No som un munt, hem d'admetre'l. Però excepte unes poques excepcions honorables, totes elles dones, de pas, els suposats escriptors que succeeixen a la generació de la Banda Lubaki, nascuts en 1980, ens trobem amb la mandra. El nostre és l'Autobús de la Literatura Basca, sempre en risc de quedar fora de control. Som dels quals accelerem amb la carretera al nostre favor. Imagina't, el reportatge Sautrelan sobre la suposada sequedat dels últims temps de la literatura basca, l'Autobús en el punt de trobada. Autobús, also known as Barrebusa.
Si et sembla que és massa aviat per a començar a protestar, lector, tingues en compte que ja hi ha anys de la retirada de la Gazte Txartela als majors de nosaltres, i a més, com saps, en la literatura basca, qualsevol persona major de 25 anys és automàticament veterana. El més fàcil seria queixar-se del sistema literari; denunciar a Jon Kortazar, Mari Jose Olaziregi, Bernardo Atxaga i fins i tot el complot de la cia. Recordar-los que no hem rebut cap premi Euskadi –al cap i a la fi la jugada que els va sortir bé als Tropelekos-, ni el Premi Nacional d'Espanya –que primer ens l'han donat; després, com no, li ho rebutjarem–. Així que tot això seria el més fàcil, però no ens enganyem, la responsabilitat de desmantellar l'Alt de Miracruz és nostra.
Som la generació dels qui creiem que hem fet alguna cosa amb la publicació de dos poemaris escassos. Deixa una resposta en un blog i en poc temps et criden des d'algun mitjà de comunicació per a preguntar-te si estàs disposat a escriure una columna, o el que és pitjor, si vols començar a criticar. Ángel Erro, que per ser de 1978 no li hem demanat permís a la generació que acaba d'arribar, ha dit que recentment hi ha hagut una certa competència secreta entre els poetes per a saber qui deixa la major distància d'un llibre a un altre. Això en l'Autobús és una pràctica generalitzada. La forma de la seducció de l'Autobús és, sens dubte, la de caminar suplicant.
Tenim, doncs, un parell de petiteses que es declaren escriptores, però hi ha altres castes encara més radicals. Aquests són els escriptors sense obra d'Aritz Galarraga i Gorka Bereziartua. Són artistes que recupera el vell ideal de les avantguardes, que reivindiquen la necessitat de portar l'art a la vida, a la pràctica quotidiana, al no-res, menyspreant el caràcter d'objecte de l'obra. L'últim de la història, l'ungiversalismo, es remunta a l'època dels segles XV i XVI. No obstant això, és sabut que l'avantguarda ha estat històricament un dels alibis més subtils de la mandra.
El més greu, no obstant això, és que la pesta ha arribat fins i tot a escriptors encara més joves, com el text de Peter Ostolaza Sobre la nostra generació, on es poden llegir: “Preferim la perfecció del silenci a fer un parell de frases equívoques, nosaltres, els que temem que ens critiquin, ens condemnin, potser ens acusin.”
Així caminem. No hi ha dubte que deixar el futur de la literatura basca en mans de tots aquests inútils no és més que una tenacitat. Una imprudència tremenda. No vinguis a queixar-te que els bertsolaris t'han menjat una torrada amb confitura. Quan deixareu les mandres, les excuses? Quan començareu, per fi, a escriure una cosa decent (és a dir, un llibre de novel·les, una col·lecció de contes poderosa? ). Quan deixareu el si matern? Quan us posareu a treballar? Quan deixareu de tuitar?
Joan Tartas (Sohüta, 1610 - data de mort desconeguda) no és un dels escriptors més famosos de la història de les nostres lletres i, no obstant això, descobrim coses bones en aquesta “peça mendre” el títol de la qual, admetem-ho des del principi, no és probablement el... [+]