Corrí a buscar notícies teves i em vaig dirigir a la següent presentació: “Professor del Departament d'Antropologia de la UPV/EHU, ha centrat la seva trajectòria en el feminisme en particular”. Fa un any, amb aquestes paraules et van presentar en les jornades d'Eralan del Clúster de Sociolingüística.

Sí, vaig entrar en el feminisme en 1977, quan es van realitzar les primeres jornades, en Leioa. Estudiava Medicina. Vaig acabar els estudis i vaig entrar en el Centre de Planificació Familiar de Basauri, creat per l'associació de dones del poble. A partir d'aquí, la meva trajectòria professional i personal, m'he centrat en el feminisme.

Què és el feminisme, com es defineix?

Tens una teoria i una pràctica que vol innovar en el món. Em recordo d'un filòsof feminista. Segons ell, n'hi ha prou que un grup de dones, siguin homes o no, que vulguin canviar la seva situació, facin un conjunt coherent de reivindicacions, tant en teoria com en la pràctica, i organitzar-se per a això, perquè tinguem feminisme. Més senzillament, igualar les relacions entre homes i dones. Igualtat d'oportunitats, si vols, o dones en qualsevol lloc.

“Dones a tot arreu”. Bonic lema.

De fet, dones i homes a tot arreu. En més d'una ocasió hem utilitzat aquest lema, “Dones a tot arreu”. De totes maneres, a mi també m'agrada “Dones i homes a tot arreu”. Vàlid.

Pensava que els homes estaven a tot arreu: en la portada de periòdics i revistes, en les pàgines interiors, en les radiotelevisions, en els òrgans de govern…

No a tot arreu. En les tasques de vigilància, per exemple, són menys. Per contra, la presència de les dones en els partits polítics ha disminuït. Aquí està la col·lisió. Les fotos són molt bones per a adonar-se d'aquest aparellament. L'altre dia vaig estar mirant als nominats als Oscar. Unes dues-centes persones estaven a la foto. Perquè les dones eren molt menys. Molt menys. No anava a pensar de seguida!

Parenceria. És greu que encara estigui així. Una vergonya que es repeteix tots els anys.

És greu que encara estiguem així. Quan es va produir l'incident, crèiem que s'arreglaria de seguida. Però no. Hi ha molts factors en joc, per exemple polítics. Ganes de guanyar les eleccions i altres. El tema s'ha complicat molt. La parenceria es pot utilitzar per a representar la paradoxa que tenim a Euskal Herria. Som una societat progressista, igualitària, almenys en general, i, d'altra banda, encara tenim alguns nusos, molt difícils de deixar anar.

Acabo de preguntar-te sobre feminisme. El feminisme dels anys 80 i l'actual es manifesten de la mateixa manera a Euskadi?

No. A penes ha canviat la seva naturalesa –essència–. Però les circumstàncies de la societat han canviat, i també ha canviat el feminisme. Jo diria que a mitjan 90 el feminisme va canviar amb la societat. En aquella època el feminisme era molt més de carrer, estàvem sempre al carrer, sempre hi havia una manifestació al voltant del feminisme, i a favor de moltes altres coses. Llavors era molt més fàcil atreure a la gent, qualsevol podia dir que era feminista. Ara no hi ha res d'això. El feminisme ha entrat en més llocs, en institucions, universitats, etc., però això ha fet que es perdi la visibilitat i amb això la “il·lusió de la igualtat”, com diuen alguns.

“La il·lusió per la igualtat”?

Sí. Els joves, per exemple, pensen que és cosa de generacions anteriors, que ells no tenen problemes d'aquest tipus. Això dificulta les alternatives i el diagnòstic. El feminisme s'ha diversificat molt: tenim professionals aquí i allà. En les institucions estan treballant professionals, es poden estudiar en les universitats… La diversificació ha suposat l'ampliació del feminisme, la consolidació, i ha generat una il·lusió, ja que les dades objectives no reflecteixen l'existència d'igualtat.

La societat ha canviat, la manera de treballar per uns objectius determinats ha canviat.

Quant al feminisme, i en general, ha canviat la manera de fer política. És interessant. A Basauri, per exemple, tenim Marienea, Casa de les Dones, on tenim la secció d'Igualtat amb diversos projectes, Centre d'Informació, Oficina d'informació sexual, Escola d'apoderament, Centre de trobada d'associacions de dones… Les maneres de fer política han canviat. Política feminista i d'una altra índole. Arribem a més llocs, però les reaccions també s'han enterbolit, són reaccions adverses. Quan el ministre d'Espanya, Ruiz Gallardón, diu “No a l'avortament”, el problema és fàcil d'identificar, però moltes vegades no ho és. Les lleis estan a favor de les dones, però com s'apliquen? Hi ha estudis de dona en la universitat, però on estan els mitjans per a començar a treballar? Han sorgit nous problemes que no prevèiem. I, no obstant això, diria que el feminisme ha demostrat una gran capacitat d'adaptació a aquesta nova situació.

M'han arribat alguns dels nous temes que porta el seu últim llibre. En aquesta crítica del pensament amorós estàs parlant del pensament amorós.

Tendim a utilitzar el “romanticisme” i es pot utilitzar. Però quan utilitzem aquesta paraula, la majoria de les vegades parlem de com fem parelles, de com ens relacionem. Utilitzant el pensament d'amor, jo volia dir que darrere d'aquesta manera de crear parella hi ha una ideologia. És el que s'obre a l'Oest: posar l'amor en el centre de la identitat humana, considerar l'heterosexualitat com una cosa central, la principal manera d'organitzar la família i la convivència, les relacions entre l'economia i les emocions...

Hi ha alguna relació entre ells?

Aquesta relació s'està analitzant cada vegada més i es diu que el capitalisme impulsa una ideologia de les emocions concreta, un pensament amorós concret. Agafar els guions de les novel·les o pel·lícules roses i la filosofia que impulsa el capitalisme, es veu que ambdues tenen una idea semblant: la que pots aconseguir tot a través de l'amor, o de la voluntat. En un cas, l'amant; en l'altre, l'èxit i els diners. Però el guió és semblant. Aquesta economia necessita una espècie de pensament amorós per a publicitar la seva ideologia i mantenir a les dones en el seu lloc. Suposem els anuncis que apareixen en la televisió: la parella està en el centre, necessita un romanç. El romanç, per part seva, està completament mercantilitzat, l'aventura, el viatge, el sopar i la resta de parafernàlia consumista. L'amor està en el centre del subjecte, però també en el centre de la societat. És una ideologia concreta.

Amor en el centre. Més d'una vegada he sentit això, que al final no queda més que amor.

Diem que l'amor és el més important, però a vegades no sabem de què estem parlant, o no ens adonem. Deixem en segon pla la justícia, la solidaritat, la llibertat, l'amistat... Cal equilibrar totes les coses. Vull dir: per a la dona, la llibertat és molt important, la solidaritat també. Tan important com l'amor (a vegades). D'altra banda, la parella –heterosexual– està en el punt més alt, com si no hi hagués més amor. Hem de saber que les relacions amoroses són molt variades: dins de la parella, entre els amics, les relacions familiars… Cal equilibrar-se, totes són importants, no una.

Quina és la fórmula per a equiparar, equilibrar o conciliar tots els amors?

No és només una fórmula, no ha d'existir. Però no pensis que el model és un només. Hem creat un model principal i és molt difícil viure segons ell: has de conviure amb la teva parella, tens relacions amb ella, has d'estar enamorat d'ella, tens fills amb ella… en cas contrari no val. El nivell d'exigència és molt alt i no funciona. Si organitzéssim d'una altra manera aquest model actual, funcionaríem millor.

Hem de crear un nou model?

O recuperar i visibilitzar altres relacions que tenim. A partir d'una certa edat, per exemple, ja has fet una xarxa d'amics que t'ajuden quan malaltes. En la joventut, d'altra banda, és habitual que els alumnes comparteixin pes… Pensem que són fórmules de segon nivell, “fins a trobar parella”, creiem, però són fórmules que valen. També hem de donar visibilitat i valor a aquests camins, als quals realment utilitzem. Per contra, aprenem: família nuclear, pare, mare i fills. Un model que es manté a través d'una ideologia d'amor concreta, amb l'esperança que ens faci felices. D'altra banda, la ideologia de la felicitat és molt ingènua, perquè no és possible ser feliç en tot moment. A més, la cerca de la “felicitat” manté un ordre social determinat.

El pensament amorós ens toca de la mateixa manera a homes i dones. Quant al mecanisme, és la dona la que recorre, no l'home.

Quan faig discursos, pregunto moltes vegades: “Què és ser dona avui?”. I és difícil contestar a això. Però, en resposta, diríem que és la dona la que ha posat l'amor en el centre de la seva identitat, o millor dit, la que ha empès a posar-se. Les dones han de voler als altres, cuidar-les, treballar per a ells… Per a començar, encara que també hi ha casos al revés. És molt difícil trobar a un home sol que visqui lliurat a ell. Per contra, són moltes les dones que estan en això: “Per a mi el més important és l'amor”. Encara que no en fets, sí en el discurs. Si aquest és el teu objectiu, estàs a la mercè dels altres, necessites l'atenció i l'afecte dels altres per a estar content amb tu mateix. I aquesta dependència és molt dolenta. Per a qualsevol, però en la majoria dels casos és la dona la que ho viu.

Amor, romanticisme, diferència. Aquest és el títol d'una conferència sobre el tema.

La ideologia de l'amor crea i manté un món determinat. Un ordre social determinat: es necessita família, espai privat i públic, homes en un i dones en l'altre… Un món desagradable, no sols per a les dones, sinó també per als homes. En les pel·lícules, per exemple, la dona sempre és més pobra, més fosca… Aconsegueix l'èxit a través de l'amor. Aquesta ideologia diu que el que està a baix té amor per a ser feliç, l'única possibilitat d'aconseguir alguna cosa. Això se'ns compta, que ho aconseguirem a través de l'amor. El mateix que en les novel·les romàntiques, la dona només aconseguirà ser feliç a través d'un serf. Alguna cosa molt heterosexual, d'altra banda. Un dirà: “No tots faran cas d'això”. Potser no, però és molt difícil escapar d'això quan et bombardegen per tots els costats, cançons, pel·lícules, publicitat…

“Feminisme, eina de reflexió per al basc?”, títol d'una de les conferències que vas fer l'any passat. Què tenen a veure el feminisme i l'euskalgintza, o “euskaragintza”?

Simplement vaig utilitzar la llengua basca, fent un petit joc. Al cap i a la fi, ho fem tots els que apostem pel basc, des de l'educació fins al feminisme. Però ens comportem com si fossin diferents àrees. Fa dos anys vaig fer el títol d'expert en Transmissió de la Cultura Basca en HUHEZI. Volia fer un monogràfic sobre la cultura basca. Vaig agafar el rol d'estudiant, que normalment no tom. Quan els oradors parlaven d'això o d'allò, sempre feia comparacions amb el feminisme, sobretot quan es parlava de militància i de polítiques. Estava comparant constantment (però no sols jo). De sobte, a través de Nekane Goikoetxea, Iñaki Arruti em va dir si participaria en les jornades Udaltop, si reflexionaria, i jo ho vaig prendre com a repte, reflexionar, formular preguntes des del feminisme al moviment a favor del basc.

El camí que vostè ha recorregut, en el fons. Feminista, membre del moviment a favor del basc. Ets euskaldun berri, de Basauri.

Soc més castellanoparlant que euskaldun, si tot cal dir-ho tot. Vaig començar a estudiar en basc a Basauri als 14-15 anys, quan encara no hi havia cap mètode d'Euskaldunización. Avui faig classes en basc, parlo en basc amb el meu fill i amb molts amics, faig moltes xerrades en basca, textos d'antropologia… Faig una part important de la meva vida en basca.

Què era Basauri en basc en una època, en els seus 14-15 anys, i què és avui dia?

Ha canviat radicalment. De petita, la dona que vivia enfront de la nostra casa, que anomenàvem la vilatana, ha mort fa temps. Era euskaldun, segurament d'Arratia. Al fil d'una recerca, vaig entrevistar un amic. Vivia en Basozelai (barri de Basauri), on tots eren immigrants, i sota la seva casa, alguns eren els vilatans, bascos. Més tard, quan va veure a gent aprenent en basca, la dona plorava. La situació ha canviat moltíssim. Aquí hi havia vuit o deu famílies basques. A poc a poc, molta gent sap parlar en basca a Basauri, tinc molts amics que parlen en basc amb normalitat.

Abans i ara, blanc i negre.

Aquí hi ha una associació a favor del basc, Euskarabila, que després de molts anys de treball estava en crisi. Què es va fer l'any passat? Amb el dia del basc, una festa gegantesca com la que se celebra a Lasarte-Oria: “12 hores en basca”, sota el lema “Basauri be bagara”. Va sortir molt bé, i ara estem preguntant què fem. Quan jo era petit no es podia fer “12 hores en basca”. A més, s'ha reunit gent de diferents generacions treballant d'una manera o una altra.

Hauria estat diferent aquesta conversa a la d'una dona?

No ho crec. Per què?