Els últims regnes dels paràsits
- En l'actualitat hi ha deu monarquies vigents a Europa. Malgrat la pèrdua del poder polític, els ciutadans continuen pagant car a les famílies reials, i en plena crisi, la república és més temptadora que mai. Hem mirat a les monarquies abolides en el segle XX, amb l'esperança que vagin a ser abolides en el segle XXI.
A principis del segle XX, amb la mort de la reina Victòria I del Regne Unit (1819-1901), la monarquia cobria gairebé tot el mapa d'Europa. Només tres repúbliques es trobaven llavors en el continent: Estat membre de França, Suïssa i San Marino. En finalitzar el segle XX només quedaven deu monarquies (les mateixes que estan vigents en l'actualitat): Bèlgica, Dinamarca, el Regne Unit, Espanya, Holanda, Liechtenstein, Luxemburg, Mònaco, Noruega i Suècia.
La de Portugal va ser la primera monarquia que va caure en el segle XX. El prestigi de la monarquia portuguesa va disminuir notablement en els últims anys del segle XIX, a causa de diversos escàndols polítics i financers i a les derrotes sofertes en les colònies. L'1 de febrer de 1908, els republicans van assassinar al rei Carles I i al príncep pretendent als carrers de Lisboa. Manuel II.ak, segon fill del rei, va prendre llavors el tron. Va regnar fins al 4 d'octubre de 1910, quan la revolució va proclamar la república i va obligar el rei a fugir a Anglaterra.
Primera Guerra Mundial republicana
La Gran Guerra va ser la que va donar el major cop fins llavors a les famílies reials europees. En 1918 Rússia, Alemanya, Àustria, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Montenegro... es van convertir en república.
Igual que en les revolucions republicanes de França o Portugal, els revolucionaris soviètics també van eliminar a la monarquia, matant als membres de la família reial. A la fi del segle XIX el règim tsarista estava ja bastant afeblit. La derrota del Japó en 1904 va acréixer els problemes del tsar, i el sofriment causat per la Primera Guerra Mundial en la població va donar lloc a la dinastia Romanov. Al març de 1917, la revolució va obligar el tsar a abdicar, però a l'any següent tots els membres de la família van ser assassinats a tirs per si de cas –i, no obstant això, el mite en el qual vivia la princesa Anastasia ha sobreviscut durant molts anys–.
A Alemanya també li va portar la Gran Guerra. L'Imperi alemany va ser fundat en 1871, sota l'hegemonia de Prússia, i durant quatre dècades va ser una de les principals potències mundials. Però la pèrdua de la guerra va suposar una revolució, i la revolució l'abdicació del kaiser Gillen II. La seva família va regnar Hohenzollern des de l'Edat mitjana a Brandenburg, Prússia. I la dissolució del règim imperial no sols va afectar el kaiser, sinó que 22 reis, ducs, ducs i prínceps de l'imperi van perdre el tron en 1918.
Borbons temàtics espanyols
Els Borbons francesos semblen estar a punt de perdre el cap. Va perdre a Lluís XVI.ak en la guillotina, i Alfonso, duc de Cadis i Anjou, hauria de ser el seu successor per a un petit monarca de França, en 1989, en un accident d'esquí. Els Borbons espanyols, en canvi, tendeixen a tornar. Els Borbons espanyols són els únics que han perdut el tron dues vegades i l'han recuperat dues vegades. La Primera República Espanyola es va proclamar en 1873, però a l'any següent Alfons XII de Borbó es va fer amb la corona. En 1931 es va proclamar la República per segona vegada. Alfons XIII va marxar a l'exili sense abdicar. Després de la mort de Franco, en el camí cap a la suposada democràcia, es va restablir la monarquia a Espanya, i el successor designat pel dictador va ser Juan Carlos.
I una altra vegada la guerra...
La Segona Guerra Mundial també va provocar un diluvi republicà a Europa, encara que en menor mesura que la Primera. En finalitzar la guerra, Islàndia, Iugoslàvia i Albània van passar de la monarquia a la república, així com Itàlia.
Itàlia va ser declarada oficialment com a regne en 1861, quan la casa de Savoia va unificar els territoris peninsulars. La dictadura de Benito Mussolini (1922-1943) va respectar la institució monàrquica, però la derrota de la Segona Guerra Mundial va ser massa pesada per al prestigi de la corona. En el seu últim intent per salvar la dinastia, va abdicar el 9 de maig de 1946 en favor del seu fill Viktor Manuel III.ak, que va ser rei des de 1900. El 13 de juny, després que la majoria dels ciutadans votés en contra de la monarquia, Hunberto II.ak va marxar d'Itàlia.
L'últim règim monàrquic que va caure en el segle XX va ser el de Grècia. Al desembre de 1967, una comissió militar va obligar a Constantí II a abandonar el país. La Comissió va convocar als ciutadans a un plebiscit en 1973, que va votar en contra de la monarquia. La família reial portava cinc anys en l'exili, però va anar llavors quan es va proclamar la república a Grècia.
Fórmula per a la consecució de la República
Deu monarquies, de les quals tres són petits principats poc influents, han sobreviscut fins a l'actualitat a Europa: A Liechtenstein, Luxemburg i Mònaco). Aquests deu països consideren al seu sistema com una monarquia democràtica, oblidant que la monarquia i la democràcia són totalment incompatibles. La monarquia, per definició, és una institució completament antidemocràtica, encara que la funció dels reis actuals sigui cada vegada més difusa. L'època de les monarquies absolutistes ja va passar a Europa i el poder polític dels reis s'ha anat reduint. En alguns països s'ha tractat d'utilitzar als monarques com a símbols de la unitat nacional, especialment en aquells països amb problemes complexos de nacionalisme: Espanya, el Regne Unit, Bèlgica... però no es pot dir que compleixin l'objectiu. En cas contrari, la funció de les monarquies es limita a la mera figura de representant diplomàtic o de protocol. I per a fer poc, surten molt cares.
Mirant enrere, s'observa una repetició d'una fórmula bastant simple d'abolició de la monarquia: quan el sofriment dels ciutadans (guerres, crisis...) i l'abús de luxe i privilegi dels monarques coincideixen en la monarquia, per definició, no sols és antidemocràtica, sinó que també és un abús de luxes i privilegis, la monarquia arriba a trucar a la porta de la república. Així va succeir en la Revolució francesa, on les males collites i la mala gestió van portar al poble a la fam i al sofriment, mentre en la cort de Versalles dominava l'abús. I avui dia podem trobar-nos en una situació semblant: al no poder sortir de la crisi econòmica, els ciutadans han de pagar una institució anacrònica, absurda, cara. I demanen comptes als reis.
El passat estiu, el diari The Washington Post va criticar durament a les monarquies d'Europa. I va donar dades interessants per a saber quina fortuna gasten les famílies reials. Segons el diari estatunidenc, la monarquia dels Països Baixos costa a l'any 48,5 milions de dòlars, enfront dels 47 milions del Regne Unit. Les xifres oficials indiquen que el manteniment de la família reial espanyola ens costa entre 11 i 12,3 milions de dòlars, entre altres, als ciutadans d'Hego Euskal Herria. Però The Washington Post dubta de la quantitat. Diu que les despeses de la família reial es destinen a altres departaments, com el Ministeri de Defensa o el pressupost de seguretat dels alts càrrecs.
On està l'abisme?
Per tant, sembla que la situació actual pot aproximar-se més a l'abolició en les últimes monarquies europees. Però, a quina distància de l'abisme estan? El d'Espanya, per exemple, s'està acostant perillosament en els últims temps gràcies al cas Nóos, els problemes de salut del rei o els elefants de Botswana. En canvi, al Regne Unit sembla que el matrimoni real de l'any passat i l'embaràs de Kate Middleton li han donat un respir; la premsa rosa és un aliat fidel de la monarquia.
En els últims 40 anys no s'ha abolit cap monarquia a Europa. El que va començar amb la guillotina, s'ha decidit en referèndum en les últimes ocasions. Veurem caure una altra corona en els pròxims anys? I quina fórmula s'utilitzarà per a donar l'empenta final?
1976an Herbehereetako Bernhard printzeak (Beatrix I.a egungo erreginaren aitak) 1,1 milioi dolarreko komisioa jaso omen zuen herrialde horretako aireko indarrak Lockheed konpainiaren hegazkinak erosiko zituela ziurtatzearen truke. Haren emazte eta orduko erregina Juliana
2009an Beatrixen ahizpari, Kristina printzesari egokitu zitzaion egunkarietako titularrak betetzea. Kristina Orange-Nassauk zergak saihesten zituen Guernsey zerga paradisuko sozietateen bidez arituta. Afera argitaratu zenean, printzesak Herbehereetako sozietate batera transferitu zituen jarduerak eta, horrenbestez, berriro ere, delitua epaitegietatik pasa gabe geratu zen.
Alboko erresuman, Alberto II.a Belgikakoaren seme Laurentek piztu zuen eskandalua. Etxean egindako lanengatik 15.000 euro ordaindu behar zituen eta faktura Errege Armadari sartzen saiatu zen –urtero Estatuak ordaintzen dion 300.000 euroko diru saria ez da nahikoa, nonbait–. Aitak publikoki barkamena eskatu zuen eta, horri esker, epaileek ezikusiarena egin zuten.
Erresuma Batuan “bihotzeko” eskandaluek oihartzun handiagoa izan arren, diru edo zerga delituak erabat estaltzea ez dute lortzen. Elisabet II.a erreginak 1992. urtea annus horribilis gisa definitu zuen: Diana eta Karlosen arteko liskarrak, Windsor jauregian izandako sutea… Eta iritzi publikoa errege finantzak zalantzan jartzen hasi zen. 1993an, erreginak lehenengoz ordaindu zuen errentaren gaineko zerga. Baina errainek ez zioten asko lagundu errege familiaren irudia hobetzen: Eduardo printzearen emazte eta Wessexeko kondesa Sophie Rhys-Jonesek noblezia tituluak bere enpresarentzako bezeroak erakartzeko erabiltzen harrapatu zuten, eta beste horrenbeste egina zuen Sarah Ferguson Yorkeko dukesak.
Azken eskandalu zantzua Eskandinaviatik etorri da. Berriki, Aftonbladet egunkari suediarrak Chris O’neill enpresaburua izan du jomuga. Suediako Magdalena printzesaren senargaia Noster Capital enpresaren jabe da, eta egunkariaren arabera, enpresaren egoitzak Kaiman uharteetako eta Delawareko paradisu fiskaletan daude, zergak saihestu ahal izateko. Bikoteak iragarri du 2103an ezkonduko direla, beraz, O’neill ez da oraindik ofizialki errege familiako kidea, baina dagoeneko egunkariaren akusazioak gezurtatzeko adierazpenak egin izan behar ditu. Eta gainera, Suedian negoziorik ez duela egingo agindu du, “faboritismo susmoak saihesteko”. Zauria egin baino lehen sendatzen saiatzeak nahikoa susmagarria dirudi, bada.
Urdangarin eta enparauak sagar ustel bakanak direla saltzen ahalegintzen diren arren, eskandalu hauek guztiak icebergaren tontorra baino ez direla dirudi, eta izozmendiaren zatirik handiena ezkutuan gordetzen dutela lege immunitatearen eta mendeetan arpilatzen metatu duten esperientziaren laguntzaz.
Herrialde bateko monarkia abolitzeak ez du esan nahi errege familiak pribilegio guztiak galtzen dituenik. Aitzitik, haien arteko odol loturak medio, oraindik indarrean dauden gorteetan parasitatzeko aukera izan ohi dute. Horren adibide da Irene Greziakoa eta Danimarkakoa, Konstantino II.a Greziako errege kargugabetuaren arreba, Sofia Espainiakoaren ahizpa. Eta adibide gisa aukeratu dugu, hain zuzen, prentsak Irene deskribatzeko erabili ohi dituen adjektiboengatik: “desberdina”, “errebeldea”, “karitatetsua”, “hippya”…
Schleswig-Holstein-Sonderburg-Glücksburg etxeko printzesa 1967an joan zen erbestera, familiarekin batera, 1993an 900.000 euro jaso zituen “kalte-ordainetan”, Europako Giza Eskubideen Gorteak errege familiak Grezian zituen ondasunak bahitu izana legez kanpokoa izan zela erabaki zuenean. Kopuru horren zati bat musikari gazteentzako bekatara bideratu zuen; obra on hori behintzat onartuko diogu, Irene “desberdin” egiten duten beste daturen baten faltan.
Mundo en Armonía fundazioaren sortzaile eta presidente, erakunde horren izenean inoizko proiektu tamalgarrienetakoa abiatu zuen. Indian egonaldi luzeak egin ohi ditu eta, hala, bertako kultura asko maite eta ederki ezagutzen omen du. Omen. Herrialde horretako elikadura arazoek sentiberatuta, Indiara esne behiak bidaltzea erabaki zuen. Baina esne kuoten araudia medio, Europar Batasunak behiak bizirik esportatzea debekatu zion fundazioari. Eta horrenbestez, behiak sakratuak diren herrialdera hildako animalia andana bidali zuen printzesa solidarioak. Gutxienez fundazioaren egoitza lortzen ez zuen diru galerarik izan. Proiektu iraingarria kudeatzeko Alfonso Escámez Banco central Hispanoko presidente ohiak bulego bat utzi zion –Escámezi “erregearen bankaria” esaten zioten–.
Etxebizitzan ere Irenek ez du gastu handirik, jauregi batean bizi arren. 1981ean ama hil zitzaionetik Madrilgo Zarzuelan bizi da, ahizparekin batera, alokairurik ordaindu gabe –edo, hobe esanda, herritarrek ordainduta–. Eta Espainian legalki inolako titulurik ez badagokio ere, praktikan “Berorren Errege Gorentasuna” tratamendua ematen zaio printzesa “xumeari”.
Aitor Esteban izango da EAJko EBBko hurrengo lehendakaria eta jeltzaleek salduko dute horrela, zuzendaritza berrituta, buruzagitza berria prest dagoela alderdiaren berrikuntza prozesuarekin jarraitzeko.
La dura sentència contra el Procés, que es va dictar a l'octubre de 2019, va incendiar el Barcelona. En aquest context, en l'Estat espanyol es va llegir en la premsa de la dreta la següent frase: “Pel bé d'Espanya, cada 50 anys caldria bombardejar Barcelona”. Es tracta d'una... [+]
Iñigo Cabacas Herri Harmaila taldea eta Athleticen arteko harremana nahaspilatuta dago azkenaldian. Iñigo Cabacas Herri Harmailako Iñigorekin hitz egiteko aukera izan dugu astelehenean.
