El Consell d'Europa va aprovar fa tres setmanes la primera reducció del volum pressupostari en la història de la UE. La retallada d'un pressupost que no arriba a l'1% del PIB de la UE demostra que el camí de l'austeritat a Europa continua sent forta, malgrat el desastre econòmic i polític de la UE. En definitiva, la unitat i les polítiques econòmiques de la UE ens diuen que són neutrals els seus principals tecnòcrates i dirigents, que estan al marge del joc polític. Però la pròpia eurozona i la implantació dels criteris de la troica posen de manifest que les posicions ideològiques liberals són les que dominen. De fet, els mals resultats de les mesures esmentades no justifiquen la insistència a seguir en el camí emprès.

Les polítiques d'austeritat són un obstacle per a aconseguir l'estabilitat macroeconòmica i l'ocupació i el creixement que constitueixen els seus objectius oficials. La retòrica del Fons Monetari Internacional, que forma part de la troica, insisteix que amb l'austeritat sortirem de la crisi. Però els resultats apunten al fet que, per exemple, en 2010 l'FMI va augurar un creixement negatiu del 2,6% per a Grècia en 2011 i un creixement del 1,1% per a 2012. La realitat ha posat de manifest que el PIB grec es va contreure un 6,9% i un 6%, respectivament, en aquests dos anys. Tant en l'Estat espanyol com al País Basc els resultats de la majoria dels índexs econòmics i socials se situen en els nivells més baixos de la història. Quan es compleixen cinc anys des que va esclatar la crisi i tres des que sofrim cruament les polítiques d'austeritat. Entre altres coses, han entrat en vigor dues reformes laborals, la reforma de les pensions, la nova llei bancària, la regla d'or constitucional sobre el dèficit i fortes retallades pressupostàries. Aquestes mesures han suposat una transferència de renda del públic al privat, un augment brutal de la desocupació, una expansió de la precarietat en l'ocupació, i a conseqüència d'això, l'augment de les disparitats socials a Espanya ha estat tan forta que ha batut les marques de la UE.

Els qui defensen les polítiques de la troica no tenen en compte aquest forat entre la teoria i la realitat. La seva teoria és impecable i la realitat sembla que és el que està equivocat. L'ús dogmàtic i interessat de la teoria liberal en l'Estat espanyol s'ha dut a terme, entre altres coses, amb l'excusa de garantir la viabilitat de les empreses en el context de la crisi en la segona reforma laboral que destrueix drets laborals. Vegem amb un exemple l'esterilitat d'aquest argument. En una enquesta realitzada en 2012 pel Banc Central Europeu (BCE) a les PIMES que generaven el 64% de l'ocupació total en 2011 en l'Estat, assenyalaven que els seus principals problemes eren trobar clients (35%) i obtenir finançament (27%) i que més lluny apareixien factors com la reducció de costos laborals o la competència (dues per cada 8%). Un altre informe del CIS sobre el mateix tema en 2012 constatava que, segons el parer de les petites i mitjanes empreses de l'Estat, la falta d'accés al finançament és el principal problema a l'hora de posar en marxa un negoci (63,8% dels entrevistats). Per contra, la regulació dels mercats només obstaculitza a aquest objectiu al 19% d'aquests patrons.

Llavors, per a què la troica obliga a posar la reforma del mercat laboral en el centre de les polítiques? Per a què posar en marxa polítiques d'austeritat que agreugen els problemes de les empreses que generen ocupació? Més encara, per què ajudar gairebé incondicionalment a les entitats financeres amb diners públics si no obren la font dels préstecs financers? L'objectiu dels nous liberals és impulsar una transformació profunda del model socioeconòmic malgrat l'evidència que aquestes polítiques suposen un desastre social. A pesar que el quinquenni perdut és un risc cru de convertir-se en una dècada.