Amb el pas del temps es van esgotant les excuses per a mantenir a Garoña dempeus. Cada vegada està més a prop el moment de fer passos per al desmantellament de la central nuclear, per la qual cosa cada vegada és més difícil endevinar les possibles pròrrogues del termini previst per al desmantellament de la central nuclear. Més d'un celebrarà el tancament de la central que compleix quaranta anys i per a molts es convertirà en un esdeveniment que quedarà per a la història.

La central ja no genera electricitat, però la radioactivitat que emanava de la medul·la no es detindrà el mes de juliol. L'empresa Nuclenor ha de presentar un pla de demolició, i encara que poc es pot assegurar fins que es conegui aquest pla, no hauríem de sorprendre'ns que no es pugui utilitzar l'espai que ocupa la central de Garoña durant cent anys més si no hi ha més. Són diverses les centrals nuclears que cal tancar en el món, i encara que existeixen plantejaments estàndard per a això, cadascuna d'elles es convertirà en un laboratori únic.

Apagar les centrals per voluntat de la gent és una cosa. És molt diferent el tancament per accident o avaria. Recordem a Txernobil i Fukushima, però també a Vandellos I de Catalunya se li va tancar per errors.

Amb l'excusa de la crisi econòmica

Tres dades millor indiquen la dimensió que adquireix el desmantellament de les centrals nuclears. Una: en la majoria dels casos es triga més de cent anys a acabar el procés de demolició. És a dir, els que vivim en l'actualitat no coneixerem l'ensulsiada total de les centrals nuclears. Dos: Es necessiten cent milions d'euros per al bon desenvolupament de la tasca, per la qual cosa és fàcil imaginar que les temptacions per a descartar aquestes tasques seran moltes, o es podria actuar amb rapidesa i malaptesa, amb la finalitat d'estalviar diners. I tres: la central nuclear convencional genera 10.000 m³ de residus amb diferents nivells de radioactivitat. Els residus més radioactius es troben en el nucli de la central, on hi ha hagut combustible, però no hi ha manera de tractar els elements que la componen. Allí mateix s'apilaran els vaixells i la resta. Els murs de ciment de la central i la resta d'elements, per part seva, s'estima que el seu nivell de radioactivitat disminuirà en més de cent anys.

Garoña és petita en comparació amb altres centrals en funcionament, i se'ns ha informat que no ha sofert un accident greu mentre ha funcionat. Per tant, hauríem d'esperar una ensulsiada “normal”. No obstant això, ningú que llegeixi aquest article sabrà realment si Garoña s'esfondra com cal, ja que no viurà dins de cent anys. Per tant, i com sol dir-se en les guerres, si el guanyador és el que més dura, nosaltres tancarem Garoña, però ell serà el veritable guanyador.

Com ja hem esmentat, sobretot per aquesta crisi que ens ha enxampat de ple, veiem en una situació cada vegada més lamentable les fàbriques que s'han tancat i les cases semi-construïdes que no han pogut ser venudes. Si alguna cosa no serveix per a produir, s'abandona, s'abandona. Com garantir, per tant, un tractament adequat dels residus de Garoña? Ho pagaran tant Nuclenor com Iberdrola si paguem la part de la quota mensual de la llum que paguem, i per tant, serem nosaltres els que pagarem l'enderrocament. En un moment en el qual els nostres serveis sanitaris o el sistema de pagament del reardit estan en dubte, com donarem fe que es duran a terme els treballs de demolició de la central? A causa de problemes econòmics, s'han retardat les obres corresponents a l'esfera de ciment que s'instal·larà en la central de Txernòbil. I en el tancament de Vandellos I porten més de tres anys de desfasament per problemes tècnics, logístics i econòmics.

En aquesta dècada, seran prop de 500 les centrals nuclears que estaran en funcionament en el món, de les quals 200 hauran de començar a demolir en menys de deu anys de funcionament. Que les centrals a demolir siguin unes poques o unes 200 no és el mateix. Per què? Perquè tindrem 200 problemes grossos en el paral·lel i en temps de crisi. No és cap ximpleria. El que tenim entre mans és un còctel explosiu. Algunes centrals estan en construcció, unes altres estan a l'espera d'esfondrar-se, unes altres han conegut l'accident i amb algunes no sabrem què fer. No hi ha fuita. És clar que la vida de la nuclear estarà condicionada en els pròxims segles.

Diversos països rics que han apostat per l'energia nuclear, com Alemanya i França, han posat en dubte la seva estratègia. Uns altres, per contra, ho reforçaran i ho intensificaran. Per exemple, la Xina i el Japó (sí, passi això de Fukushima). Segons algunes estimacions, dins de vint anys es podrien superar les 900 centrals nuclears a tot el món, el doble que avui.

No obstant això, la ciència seguirà endavant, i penso que, inevitablement, els nostres fills trobaran l'equilibri vital amb la radioactivitat, però hi ha generacions que hauran d'enfrontar-se al càncer general i aprendre a conviure amb ell. Les terres radiades provocaran migracions forçoses de població i la transformació i desaparició de tot el sistema ecològic.

Fases de demolició de centrals nuclears

Primera etapa

En primer lloc, es retiren combustible, barres de control i líquids contaminats. El circuit primari ha de mantenir la protecció anticontaminació i els elements amb alguna obertura (vàlvules, mantes, canonada...) han de tancar-se ben segellats. L'edifici ha de mantenir-se i l'estudi de radioactivitat, és a dir, totes les mesures de control, si la central funcionés.

Segona etapa

S'ha de reforçar la protecció del circuit primari o principal, tancant més els tancaments, normalment construint noves barreres. Al qual es quedi fora se li mesura la radioactivitat i depenent del nivell que doni, caldrà netejar-lo, desmuntar-lo o deixar-lo intacte. El control de la radioactivitat no es complirà tan rigorosament com en la fase anterior, però els exàmens són imprescindibles. Per descomptat, també sobre les persones.

Tercera etapa

Desmuntar i desfer tots els elements que han format la central. Una vegada neta la contaminació, el solar que ocupava la central és lliure.

Està per veure si alguna vegada arribaran a la tercera etapa les centrals que avui coneixem. De fet, es necessiten anys per a passar d'una etapa a una altra –la quantitat depèn del grau de radioactivitat dels residus–. En el cas més optimista fan falta 110 anys per a arribar a la tercera etapa. En qualsevol cas, serà impossible preveure el terreny, la capa freàtica i l'estat en què es trobaran l'ecosistema.

Hi ha altres sospites sobre aquestes etapes. La crisi econòmica, el desconeixement de l'energia nuclear i l'escàs nombre de dipòsits de deixalles dificulten encara més l'aposta per aquesta tercera etapa.

Estratègies a considerar

Demolició immediata

Una vegada desactivada la central, el combustible s'extreu amb bastant rapidesa i, després de diversos anys, es desmunten els elements que la integraven.

Demolició a mitjà termini

Una vegada extret el combustible, la central queda “en estat passiu”, parada durant un centenar d'anys, a l'espera que la radioactivitat dels elements es deteriori. A continuació, sempre depenent del grau de radioactivitat, es produeix el desmantellament.

Enterrament in-situ

La central nuclear es cobriria de ciment, pedra i terra fins a completar la muntanya sobre ella (en la imatge). En la presentació d'aquesta proposta es van tenir en compte les molèsties que suposaria el trasllat dels elements radioactius derrocats a centres de tractament o a abocadors segurs.

Les tres opcions són teòriques, ja que encara no s'ha tancat amb fonament cap central nuclear. Alguns esfondraments estan en camí, però a penes es divulguen. Les dades són escasses. Els enderrocaments immediats no s'han produït, excepte en els petits laboratoris que treballen amb radioactivitat. En la dècada vinent seran centenars els que hauran de ser derrocats i en aquest moment no és suficient laboratori per a tractar paral·lelament tots aquests residus radioactius que s'acumularan a curt termini. La construcció de nous laboratoris no sols resulta costosa, sinó que també és un problema, ja que la població local presa una actitud activa contrària. A França, per exemple, cada vegada és més clar el posicionament a favor de la inhumació in situ.

Els investigadors François Lampérière i Christian Ngò van estimar una despesa superior als 30.000 milions d'euros en 58 centrals nuclears que hauran de ser demolides en l'Estat francès en els pròxims 25 anys, afegint que la desviació a l'alça pot ser brutal, perquè no es coneix la situació concreta de cadascuna de les centrals. Així mateix, es va declarar que la quantitat de residus superaria els 600.000 m³ i que no existeix un magatzem suficient per a la seva recepció i tractament.

L'alternativa que es proposa reduiria el cost entre un 60 i un 80% i només hauria de protegir-se entre 10 i 20 anys, ja que s'estima que el nivell de radiació baixaria en aquest període. No descarten seduir amb una compensació econòmica als pobles que es queixen d'aquestes tombes gegantesques.

Encara que pot semblar, no pot ser considerada com una boja ocurrència d'un parell de científics maleïts. És probable que aquesta estratègia s'utilitzi tant a Txernòbil com a Fukushima, i la hipòtesi també ha estat tinguda en compte als països que utilitzen energia nuclear. Entre altres, el Consell de l'Energia Nuclear d'Espanya.