Quan el 20 de febrer de 2003 un jutjat de l'Audiència Nacional va prendre la mesura cautelar de tancament del diari Euskaldunon Egunkaria, molts ciutadans ens van expressar la seva sorpresa i la seva incredulitat. En un principi, em va sorprendre aquella decisió del Tribunal i així ho vaig dir: d'una banda, davant aquella mesura vaig expressar el meu respecte; d'altra banda, vaig pensar que anava a estar relacionat amb delictes molt greus i que anava a ser absolutament imprescindible, encara que sabia que s'estava reduint el dret fonamental a la informació i a la recollida; finalment, com a únic periòdic que es publicava íntegrament en basc, pensava que el jutge l'estudiaria especialment.

Aquesta va ser la meva primera reacció. A més, i sempre amb cautela, esperava que la mesura presa anés tan greu que, en molt pocs dies, se suprimís o s'adaptés ràpidament, i que es prenguessin altres mesures alternatives més adequades per a rellançar l'activitat del Diari, garantint a través d'aquest mitjà de comunicació que no es complissin els delictes greus.

Evidentment, això no va succeir. Van passar els dies, el sumari va seguir la seva marxa i el Periòdic el seu, és a dir, la qual cosa el Tribunal va decidir: la seva desaparició. I això, encara que el jutge va aixecar aquest tancament cautelar poc més d'un any després de la liquidació de l'empresa, quan la situació d'Egunkaria no tenia remei.

Però la injustícia comesa no es va detenir aquí.Set membres d'Egunkaria van ser processats, denunciats i processaments. És veritat que al final van declarar innocents, però també això va arribar massa tard. Més tard, sobretot, i tal com assenyala la sentència dictada, perquè en les seves actituds no hi havia indicis delictius i perquè era perfectament possible saber això des del principi.

Per greu que sigui tot això, no és l'únic que ha ocorregut entorn d'aquest cas. Amb el tancament del periòdic es van produir altres abusos. Alguns dels detinguts en aquella operació van denunciar maltractaments greus i, no obstant això, l'Estat no els va investigar, els tribunals no van realitzar cap labor per a esclarir aquests fets, sinó que algun va ser denunciat per calumniar a les forces de seguretat. En el cas de Martxelo Otamendi, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat tot això i ha condemnat a Espanya, aclarint algunes de les injustícies que s'han comès en aquest Estat.

Però el cas Egunkaria no ha acabat: d'una banda, el “sumari econòmic” continua viu, encara que no sabem per què es manté i quina marxa porta. D'altra banda, el cas Egunkaria ha provocat que l'Estat no hagi reconegut ni reparat tots els dona? Us causats.

Finalment, m'agradaria subratllar els aspectes positius que ha tingut el cas Egunkaria: d'una banda, les múltiples i variades expressions de solidaritat social, demostrant que és possible la unitat davant una injustícia. D'altra banda, que no hi ha dreceres contra el terrorisme o un altre tipus de delicte, que no val la pena eliminar una injustícia amb una altra injustícia, que cal protegir la dignitat de totes les persones i que els Tribunals han de ser independents, desvinculant els vincles amb altres poders de l'Estat i garantint els drets fonamentals de tots. El que no va ocórrer va ser precisament en el cas Egunkaria.