Eric Dicharry ha completat l'exposició conceptual Mugetatik i la performance de la cerimònia d'inauguració al so d'un joc de pistes. Es realitza per etapes per davant dels espais. Una vegada superat el primer, el següent repte és més fàcil d'entendre.

Per a completar el segon espai, va desfer l'escrit que havia publicat amb anterioritat en la revista Maiatz, el va esmicolar completament i va escriure les paraules que el componien en dues fulles, les va pegar en la paret d'un racó. A mesura que el públic s'acostava a l'acte d'obertura, ja els havia posat a treballar i ara formaven part de l'exposició. D'aquest text, pronunciat amb tota minuciositat, els va convidar en primer lloc a triar la paraula que més significava. Després, per a deixar anar la paraula de la paret i arrugar la pàgina, per a fer una pilota. Finalment, tirar aquesta pilota a la paret. Per posar un exemple, Gabi Mouesca, ja que estava entre el públic, va prendre la paraula “bil”.

D'aquesta manera interactiva, Dicharry volia demostrar que se li ha robat la paraula al poble, que els polítics fan el que volen amb la seva promesa als ciutadans, amb els seus vots. La necessitat de mostrar el seu desacord amb la disfunció de la democràcia és l'essència d'aquesta branca de l'exposició. També hi havia altres accions de reflexió, dins de la performance, en aquell dia de mitjan novembre.

Avui, en aquest racó de l'exposició només queden els grumets utilitzats per a cosir les fulles a la paret. Agrafas i dues paraules expressament abandonades d'aquesta festa de paper: “drets” i “al marge”. Els altres, com els que van al cistell de papers, han fet un munt en el sòl. No obstant això, aquest escrit, creat per a la revista Maiatz, apareix en la pantalla, en moviment sobre el negre, acompanyat del ritme creat per Xabi Erkizia per a l'exposició. El públic de llavors també apareix en una altra pantalla, cadascun amb la seva pròpia pàgina a la mà. També en Facebook.

Se senten clarament les destralades. I és que aquest és l'element central de l'exposició de Dicharry. La sala Argialde ha col·locat cinc destrals en l'aire, penjant de fils gairebé invisibles, en el buit rodó que forma el sostre de cristall. Fent l'ullet a Jorge Oteiza (la seva obra apareix entre els llibres que ha posat en la vitrina), ens porta a la memòria el cromlech i l'època en la qual els pastors tiraven destrals als quatre costats per a delimitar el camp, o conflictes armats... Se'ns proposa viatjar en l'espaitemps a les nostres arrels a través d'una eina carregada de simbolisme. La pau és el nom d'aquest conjunt de destrals que es troben en el centre i, de fet, més enllà de la idea de denominar escultura, la seva proposta artística per a impulsar el procés de pau a Euskal Herria.

Eric Dicharry dona títol a aquesta exposició multiforme i participativa, i es fa curiós, ja que no coneix límits quant a les formes d'expressió. És antropòloga d'aprenentatge, investigadora d'ofici, i creadora que s'ha submergit en l'art conceptual, sempre acompanyada de corrents filosòfics i filòsofs.

Entre els estudiats destaquen les Mascarades de Zuberoa, la festa del País Basc i l'art contemporani, la irrisió dels bascos i l'ecologia de l'Educació. En breu ens parlarà d'elles i altres en una entrevista en la Kaieran d'Argia.