La ignorància ha fet que el primer thriller navarrès sigui una novel·la en castellà que acaba de sortir. Per descomptat, abans de res, hem de creure que pot haver-hi alguna cosa que mereixi aquest nom. Després, es dibuixarà un somriure a qui conegui més o menys la literatura que s'ha fet a Navarra. Se m'avancen Anaven Zaldua i Juan Kruz Lakasta: Sense oblidar a Miguel Sánchez-Ostiz i companyia, ens han portat molts exemples en basc. Zaldua es referia a Alberto Ladrón Arana, destacant Aingeru Epaltza i Jon Alonso. Més enrere, Lakasta, portant a Oskillaso, presumptament el pioner de tots, Mariano Izeta. No ho dic jo, no sols Lakasta. L'acadèmic d'Euskaltzaindia Aingeru Irigaray ens comenta en el peredicto del thriller navarrès Maleït Perdut els diners del 62: “Serà aquest un llibre en basc leenbizi al Baztan? Com si fos una novel·la policial, és de llegeixis”. I el que diu a Baztan, diu en tota Navarra –sempre que demà no aparegui un manuscrit, jo sé, a la vall

de Salazar–. Però algú pot presentar una objecció. Per exemple, que el fil de la novel·la es desenvolupa a París. Però, bo, si un donostiarra situa al navarrès a Navarra, no és un thriller, i si un navarrès el situa a París? A més, perquè dimoni, els del llibre “encara tenien en comú les oracions i el llenguatge del País Basc ”. No hi ha dubte que un thriller reuneix el que cal complir: els lladres, en poc temps, Subemandile, Mirue i Zapelatza, Pizti i Beltza –i aquí m'he posat nerviosa, no ara en atletisme, ja que fa temps que ens han llevat lloc fins i tot en les novel·les basques–. Els policies, com cal, capaços de dir-li-ho al detingut: “Si tu mestresses tant el teu lloc d'origen, per què tombar-nos al Congo? No ens falti el negre bearri”. I, evidentment, les morts, en aquest cas, curiosament, no s'il·luminen del tot. Però no penseu que parlem d'una gran literatura –si un thriller pot ser una gran literatura–: tota la novel·la és molt ingènua, tot surt bé en la primera, la línia dels esdeveniments avança en línia recta, gairebé sempre d'un costat a un altre. El recorregut que arrenca amb aquests Diners corruptes de

Mariano Izeta, de moment, té en aquella l'última parada de la Banda de Lleons de Jon Alonso –i amb aquesta última el lector es trobarà amb una mica més de plaer–. I no m'importen especialment les etiquetes. Si voleu estic disposat a acceptar el “Cançoner de Mosen Bernat Etxepare” com el primer thriller navarrès. Però que bé venen a vegades les ignoràncies alienes per a donar-nos un petit repàs.