En 1959 comença el seu relat a Oiartzun.

Rebem la primera part de l'educació acadèmica a les escoles nacionals. El nostre professor era un franquista impressionant, malgrat no ser castigat ni colpejat per parlar en basc. D'altra banda, l'Església gaudia d'una gran força. Pertanyo a la generació que el primer dijous de cada mes anava a confessar-se i a rebre al senyor el primer divendres. Així que és veritat que a casa a penes parlàvem de política. L'oncle de la mare havia estat tres anys en la presó i el pare, que tenia 18, va ser traslladat al capdavant de l'Ebre obligat per les Nacionals. Aquest dur passat i la por que es respirava en l'ambient social influïen a la casa, i els pares preferien evitar la política per a protegir els seus fills. Jo pertanyia a un petit caseriu i com no el van trobar van anar a buscar al fill d'una casa de la zona en la qual repartíem la llet, les dues germanes van ser conduïdes i torturades. Tant això com els nombrosos arrestos que es van produir a principis de 1970 a Oiartzun em van moure les entranyes i em van despertar les premisses d'una consciència. Amb 14 anys passem a l'escola d'Orereta, ens trobem amb una altra realitat, amb altres relacions, i aquí es va estructurar el cos polític ideològic que em portaria a la militància.

El nostàlgic diria que eren uns altres temps.

Per a nosaltres eren temps molt vius, molt confusos. Se sentia que el franquisme estava al final, que podien venir canvis profunds. Hi havia una gran implicació de la gent, una àmplia consciència social que esquitxava tots els àmbits de la societat. Malgrat les diferents concepcions ideològiques, tots s'unien a la necessitat del canvi, a la voluntat de revertir aquella dura realitat. Era molt més fàcil viure debats polítics i ideològics que en l'actualitat. La societat d'avui no té res a veure amb la de llavors. Avui, no obstant això, aquest poble continua vivint la mateixa opressió política, la mateixa negació, encara que no en paràmetres tan obvis. Això altera la consciència social de manera diferent, provocant una manifestació diferent de la reacció. No obstant això, les actuals condicions soci-polítiques també permeten despertar la consciència política.

Quan la consciència desperta, molts polítics del teu nivell somien amb la carrera política. Com viu vostè que sigui el líder referent del fokupa del seu partit?

Jo no he somiat mai semblant cosa! La meva trajectòria ve d'un profund compromís militant amb aquest poble i el continuo vivint. La de l'esquerra abertzale no és una militància atreta per un partit polític, sinó una militància compromesa a superar l'opressió d'un poble. Amb 17 anys, m'organizé per primera vegada en els comitès antinuclears, vaig seguir en la Comissió Pro Amnistia, vaig anar saltant a poc a poc de la classe popular a altres àmbits més amplis, i la militància m'ha portat a les responsabilitats nacionals. El paper públic que tinc en l'actualitat està condicionat per les circumstàncies. No diré que ho odio, però és una cosa que no he buscat ni desitjat mai. En la vida cadascun ha de saber on està el seu lloc, saber quines són les seves virtuts i les seves mancances, reflexionar on realitza la major aportació, i jo sé en què soc capaç i en què tinc límits. La il·legalització i les detencions de diversos companys m'han forçat a una funció fokupa que no m'agrada, però bo, la nova organització de sortu em permetrà tornar a espais que m'agraden molt més. Millor així.

En aquesta trajectòria de Fokupa, va anar especialment famosa la vegada que al febrer de 2011 en el Palau Euskalduna de Bilbao van expressar el seu rebuig a tota violència, inclosa la d'ETA. Què pensava fer en el seu camí cap a l'Euskalduna?

Gens especial. Per a mi, abans de la fase de sortu, va ser una etapa de gran intensitat i emoció la que tanquem amb Zutik Euskal Herria. Era la fase decisiva i històrica. Es van recollir moltes reflexions anteriors, algunes frustracions, i sabíem molt bé el que va suposar allò que es va treballar, es va treballar i es va decidir en aquest debat. La presentació de l'Euskalduna de Sortu no era més que una conseqüència d'això: una parada imprescindible perquè la nova estratègia de l'esquerra abertzale pugui materialitzar-se en una estructura política. Per això per a mi va ser una època de debat intensa, perquè va condensar les vivències personals, polítiques i organitzatives de molts anys de cara a una nova etapa. Per això, som conscients que en aquesta presentació situàvem l'apartat dels estatuts en els paràmetres que l'Estat ens obligava. En una situació democràtica, l'esquerra abertzale mai hauria presentat aquests estatuts. És cert que en alguns sectors de l'esquerra abertzale aquests estatuts van produir un gran impacte, però nosaltres sabíem que els estatuts no modificaven la trajectòria política, que la decisió del canvi es va prendre amb Zutik Euskal Herria. Una de les conseqüències d'aquesta decisió era la rendició dels estatuts de Sortu al que la legislació espanyola ens exigia, i per a llavors ja teníem un recorregut molt elaborat.

Què és més fàcil convèncer als de casa o als enemics?

Tots dos tenen la seva dificultat i tots dos són imprescindibles. Quan a casa les coses no estan bé, et precedeix un recorregut curt i abrupte. No obstant això, teníem la garantia bàsica per al debat iniciat en 2009: els indicis de la reflexió estaven en nosaltres. Després del procés d'Alger, després de les caigudes sofertes per Bidart, va començar una reflexió en el si de l'esquerra abertzale, que va suposar un canvi en la comprensió dels processos negociadors. Aquí se situa la base del model que es va plantejar en l'exercici 2004 a Anoeta. El que passa és que, malgrat els canvis i dels passos donats, ens ha costat més introduir la seva dimensió en les línies i estratègies polítiques. Hem fet amb molt lentitud i contradiccions el desenvolupament que l'Alternativa Democràtica demandava. Afortunadament, tot això ja ho teníem acumulat per a quan comencem a discutir en 2009. No es tractava de començar a discutir des de zero, sinó de donar forma a les reflexions multiformes que venien succeint des de feia temps. Per això se li ha donat la volta al transatlàntic amb tanta seguretat i unitat. El debat no va ser en blanc ni negre, no estàvem en el context de les ruptures anteriors de l'esquerra abertzale, sinó en la necessitat de canviar l'estratègia a la nova situació.

I com es convencen els contraris polítics? En la taula de Loiola, per exemple.

Després de conèixer el d'Alger i passar el d'Estella, el de Loiola va ser un procés d'alta qualificació. Suposo que va haver-hi dues fases. Una, fins que ETA va declarar un alto-el-foc en 2006, que es va dur a terme de manera excel·lent gràcies a la dinàmica i la formació que es desenvolupa en condicions difícils. L'altra, la post de la treva, en la qual es van anar obrint totes les expectatives anteriors. Jo crec que el Partit Socialista no va fer el procés amb fermesa, ni en el si del partit, ni en els punts de poder de l'Estat, ni en les forces de l'oposició. Ho van fer tot en un pla i en un nivell unilateral, i quan els sectors oposats van bordar, no van tenir el valor suficient per a respondre. D'altra banda, l'esquerra abertzale va realitzar una lectura equivocada del que deia en el seu moment. Arribem a la fase de negociació més fructífera que s'ha donat mai en aquest país i a l'esborrany d'acord que encara avui té valor, però no vam saber gestionar-ho, no actuem correctament. Si un moviment de resistència enfront de l'opressió que vol superar aquesta negació, que s'asseu en una taula negociadora a l'Estat que la manté, no ha de pensar només en la seva estratègia per a aixecar-se, sinó en l'estratègia popular. Si porta a negociar un Estat, no pot tancar aquesta negociació només com a resultat d'un examen en el seu si. Crec que l'esquerra abertzale ha comès aquest error en els tres processos de negociació que s'estan duent a terme. Què és una negociació, un procés o una fase? L'esquerra abertzale ho va entendre com una fase que començava en la taula i acabava en la taula, no com un procés que va portar a un Estat i als partits polítics a asseure's al voltant d'una taula. La negociació la desenvolupem en els paràmetres anteriors a l'Alternativa Democràtica, pràcticament en els paràmetres d'Alger, i estic segur que si l'haguéssim interpretat com a procés, prendríem altres decisions. Però encara no havíem donat aquest debat, no havíem decidit la funció que havia de tenir la lluita armada en el procés negociador. Els errors, crec que el de Loiola era una expressió pragmàtica per a la resolució del conflicte. Encara que després l'esquerra abertzale va dir que l'acord no tenia el grau de suficiència, jo crec que sí que el tenia, i que si l'acord dels tres partits no s'aprovés pel Govern espanyol, el de Loiola entraria en un escenari que considerava reivindicatiu i canviaria d'arrel el panorama. Però no són més que suposicions polítiques.

Continuant amb les suposicions i pensant honestament, per què avui els estats espanyol i francès haurien de moure's?

L'Estat espanyol és un Estat que no té cultura democràtica i que sempre ha mantingut el mateix plantejament respecte a les realitats nacionals. Dit això, per què hauria de respondre positivament a la solució del conflicte? D'una banda, perquè donar una solució democràtica als conflictes és la via universal per a resoldre'ls. D'altra banda, perquè la majoria d'aquest poble reclama la resolució del conflicte i no se li pot tancar l'orella. Però l'Estat no vol una solució, ni per a Euskal Herria, ni per a Catalunya. Manca d'una agenda democràtica i de disponibilitat per a respondre a aquestes realitats. Enfront d'això, només hi ha una solució: continuar amb la reivindicació, acumular forces i augmentar la pressió. La resposta positiva del Govern només es traduirà en la pressió social, institucional i política d'aquest país i en l'ajuda internacional. D'aquí ve que els estats s'atinguin a les conseqüències dels conflictes: la realitat dels presos i fugits, la desarmi... Crec que, mantenint el nivell de mobilització i la intermediació internacional que es ve donant fins ara, aconseguirem trencar l'entossudiment del Govern. Estic convençut que veurem una solució en l'àmbit de les conseqüències del conflicte, malgrat les dificultats que suposa que Espanya sigui un Estat més feble i de govern més feble.

Si em pregunta per les reivindicacions relacionades amb el pla polític, estic més pessimista. Si no es produeix un canvi profund a Espanya, si no s'impregna tot l'esquelet de l'Estat de cultura democràtica, se seguirà amb la mateixa actitud tancada en els pròxims temps. En el camí cap a l'autodeterminació nosaltres preferim el model escocès, però estic convençut que tots dos estats ens portaran al model de Kosovo. Per això, considero més factible que un escenari que reconegui el dret a decidir, el trasllat de forces i mitjans a una situació en la qual es negociï la independència de l'Estat. El que succeirà a curt termini amb Catalunya ens donarà pistes, però no crec que Espanya vagi a adoptar la postura que Gran Bretanya ha adoptat amb Escòcia. Tant de bo, des de la reivindicació que ve de les institucions catalanes, arribem a un acord a Madrid sobre el dret a decidir, però estic pessimista.

No és difícil mantenir la mobilització en una societat acostumada als resultats immediats?

Després de la conferència d'Aiete, quan ETA va anunciar el cessament de les armes i el PP va arribar al poder, imaginàvem tres opcions. Un, i el que no esperàvem en absolut, és que el PP iniciï un camí constructiu. En segon lloc, que el nou Govern adopti una actitud involuntària. En la campanya es van llançar missatges contra la il·legalització i contra el procés, i analíticament no es podia descartar que s'anés a triturar el camí que havia recorregut fins llavors. Finalment, prevèiem que podrien provocar un bloqueig per a guanyar una posició més forta. Sabíem que no anava a ser més de dos dies, que el Govern anava a forçar el bloqueig i a apel·lar a la falta de procés. En això estan. D'una banda, estan convençuts que una solució política a les conseqüències del conflicte enforteix el moviment independentista, i per un altre, opinen que allargant la qüestió poden representar més fàcilment la distinció guanyador/perdedor. En aquest sentit, ens correspon als altres partits el desmantellament d'aquesta estratègia. No podem deixar que el PP estigui bé aquí. D'això hem parlat amb els socialistes, amb el PNB, amb els agents de diferents àmbits, i tots coincidim que fa falta un canvi. Ningú està còmode, ningú dona per bona l'estratègia del pàg. Tenim un punt de partida, no és poc. Una altra cosa és acordar l'estratègia i la línia comunicativa que cal portar per a desmoralitzar el mur del PP i mesurar fins a quin punt està disposat a assumir cadascun d'ells, però si volem obligar el PP a moure's, no hi ha una altra cosa: perquè l'agenda de les conseqüències del conflicte sigui tractada hem d'arribar a uns mínims consensos.