Sens dubte, entre els millors llibres de l'any passat, l'últim de Pello Lizarralde, Orbanak. Senzill, rígid, intens, ple de tensió, una novel·la feta a foc suau. Bé diu el que diu que la novel·la dona per a rodar un western. I no és només l'últim llibre, els anteriors també el tenen, Iragaitzaz –a la llum de la foscor–, Larrepetit, Un ange passe –en els silencis–, Sargori; onak. No coneixia els començaments dels 80, però tenia una valuosa referència: La primera novel·la de E pericoloso Sporgersi va ser Harkaitz Cano –i Cano sempre és garantia– en aquell Sautrela dels llibres oblidats. Vaig començar, doncs, la cerca. Inútil. Descatalogat. Indescubrible. Desaparegut. La impossibilitat d'aconseguir la primera novel·la em va portar a aquest segon llibre sobre el mapa del dit. El

fil no és massa complex: no sabem d'on, quin, de qui, però el que fuig és el personatge protagonista del llibre. Pujant, baixant, sense cap mena d'agarri: no sabem què ha fet, alguna cosa, qui és, on està. A Euskal Herria sí, això segur, no sols perquè es menja unes nous, formatge i pa, sinó perquè se sent “resar el rosari”. El text és lliure d'accions no armades ni d'una altra índole. Tot és una fugida, un matoll i un aiguat. Pràcticament no apareix cap altre. Només una noia l'ajudarà en la tasca; bo, ajuda'm, això l'haurà de resoldre el lector quan acabi la lectura. Poc més, el mal de coll s'anirà accentuant a mesura que avanci el relat, fins al punt que el lector el percebi.

I no és la primera vegada que Lizarralde posa en fugida a un personatge. Com hem subratllat les taques, un dels principals personatges de la zona, el muntanyès, el tacat, es veu obligat pel mapa del Dit. Molt deutor. No és l'acusació, el diable, la guarda sens dubte. Imagina't que estem a favor de la reminiscència i sempre que aporti una cosa nova en la ment de Fermin Muguruza. També m'ha recordat aquella A boca chea de terra de Branimir Scepanovic, fins i tot en algun moment en què es pugui pensar que els perseguidors són imaginaris. Un bon record.

En definitiva, una gota sobre el mapa d'Hatza en tota l'obra de Lizarralde. Encara que es consideri una novel·la curta, conte, i no gaire llarga, en definitiva –el primer conte de Lizarralde, si ningú el nega–. Per què portar un conte a aquest espai? No sols és recomanable, amb nous suports digerentes, etc., perquè és totalment actual, com podria ser en poc temps, l'E pericoloso sporgersi descatalogada. Però, sobretot, perquè va ser un dels principis més interessants que va posar en marxa l'obra literària.