Txiki Benegas, diputat del PSOE (El País , 21-2-2013): “Aquest dret de decisió que es proposa per a dividir una part del territori espanyol no és un dret; pot ser un desig, un objectiu o una reivindicació política, però no un dret”.

Moltes van ser les raons que van motivar els processos de descolonització del segle XX, però eren dos eixos. D'una banda, la lluita dels pobles colonitzats i, per un altre, les metròpolis no podien sostenir les situacions d'opressió i guerra sense una gran pèrdua econòmica. I a més, el gegantesc creixement econòmic de l'occident portava amb si una gradual transformació del colonialisme.

En el segle XX, gràcies al dret d'autodeterminació, desenes de pobles van aconseguir la independència. però aquest procés no va conduir a la qüestió dels drets dels pobles, tant en els Estats antics com en els nous. Per a l'esquerra/dreta de París o de Londres, Algèria, Líbia, Kenya, l'Iraq… no tenien dret a la sobirania, a decidir. Ni tampoc capacitat, en la seva opinió.

En el mateix moment en què es construïa l'estat de benestar a França o al Regne Unit, milers d'africans es veien obligats a treballar en les seves colònies, apartheid, tortura i assassinats quotidians. És a dir, era possible conciliar alhora democràcia a casa i l'opressió més salvatge en les colònies.

21. A la Unió Europea del SEGLE XXI, és possible conciliar la democràcia dels Estats amb el dret a decidir dels pobles sense estat? És això al cap i a la fi? Escòcia, Catalunya, Flandes, Euskal Herria... tenen dret a la sobirania? El dret a decidir el seu futur?

Fins ara la UE no ha donat una resposta clara, a vegades sí, a vegades no: Si Alemanya fa costat a Croàcia sí, si els Estats Units fa costat a Kosovo, en la mesura en què serveix per a evidenciar l'opressió de l'URSS també a Lituània… Però Escòcia i Catalunya són problemes interns del Regne Unit i d'Espanya, la UE no donarà suport a cap doctrina jurídica clara sobre com canalitzar els drets d'aquests països.

En aquest sentit, vivim un moment molt interessant a Europa. El Regne Unit reconeix el dret a la sobirania d'Escòcia i Espanya no el de Catalunya. I una cosa és clara, que un poble sense Estat mai aconseguirà la seva sobirania si no té voluntat política per a posar en marxa el dret a decidir. Després vindrà si això cal fer-ho per acord o per confrontació política, però l'intent polític de posar en marxa el dret a decidir és inevitable. Cada poble ha de decidir la seva oportunitat, sempre que sigui clar que no és possible sense la majoria de la ciutadania.

Per moltes raons, és un conflicte violent el que han d'evitar els pobles sense estat, que tenen poc a guanyar en aquest camp. I a més, a l'Europa actual és difícil imaginar els tancs espanyols passejant pels carrers de Barcelona. Malament, però no impossible.

Per això és imprescindible protegir aquests processos de llibertat amb la màxima legitimitat democràtica. A Euskal Herria també serà imprescindible impulsar aquest camí de confrontació democràtica, si es vol realment el dret a decidir. A veure en quina situació es troba el Govern català, però Madrid no reconeixerà el dret a decidir dels bascos perquè el PNB li farà en 2015 una nova proposta d'autogovern. L'acumulació de forces per a la sobirania és necessària i qui no vol veure això sap que no aconseguirà el dret a decidir. La resta és retòrica.

L'actual crisi d'Espanya –i d'Europa– és l'adequada per a això i no hauria de deixar-se passar el tren. A més, encara que fa falta molta fe, no es pot descartar que sigui en el procés de pau, però això sembla que servirà més per a canalitzar les conseqüències del conflicte i millorar la convivència, i no tant per a resoldre el problema polític del dret a decidir.En el
cas que es faci ús de la força armada, és a dir, dels Estats, hi ha propostes per a això. Txiki Benegas (El País , 21-2-2013): “Pensar que això [dret a decidir] pot ser una opció pacífica, és més estúpid encara. No es pot negar a Espanya el dret a defensar la unitat territorial”.