Quins treballs canalitzen des d'aquesta oficina?

En 2006 creem la Xarxa de Dones Iraquianes a través d'Al-Amal. L'objectiu és reforçar la vinculació entre les dones d'aquí i les organitzacions internacionals, així com la formació de les dones a través de cursos i altres activitats. Un dels nostres majors assoliments ha estat aconseguir una quota de dona del 25% en el Parlament. En el context de les Primaveres Àrabs hem llançat una nova campanya per a protegir les llibertats individuals.

Quins són els majors problemes de les dones iraquianes?

Encara que més del 55% de la població és dona, vivim en una societat dibuixada pels homes. No hi ha dones en el lideratge dels partits polítics, ni en els llocs més alts del govern. En qualsevol cas, darrere de la marginació de les dones hi ha raons culturals, per sobre de les polítiques. Un dels temes més dolorosos és el de les vídues. Hi ha més d'un milió i mig d'iraquians. El número es va disparar després de la invasió de 2003. La majoria dels afectats viuen en situació de precarietat extrema, amb una pensió de 100 dòlars. La integració en la societat hauria de ser la prioritat, però de moment, només ens animem a tornar a casar-nos, en un país que permet la poligàmia. D'altra banda, les dones amb estudis universitaris es troben amb les portes tancades al món laboral. Així, és gairebé impossible trencar la dependència cap al pare o el marit.

Però, no va ser l'Iraq pioner a Orient Mitjà en l'àmbit de les llibertats de les dones?

En la dècada de 1970, la UNESCO va declarar a l'Iraq una alfabetització total. En l'actualitat, no obstant això, el 40% de les dones iraquianes són analfabetes. En 1959 el país va tenir a la primera ministra d'Orient Mitjà i a la primera dona àrbitra. Un dels nostres majors assoliments va ser l'aprovació de la llei d'estatus personal, que obligava al registre legal dels matrimonis. En 2013, no obstant això, un gran nombre de bodas són il·legals. Les dones es queden en una situació molt vulnerable i els seus fills també sofreixen les conseqüències. És més, casen a nenes de 10 a 12 anys amb homes de 30 a 40 anys. Al mateix temps, existeixen matrimonis “temporals”, una pràctica pròxima a la prostitució. És un fenomen importat de l'Iran. I no podem oblidar que cada vegada són més freqüents els casos de violència intrafamiliar. No obstant això, el govern tanca els ulls, moltes vegades sota el mandat de l'ortodòxia religiosa. Les dones que no vesteixen hijab –vel islàmic– es discriminen, però encara és més lamentable que les nenes surtin de l'escola o les dones del món laboral.

No és eficaç la quota parlamentària a la qual ens ha fet referència?

Gràcies a aquesta quota hi ha 84 dones en el Parlament, però la majoria s'ha fet amb l'escó gràcies a les seves afinitats personals, no pel seu treball. Malgrat les dificultats, encara hi ha un gran nombre de dones capaces de treballar amb responsabilitat, però, desgraciadament, es queden en un segon pla.

I què fa el Ministeri de la Dona?

Es diu Ministeri d'Estat per a la Dona i la Família, és bastant significatiu, no és així? El seu pressupost és molt baix. Qualsevol que sigui el seu nom, el tema de la dona no té per què ocupar-se d'un ministeri, perquè sota un ministeri està lligat a un partit polític i és un problema social. Nosaltres apostem per una comissió independent que gestioni els problemes de les dones, que supervisi la política del Govern i impulsi programes per a millorar la vida de les dones. El cap del Ministeri, Al-Zubaidi, acaba de regular el codi de vestir de les dones: estan prohibits els pantalons ajustats, les minifaldilles i la roba de colors.

Diverses organitzacions han denunciat que el nombre de dones que s'han suïcidat ha augmentat a l'Iraq en els últims anys. També es parla de la mutilació genital...

Aquests suposats “suïcidis” no oculten més que assassinats dins de la família; em refereixo, per descomptat, a crims de “honor”. Es duen a terme amb total impunitat, ja que considera que els aparells de justícia són “un problema intern”. Els casos de mutilació són més escassos i només es produeixen a la Regió Kurda de l'Iraq, en zones molt ocultes d'Erbil, Kirkuk i Suleymania.

Com afecta la divisió sectària?

Estem parlant de l'odi fabricat. A partir de 2006 es va impulsar des dels més alts nivells i afecta al conjunt de la societat. L'objectiu és dividir i governar el país a través de l'odi a la violència. La falta de diàleg entre els principals partits polítics i el paper que està adquirint la religió estan ofegant a la nostra societat. Per exemple, moltes famílies no permeten a les seves filles casar-se amb membres d'una altra secta.

Al març es compleixen deu anys de la invasió de l'Iraq. Hi ha hagut millores socials des de llavors?

És innegable que aconseguim trencar l'aïllament internacional i el tabú sobre la llibertat de pensament. Fins a l'any 2003 no es podia parlar de pluralitat política, no es podien representar institucions civils eficaces, ni tenir contacte amb el món exterior. Però després del desastre que va portar amb si la invasió molts grups terroristes han travessat les nostres fronteres. I s'han unit a les milícies armades locals, tant xiïtes com sunnites. Després de deu anys, vivim en un caos absolut, on la inestabilitat i la inseguretat són les claus. Avui dia, ens enfrontem a una crisi política tremenda, no tenim més que un Estat que ha deixat passar tres dècades de dictadura i no té un govern efectiu.