“Aquí la bandera vermella ha volat en diverses fàbriques ocupades pels treballadors durant mesos, mentre estaven en la petanca, acompanyats per la seva dona i els seus fills. El que se sentia el seu pas tenia una base molt més dura que les reivindicacions dels sindicats. Mentre els sindicats es dedicaven a la trista sokatira amb el Govern, el 5% d'aquí i el 8% d'allí, les peticions manuscrites en les parets de les fàbriques són sorprenents tenint en compte el complex sistema fiscal actual:

‘No som tan ximples. Participar en beneficis? Alleujant els impostos als amos i augmentant la nostra contribució a la seguretat social, ens lleven amb una mà el que ens donen amb l'altra. Llibertat de consciència, sí; respecte a la religió, també; ajudar econòmicament a les escoles privades clericals mentre les nostres escoles públiques es converteixin en un formiguer de 70 nens i nenes per professor, no. Som forts, companys, però això no durarà, no serem rics si augmentem els salaris en un 10%, aviat arribarà la devaluació de la lliura. Demanem el que ens deu, que els nostres impostos serveixin per a pagar els nostres hospitals per als nostres pacients, per a pagar escoles infantils, per a millorar els mitjans de transport públics i no per a construir autopistes i aparcaments per als privilegiats, per a subvencionar a les empreses de construcció i perquè la col·lectivitat dels assalariats assumeixi l'escola i la seguretat per a pagar els salaris de 400 lliures. I que serveixin també per a pagar els seus habitatges de protecció oficial. L'Estat és el que presta diners als seus patrons a 45 anys a un interès del 2%, perquè obtinguin beneficis del 8% a costa de tots els altres. Ens deixen els diners en 45 anys i el 2% d'interès per a construir la casa? Les classes de llibertat sindical han acabat amb els beneficis usuraris del capital amb l'excusa de la política social. L'escola sí, la caritat no’”.

* Carta de Núria Surt-los a Josep Fontana.