegada, Inaxio Perurena va aixecar la de 300 quilos, que va ser substituïda per Iñaki Perurena.

És terrible. Només quatre harrijasotzailes ho han aconseguit, al País Basc i en el món: el seu pare, Migeltxo Saralegi i Iñaki Otaegi Gibitegi, el goiaztarra.

També es practiquen jocs similars als d'esport rural en altres parts del món.

Sí, però en comparació amb elles, les proves aquí són molt més llargues i dures. A Austràlia, per exemple, es tallen un tronc i ja està. Aquí, vuit, deu o vint, en les apostes. En les proves de força també es recullen els pesos de major pes possible, però una vegada, i aquí, en canvi, es recull una pedra de 100 quilos, una vegada i una altra, sempre que sigui possible. En aquest sentit, a la basca no li agrada sofrir, però, d'alguna manera, li agrada aquesta duresa de l'esport. Això requereix molta força psicològica.

Per què a tants bascos els agrada l'esport?

Al meu entendre, als bascos els agrada la competència i la lluita, en diferents àmbits. És una cosa que tenim dins. El meu pare també ha estat aizkolari i des de petit ha viscut aquest ambient, i m'agrada. És curiós. Amb els versos ocorre el mateix. Soc un mal esportista, però m'encanta entrenar. En arribar el dia i l'hora setmanal, reunir-nos i treure tot el que tenim. Ens ajuntem cinc o sis persones i ens fiquem en la baralla. Així som feliços, no necessitem molt.

Aquesta rivalitat, com vostè diu, es veu també en altres àmbits de la vida.

Hi ha una passió especial pel joc que s'ha mantingut fins avui a través de les apostes, per exemple en el cas de l'esport rural, a pesar que la societat ha canviat moltíssim. Jo crec que és una cosa que està bé inserit en l'inconscient col·lectiu dels bascos. La nostra cultura ha estat lligada al medi rural, i en aquest terreny la vida és molt dura. Els treballs diaris s'han posat en competència en el temps lliure. És una dels senyals d'identitat de la nostra cultura: sempre hem estat lligats a la vida i al treball. La competitivitat, entesa en el seu bon sentit, no crec que sigui dolenta, per contra, si es combina amb valors com el respecte i la solidaritat, és beneficiosa per als individus i la societat.

I d'on treus el temps?

Sempre he dit que l'energia és més important que el temps. Si es té energia es treu temps per a tot. Es pot fer una petita organització. Jo, per exemple, faig una hora o més cada setmana amb la pedra, els caps de setmana em prenc una altra estona per a anar a la muntanya. Escriure alguna cosa en el blog mitja hora al dia, generalment a la nit, després que els nens s'hagin ficat al llit. Trec un parell d'hores a la setmana per a jugar amb la motoserra. Per descomptat, cal deixar la televisió i coses així. No obstant això, jo no tinc mèrit, perquè faig coses que m'agraden.