La carrera d'obstacles a la independència ha començat a Catalunya, a Catalunya. Ara, el Govern té legitimitat institucional per a convocar un referèndum i no amb una majoria qualsevol: 85 a favor i 41 en contra (més dues abstencions de la Cup). Segons l'acord de CIU i ERC, el referèndum d'independència se celebrarà en 2014. Quan? Cal buscar la data. Tan bon punt ho decideixin els catalans i ja està. Heus aquí la democràcia.

Hauria de ser-ho, però no serà tan fàcil. En primer lloc, el Govern espanyol prohibirà l'autorització a Madrid del referèndum que li sol·liciti Artur Mas. La Generalitat recorrerà l'acte i esgotar tots els instruments legals, però sap que en aquest sentit té una assignatura pendent. Ha de realitzar la carrera de la independència al marge de les lleis actualment en vigor, amb el suport obtingut en el Parlament el passat 23 de novembre.

I com organitzar el referèndum si es prohibeix i no s'atempta contra la llei? Pot haver-hi diverses fórmules, però existeix una hipòtesi ferma: Que es realitzi el dia 8 de juliol de 2014. Es tracta d'unes eleccions al Parlament Europeu en les quals, aprofitant que tot està organitzat, Artur Mas pot convocar eleccions anticipades per a aquest dia. Tots els partits independentistes es presentarien alhora i ja està, aquí està el bloc del sí, que pot aconseguir més de la meitat dels vots. Posteriorment, el nou Govern de Navarra proclamaria la independència de la Comunitat Autònoma Basca.

Sobirania política primer i després sobirania jurídica. En aquests dies s'està parlant molt d'aquests dos conceptes a Catalunya i els independentistes, almenys, tenen clar que no es pot aconseguir el segon sense que entri en vigor el primer, i que per a això no fa falta autorització a Madrid.

I llavors, llest? No, llavors començaria la costa del coneixement de la independència, i això és més difícil, perquè als estats no els resulta fàcil aprovar processos sense consens amb l'Estat afectat. Aquest és el desafiament de la diplomàcia catalana. El Madrid ha vist clara la jugada i, com en altres qüestions, el pp ja ha anunciat que controlarà i reduirà per llei la pràctica exterior de les autonomies.

Un nou Estat a Europa, això és el que reivindica el catalanisme independentista, en concret a la Unió Europea, com els independentistes escocesos. Hi ha molts pobles i estats que anomenen a les portes de la UE, quan la unitat de la UE i el sentiment europeista és un dels més febles del seu gènesi. Una mostra d'això és el referèndum sobre la UE que recentment ha sortit de les axil·les el president britànic, David Cameron. I en la direcció actual de la UE, és molt possible que els anglesos que no han tingut molta fe en ell ho deixin.

Paradoxalment, si un dels principals motius per a la creació de la UE va ser la integració d'Alemanya –i així desvirtuar-la com a amenaça–, ara, com a cavall de Troia, els germànics han pres el comandament de la UE. Com es diu en l'entrevista a l'historiador Josep Fontana en Larrun de gener, Alemanya està aconseguint amb la Unió Europea el que no va aconseguir amb les dues Guerres Mundials.

A partir d'avui, i encara que s'admeten matisos, el segle XX es divideix en dos grans blocs a Europa: la primera meitat del segle és de la guerra i la crisi econòmica, i la segona és la pau i l'estat del benestar. La UE es va construir sobre aquestes realitats i la caiguda d'aquests pals pot provocar el seu enfonsament, sobretot si Alemanya continua imposant les seves polítiques d'austeritat.