Després de llegir aquesta bomba de foc que supera la poesia social basca de les cases curales, t'entra una sensació de pau que no és la més indignada, no la del militant, més íntima i, al mateix temps, inquietant: Què és la ràbia del gos de la pell d'Alain Urrutia, la nostra? Què és la mà que sosté aquesta ràbia?

I ja hem dit aquesta paraula precària: social. Sapigueu, no obstant això, que aquest llibre d'Hedoi Etxarte no és només social, sinó també sentimental a la manera dels expressionistes. I no és només sentimental, perquè també és un experiment fred que juga amb les repeticions, l'el·lipsi, la tipografia. La Lilia de Foc (Susa, 2008), una força sísmica que se li havia incrustat de manera menys efectiva, ha sortit desmesurada i preciosa. En aquest llibre es defensa la veritat i es denuncia la mentida, i l'escriptor se situa a un costat i a l'altre d'aquests conceptes relatius, sense secundar-se en els mitjans. Igual que Giotto o Dalí, Etxarte també té el seu Últim Sopar (Sopar d'avui, 48. 71 i sig. ), que no vol ser amable i políticament correcte, i que adverteix que el que era hipòcrita abans d'estar en el punt de mira d'ETA continua sent hipòcrita. Amb tabús i altres veritats empíriques com aquestes, Etxarte ha construït un món que no veu només un cec i que està format pels expulsats del món, els alienats, els mileuristes, els aturats i els fantasmes, el petit burgès que ara som revolucionaris i que ara som mediocres. És el món que ens produeix nàusees i un plaer morbós alhora.

Hedoi escriu amb les desavinences de tota revolució artística per a cridar l'atenció, animar-la a pensar i enfurir-la. Interpretant mal el Sarcasme, pot semblar que és un gran que se sobreposa a més d'un, però a mi m'ha semblat que s'utilitzava amb mestratge una ironia mesurada similar al “efecte distancia” que Brecht utilitzava, que li permetia observar, criticar i presentar dialècticament la societat amb més detall: “Encarnem en cada cèl·lula/ avantguarda i rereguarda:/ som quadres, líders i ovelles;/ dominadors i dominats”. Aquest simplista aporta un nou lèxic per a una nova realitat, ple de referències i de cultisme però radical i clar. És dur, et farà ferides, t'enfadaràs amb les coses que diu, et commourà tanta tristesa i tanta violència. És una poesia que busca la teva reacció. És art.