De quan ets aficionat a la música? Va ser “culpa” de la mare?

Sí. L'avi interpretava les peces de Bethoven. I per part del seu pare, els Ortiz de Zárate treien qualsevol cançó sobre el piano. Sempre hem tingut el costum de cantar i de tocar a casa. A més, sent el més petit d'una família nombrosa, he rebut molta música dels meus germans. Als 9 anys vaig comprar un EP de The Beatles per recomanació dels meus germans. Després d'això, vaig conèixer el rock simfònic. Més tard, quan tenia 24 anys, el punk va esclatar i em vaig aficionar per complet. A més, vam conèixer la fórmula DIY, el voluntarisme i l'intent sense saber tocar. Era important, perquè fins llavors sentíem Gènesi. Pensa-ho!

Ha recorregut un llarg camí en el periodisme.

Pedro Espinosa, Josean Cantalapiedra i els tres vam posar en marxa l'FM de Ràdio Cadena en 1983. Comença a treballar en l'apèndix Un, Dos, Tres de Pedro Egin. Després va començar en Radi Vitòria; i jo vaig seguir en Bat, Bi, Hiru, i en la secció Llaurava Zehar del mateix periòdic, fent la pàgina Musikaz Blai. Avui dia segueixo en la ràdio.

Vas ser guitarrista del grup Potato. Així que no ets un músic frustrat…

No, en 3 anys vaig gravar 3 discos: El que compartim amb Tijuana In Blue, Punky reggae party i Rula. Després vaig deixar el grup i vaig estar molt temps amb pena, perquè l'escenari crea dependència: aquesta energia, tocar, decibels… El malson de Kike d'Hertzainak era no recordar les cançons; i jo somiava que seguia en Potato. Però vaig prendre el camí del periodisme, crec que ho vaig fer bé. A més, quantes més informació tinguis, millor pots fer les coses. Si existeix l'enciclopèdia del rock al País Basc és perquè he estat músic i perquè he vist que molts músics no s'acorden, això em fa sentir-me malament. Molta gent es recorda del RRV, es creu que va ser llavors quan va començar el rock basc. Però abans d'ells va haver-hi molts altres grups. Xabier Saldias, d'EGAN, em va dir que ells van fer molts discos, però que ningú els recorda. L'anterior de RRV no està recollit en la premsa. I això, si no es recorda, s'oblidarà per sempre.

Als quals ja van tenir grups fa temps, els aconsello que facin blogs perquè la informació es difongui. És important saber qui és Robert Johnson, però si no sabem conservar el nostre patrimoni, el malefici que esmentava Ez Dok Amairu no desapareixerà mai.

El rock ha estat durant molt de temps un instrument d'alliberament. Té el mateix potencial avui dia?

Sí! Per a mi el rock i la música en general és cultura. La cultura és tractar de comprendre's a un mateix i als altres, i això suposa un alliberament.

Les institucions ja han començat a donar importància al rock, no?

En 1975 es va celebrar un gran concert a Burgos i el Diari de Burgos va titular “La invasió de la cochambre”. Compara, per exemple, el que diuen els mitjans de comunicació sobre l'Azkena Rock. Probablement perquè han vist que unien a la multitud i també és un gran negoci per a la ciutat. Avui dia, quan es parla dels festivals, es parla de l'hostaleria, i no importa quin grup tocen. D'altra banda, abans s'ocupaven els Gaztetxes, ara han estat cedits per l'ajuntament, les cases de cultura també funcionen amb força, i les sales de concerts són decents. Es fa alguna cosa, però els museus, les universitats i les fundacions poden fer molt més perquè la música estigui millor recollida.

Quan vau treure el llibre d'Hertzainak, li vaig dir a molta gent, li agradés o no el grup, que servia per a descriure una època. Em va ocórrer el mateix amb l'enciclopèdia del Rock al País Basc.

Sí, és veritat. Això és el que volem. Dir que té un pont o un chorus… La música no m'interessa com a do-re-el meu, com a fenomen cultural és molt més interessant. Ara està Musikene, però falten estudis culturals sobre música. És molt important contextualitzar perquè en el context hi ha cultura, relació entre les coses, perquè res ocorre aïllat; i la música d'Euskal Herria no és una excepció. Per exemple, Ez Dok Amairu va existir perquè en el context internacional la protesta de cant estava en el voga, i llavors la joventut va prendre força i protagonisme.

La secció Dones In Rock recollida en l'Enciclopèdia va trencar molts prejudicis.

Vaig llegir tots els Tubs de Muskaria i El Tub i vaig apuntar els noms de totes les dones. Tenim la impressió que en el rock no hi ha hagut dones. Potser no hem tingut molt de protagonisme, però sí presència. Es dona importància a grups formats per dones, però hi ha hagut molts baixistes i teclats. Alguns diuen que és culpa de les dones. En certa manera tenen raó, però miri com es va restablir el Vulpes. I el que va dir Aurora Beltrán: que a les dones ens posen més llistó.

A molta gent li costa veure més enllà del físic. Les dones hem de trencar aquests esquemes i intentar oblidar el que la gent vol veure, però no és fàcil. Som molt més del que pensàvem. No obstant això, és molt difícil imaginar a una dona amb una expressivitat semblant a la d'Anari en la dècada dels 60, o a Ainara Legardon.

És exportable la música d'aquí?

Crec que sí. Però el que es canta en basc no s'exporta de veritat. Hertzainak deia fa temps que el rock basc funciona fora d'aquí en circuits marginals, en espais radicals, ocupats. També Ruper va dir que no hi ha hagut voluntat de les institucions públiques per a exportar música d'aquí.

La funció de publicacions com El Tub, Bat Bi Hiru, Devorame, Gazte Algara i Barkatu Mestressa durant les dècades dels 80 i 90 va ser molt important per a donar a conèixer els grups musicals. Quins referents hi ha en l'actualitat?

Per a fer l'enciclopèdia, també vaig consultar sovint Zeruko Argia, sobretot la pàgina de Gazte Naiz, que va ser la publicació que més música va rebre en una època. A més dels esmentats, he utilitzat molt Badok.info, Entzun.com, i Mamorro reformat.

El que hi ha ara és increïble des dels anys 80. Alguns diuen que Internet és una selva, però els crido l'atenció perquè el que hi havia abans era un desert. En l'època de Bat, Bi, Hiru, moltes vegades no teníem on ficar les converses. Ara en Internet no hi ha límits. Si tingués 18 anys, Internet em quedaria petit.

Què t'ha aportat a tu el rock?

Algunes coses dolentes sí, però la resta és bona. Jim Morrison deia que el rock és el nostre amic, i tenia raó, no és una metàfora. A vegades estàs bloquejat, tancat, i la música és una finestra per a sortir d'aquí. En veure als adolescents amb els cascos m'ha semblat que estan aïllats, però no, estan connectats. La música és energia. Moltes vegades hem pensat que el sexe, les drogues i el rocanrol van alhora, però no és cert, perquè les drogues et lleven energia, sobretot els heroïnes. La música, en canvi, és energia, droga.

Estàs preparant un nou llibre?

Sí, la idea d'aquest nou llibre va néixer quan vaig llegir la següent frase de Tori Amos: “El que més em preocupa de les dones és la nostra tendència a menysprear-nos”. És veritat. Per això, vaig decidir treure de l'anonimat a moltes dones que han treballat intensament en el món de la música. Aquesta vegada vull allunyar-me de dates concretes i centrar-me en els passatges i testimoniatges. He triat a diverses dones bastant desconegudes, com Begoña Larrañaga, nascuda a Guipúscoa, però nascuda a Bilbao. En la dècada dels 60 es va dedicar a tocar l'acordió i el teclat en diferents grups del món. I Arantxa Gurmendi, del grup Biurri. També estarà amb Marivi Ibarrola, fotògrafa de Muskaria. O l'actriu Carmen San Esteban, la veu del Potato, la cantant de balls, la presentadora, la performance…