Mentre la neu queia a través de les finestres del museu, els amants de la literatura ens dirigíem a l'atzar sota el lema Maiatz, la finestra de les dones creadores basques: unes vint-i-cinc esposes i quatre homes. El tema era la literatura i la dona. L'objecte era la literatura sareinak, subjecte de les escriptores que han participat en la revista Maiatz i en els llibres. El sistema literari, la crítica literària, les ideologies...

Els comensals ens van contar la història i les històries de maig. En la dècada de 1980 es va dir que la xarxa de literatura basca tenia molts forats. No obstant això, afortunadament, des de llavors s'han reunit moltes sastre femelles al sistema de la literatura. Maig ha donat una agulla a tothom i el 30% dels textos han estat arrabassats per dones. La xarxa no sols s'ha filat en Iparralde, sinó que també ha estat bressol d'escriptors d'Hegoalde. En Anarte, Hegoalde també ha acollit diverses revistes literàries. Susa, per exemple. No obstant això, malgrat ser una característica de la feminitat, Susa va anar sobretot un lloc de reunió d'homes.

Fins a la dècada de 1970, en Iparralde només els sacerdots i els notables feien literatura. El poble era la principal referència dels bascos, no el rebutgem. El camp literari era un desert i més salvatge encara per a les poques dones escriptores. Mentre els meridionals tractaven d'abandonar el franquisme, els d'Iparralde van començar a trontollar-se en la xarxa de François Mitterrand. Els fills dels llauradors es van publicar com a escriptors i es van convertir en vividors de la ciutat. Era una il·lusió i no petita. Encara que la il·lusió, com deia Itxaro Borda, és perible, com ha succeït en les parelles. Maig va ampliar la llibertat dels escriptors, especialment de la dona escriptora. I aquella il·lusió s'agita ara, com un floc de neu, la il·lusió continua.

Marikita Tambourin va explicar a Maya com una finestra oberta a l'esperança. Malgrat la foscor que hi ha fora, en el record del grup Oskarbi, va dir que sempre acaba. Que els textos que es queden en el calaix vegin alguna vegada la llum, si no a l'hivern, al maig; encara que estiguin escrits amb veu de dona. Ell, encara que home, va tenir el llum dels seus textos Luzien Etxezarreta.

Amaia Lasa va dir que a la seva casa el Nord i el Sud sempre han estat un. Els seus pares, no necessàriament, es van casar en la Catedral de Baiona, fugits del franquisme. No en va. La literatura de Maiatz Lassa s'ha convertit a casa, no en va, en Amaia Maiatz Lassa, que intenta recopilar als lectors –és a dir, fer-los subscriptors– en la xarxa.

En Maiatz entren totes les expressions: tant en basc unificat com en dialectes, així com en castellà o en castellà divers del món. Els escriptors retenen la casa dempeus, sense oblidar als que “fan de ruc” en el transport de llibres.

El mes de maig no pot existir sense Etxezaharreta i Borda. No obstant això, per a Espera, l'esforç dels inquilins de la casa, els dos principals inquilins, ha estat natural. El més llarg resta importància als subjectes dient que les persones no tenen tanta importància. Va argumentar que es tracta d'una casa aixecada per la necessitat en un ambient de maig.

Fora no tot era negre ni dins de tu. Al carrer, com a flocs de neu, es van alçar els noms de les esposes, les persones fèrtils que no poden ja abandonar la ciutat: Marijane Minaberri, Daniele Albizu o la recentment morta Helene Etxekopar Etxart. La seva ànima es bressolava a l'habitació amb la veu d'Amaia Lasa.