Londres, principis del segle XIX. El poeta anglès Lord Byron va decidir seguir la dieta del vinagre per a aconseguir un aspecte prim, pàl·lid i malaltís, tan de moda entre els romàntics.

Louise Foxcroft, professora d'història de la medicina de la Universitat de Cambridge en Calories & Corsets (2012), afirma que els homes van començar a fer dieta en l'antiguitat –la paraula “dieta” prové del grec–, però llavors l'objectiu de les dietes era afavorir la salut mental i física. En el segle XIX l'objectiu estètic es va imposar i les dietes miraculoses per a perdre els quilos amb el menor esforç i la major rapidesa possible es van multiplicar com a bolets. La dieta de lord Byron consistia a beure cada dia vinagre i menjar aliments xopats de vinagre. El seu objectiu era netejar el cos i netejar-lo bé; els principals efectes secundaris de la dieta eren el vòmit i la diarrea. I, no obstant això, no podem entrar en la llista de les dietes més perjudicials de l'època.

A principis del segle XX es va començar a utilitzar la gusana de tènia per a aprimar (molts anys més tard es va estendre el rumor que la coneguda soprano María Callas utilitzava aquest mètode, però no hi ha prova d'això). Agafaven els ous de cuc en pastilles. El creixement del cuc en l'intestí començaria a absorbir els aliments, la qual cosa, per descomptat, conduiria a una pèrdua de pes, així com altres danys col·laterals com a diarrea, meningitis, problemes de visió, epilèpsia, demència... Recordeu que les tènies poden arribar a tenir fins a nou metres de longitud. És cert que una vegada que s'ha aprimat prou, el dietista podria curar-se amb medicaments antiparasitaris, però l'expulsió de la serp podria ocasionar complicacions en l'aparell digestiu.

La dieta de l'arsènic era més simple, però no més sana. Consistia a prendre el major nombre d'arsènics possible evitant les dosis letals. A més, els “dietistes” cherófilos de l'època sovint no deien als seus clients que els seus remeis màgics tenien arsènic i, per tant, els que tenien una gran obsessió per aprimar tenien molt de risc d'enverinar-se.

També es va utilitzar cautxú per a aprimar, però afortunadament el material tòxic no es devorava. A mitjan segle XIX, Charles Goodyear, mitjançant el procés de vulcanització, va millorar molt les propietats del cautxú i l'ús del material es va estendre molt. Van començar a fabricar cotilles de cautxú i pantalons inferiors, que a més d'exercir pressió, augmentaven la suor, però també les infeccions de la pell.

A principis del segle XX, l'estatunidenca Horace Fletcher va decidir que una bona manera de perdre els quilos era mastegar molt el menjar i després tirar-la per la boca. Triturant els aliments en la boca, el cos absorbiria els aliments que necessitava i tirant la resta ajudaria a evitar engreixar. Avui se sap que mastegar bé és saludable. Però segons Fletcher, la ceba, per exemple, havia de mastegar-se unes 700 vegades. Per tant, el secret de la seva dieta no era tan secret: menjar-ho poc.